Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

miércoles, 7 de noviembre de 2012

UD 02. La diversitat climàtica d'Espanya,

UD 02. LA DIVERSITAT CLIMÀTICA D’ESPANYA.

ÍNDEX.
EL CLIMA D’ESPANYA.
Introducció.
ELS FACTORS QUE INFLUEIXEN EN EL CLIMA.
La latitud.
La circulació dels vents de l’oest.
La situació geogràfica.
Les masses d’aire i els fronts.
El relleu.
ELS ELEMENTS QUE DEFINEIXEN EL CLIMA.
ELS TIPUS D’ORATGE QUE AFECTEN LA PENÍNSULA IBÈRICA.
L’hivern.
La tardor i la primavera.
L’estiu.

EL CLIMES D’ESPANYA.
El clima oceànic.
El clima mediterrani continentalitzat.
El clima mediterrani típic.
El clima d’alta muntanya.
El clima subtropical canari

DOSSIER: COMENTARI D’UN CLIMOGRAMA.
ANÀLISI DE LES PRECIPITACIONS:
El total de precipitacions.
La distribució de les precipitacions al llarg de l’any.
La forma en què cau la precipitació: pluja o neu.
ANÀLISI DE LES TEMPERATURES:
La temperatura mitja mensual i anual.
L’amplitud tèrmica. 
ANÀLISI DE L’ARIDESA:
L’aridesa mensual.
L’aridesa general.
CLASSIFICACIÓ DEL CLIMA:
Localització geogràfica del clima.
Relació del clima amb altres elements del medi natural.

EL CLIMA D’ESPANYA.
Introducció.
El clima és un agent diferenciador de gran importància, ja que, a més, té una gran repercussió a l’hora d’explicar la formació i l’evolució dels sòls, així com una vegetació determinada. El clima és definit per un seguit de factors generals relacionats amb la circulació general de l’atmosfera, que són els que en determinaran els elements, com ara les temperatures i les precipitacions.
La situació d’Espanya al sud de la zona temperada europea resulta decisiva i condiciona preferentment una circulació general de l’atmosfera amb predomini de vents de l’oest. Només en circumstàncies estacionals molt excepcionals, com és el cas d’hiverns molt crus, pot quedar afectada per una circulació general del nord i del nord-est. En aquesta circulació general actuen uns grans centres d’acció (altes i baixes pressions, generalment d’origen dinàmic), que són els que mobilitzen les masses d’aire principals que afecten la península Ibèrica. Aquest és el cas de l’anticicló de les Açores i de les baixes pressions mediterrànies. Juntament amb aquests, hi ha els fronts que posen en contacte masses d’aire de naturalesa diferent i que duen associades les pertorbacions responsables de la inestabilitat atmosfèrica. En el nostre cas ens afecten, fonamentalment, el front polar (contacte entre la massa polar i la tropical, o també massa polar freda i massa polar escalfada) i el front mediterrani.
A més d’aquests factors generals, en el clima d’Espanya poden influir altres factors més locals, com ara les altes pressions d’origen tèrmic a l’hivern o les baixes pressions, també d’origen tèrmic, a l’estiu, aquestes últimes responsables de fenòmens tempestuosos. També podríem identificar vents locals en zones insulars o els fenòmens específics de la gota freda, molt lligats a l’evolució del corrent en jet (corriente de chorro o Jet Stream) a les altes capes de la troposfera, que afecten el vessant mediterrani i que són responsables d’algunes catàstrofes naturals.
ELS FACTORS QUE INFLUEIXEN EN EL CLIMA.
A Espanya hi ha gran varietat de climes sobre els que actuen els següents factors: latitud, la circulació dels vents de l’oest, la posició geográfica, Les masses d’aire i els fronts, el relleu
La latitud.
La Península Ibèrica es troba en latituds mitjanes, entre els 43º 47’ 24’’ N de l’Estaca de Bares (a La Corunya) i els 36º 00’ 03’’ N de Tarifa (Cadis). Aquest fet determina el ritme estacional amb un període de màxima insolació durant el solstici d’estiu, dos períodes intermedis i un de mínima insolació durant el solstici d’hivern. Les latituds mitjanes formen part de la franja temperada del planeta. Una zona que es caracteritza per les precipitacions i les temperatures moderades.
La circulació dels vents de l’oest.

Dins de la circulació atmosfèrica general de la Terra, les zones temperades de l’hemisferi nord se situen entre el cinturó d’altes pressions tropicals i les baixes pressions propi de les zones polars. Esta posició determina que la Península Ibèrica estiga dins del domini de la circulació en superfície dels vents de l’oest. Aquests vents es veuen reforçats en altura per la presència de la corrent Jet Stream (o del chorro), un flux d’aire d’estructura tubular i de gran diàmetre quasi horitzontal, originat pel contrast tèrmic entre masses d’aire polar i tropical que circula a gran velocitat (pot arribar als 500 km/h). Aquest corrent en jet és l’autèntic regulador de la circulació atmosfèrica, ja que produeix depressions en la part polar i anticiclons en la tropical, generant gotes fredes, etc.
La situació geogràfica.
La presència de masses d’aigua o de terra condiciona la humitat i la temperatura de l’aire que se desplaça sobre elles. En general, les terres amb una major influència marítima tenen majors precipitacions i unes temperatures més suaus que les zones més continentals (amb major oscil·lació tèrmica). Per això, la posició d’Espanya entre l’oceà Atlàntic, la mar Mediterrània i dos masses continentals, com són Àfrica i Europa, és un altre important factor del clima. Considerant el domini dels vents de l’oest, l’Atlàntic desenvolupa un paper destacat, ja que proporciona humitat i suavitza la temperatura de les masses d’aire que penetren a l’interior peninsular.
Les masses d’aire i els fronts.
La Península Ibèrica està situada en l’àrea d’acció del front polar, que és el límit entre l’aire càlid tropical i l’aire polar fred. És una zona amb depressions (“borrasques”), inestabilitat i on sovintegen les pertorbacions.
Segons l’època de l’any i la procedència dels centres d’acció de les masses d’aire podem trobar dues situacions:

Durant l’època estival hi ha una massa tropical marítima, amb aire càlid i humit que penetra a la península perquè l’anticicló de les Açores està en latituds més altes durant l’estiu. Però també pot aparéixer, en ocasions, l’aire tropical continental càlid i sec procedent del Sàhara.

Des de la tardor fins la primavera el front polar descendeix més al sud i dona pas a l’aire polar marítim fresc i humit, procedent de l’Atlàntic nord, que porta associades borrasques. A més a més, a l’hivern també arriba l’aire polar continental fred i sec, des de les altes latituds del continent europeu i, ocasionalment, l’aire àrtic.
El relleu.
La Península Ibèrica, pel seu tamany, no és capaç de canviar les pautes generals de la circulació atmosfèrica, ni de crear masses d’aire o centres d’acció propis. És per això que el relleu té una influència de caràcter continental sobre el clima oceànic a l’Oest i sobre el clima mediterrani a l’interior i l’Est, amb fortes oscil·lacions tèrmiques entre l’estiu i l’hivern i també amb precipitacions escasses.
Aquesta influència actua de tres maneres diferents:
La forma compacta de la Península, amb una manca d’entallaments profunds a la costa que dificulta la penetració de les influències marines i, en conseqüència, del poder temperant del mar, l’acció del qual es veu detinguda, a més a més, pels elevats relleus perifèrics i limitada a una estreta franja costanera.
La disposició perifèrica de les serralades determina forts contrastos climàtics entre les zones humides (les costes cantábrica i gallega, la serralada Cantábrica, el Sistema Central i els Pirineus, principalment, que reben més de 600 mm. de precipitació distribuïda amb una uniformitat relativa al llarg de l’any i amb escassos contrastos tèrmics entre els mesos hivernals i els mesos estivals; i de l’altra, les zones seques, que comprenen la resta de l’Estat i reben escasses precipitacions, i en les quals les amplituds tèrmiques entre les diverses estacions de l’any són més accentuades. Aquesta dualitat climàtica explica l’escassa dotació de gran part del territori per a l’agricultura. En general, les zones apropades a la costa són més humides, mentre que les serralades dificulten que la influència del mar penetri a l’interior. Així, Madrid té un clima mediterrani “continentalitzat”.
A més, l’elevada altitud mitjana varia les condicions de temperatura i humitat: generalment, segons augmenta l’altitud, les precipitacions augmenten i les temperatures disminueixen.

ELS ELEMENTS QUE DEFINEIXEN EL CLIMA.
A grans trets, la temperatura presenta els valors més alts durant l’estiu, amb temperatures màximes en la meitat meridional de la península perquè l’efecte de la latitud les suavitza al nord. Les temperatures més baixes es donen a l’hivern, amb valors mínims en zones d’alta muntanya -per l’altitud- i més suaus a les costes per l’efecte moderador de la mar. En quant a les precipitacions, les estadístiques anuals mostren que les zones més humides són el nord-oest i la façana cantàbrica, mentre que les zones més àrides se situen al sud-est.
Tanmateix, si analitzem llocs concrets, les màximes precipitacions d’Espanya se situen en àrees de muntanya com ara la serra de Grazalema (Cadis) o la de Gredos (Àvila). La distribució de les precipitacions és bastant regular al nord i al nord-oest, mentre que a l’àmbit mediterrani és molt irregular. Paradoxalment, les màximes precipitacions recollides en un sol dia s’han donat a Alacant, a una zona seca (de màxima aridesa), per la gota freda.

ELS TIPUS D’ORATGE QUE AFECTEN LA PENÍNSULA IBÈRICA.
Es diferencien força les dues estacions extremes, l’hivern i l’estiu, mentre que la tardor i la primavera són molt semblants.
L’hivern.
El cinturó de les altes pressions tropicals al que pertany l’anticicló de les Açores està situat en latituds més baixes a l’hivern. És una època de gran activitat del front polar, perquè hi ha molta diferència de temperatura entre l’aire polar i el tropical. Se poden donar situacions de tres tipus:

Neu a les muntanyes de Sierra Nevada.


El primer i més freqüent tipus és l’entrada de fronts des de l’oceà Atlàntic que segueixen la circulació per la zona de l’oest. Aquest flux de l’oest té grans ondulacions de superfície en direcció nord-sud que fan penetrar l’aire humit i les borrasques (B ó D) des del nord i nord-oest. Se poden presentar depressions (D) molt profundes que provoquen els moments de major inestabilitat i pluviometria, amb nevades a les muntanyes.

Neu a l'hivern a Extremadura.


El segon tipus és la circulació zonal, de vegades les ondulacions deixen pas a baixes pressions (B) que porten masses d’aire àrtic des del nord. És el tipus de temps que ve acompanyat de neu generalitzada.


Ona de fred amb gel a una ciutat de l'interior d'Espanya.


Ona de fred a Palma de Mallorca (febrer 2012).


El tercer tipus es produeix durant una setmana o deu dies, quan un gran anticicló format per les fredes temperatures del continent eurosiberià arriba a la península. Són dies de sol i temps estable molt fred, amb fortes glaçades que poden donar lloc a onades de fred intens.

La tardor i la primavera.
Durant els mesos de tardor i primavera predomina el temps associat a les pertorbacions i borrasques del front polar.

Mallorca en primavera. 


Segons va avançant la primavera, cada vegada s’acosta més la presència de l’anticicló de les Açores al sud-oest i és menor l’activitat del front polar; el temps va sent més estable i van pujant les temperatures.

Mallorca en la tardor.


A l’entrar a la tardor, l’anticicló (A) se desplaça cap al sud i els fronts plujosos van arribant a la Península amb més intensitat. Tanmateix, el tipus d’oratge més característic en aquestes estacions va associat al fenomen de la gota freda.

 

La gota freda és una depressió atmosfèrica tancada a la part mitjana i alta de la troposfera, constituïda per una cèl·lula d’aire fred que s’ha separat de la seva zona d’origen i ha davallat de latitud provocant una gran inestabilitat atmosfèrica que pot donar lloc a precipitacions molt intenses i, quasi sempre, perilloses per les inundacions que sol provocar.


L’estiu.
Durant l’estiu, l’aire polar se retira a les altes latituds i les depressions es desplacen cap al nord. La península Ibèrica queda sota la influència de l’aire càlid i estable de l’anticicló de les Açores que se situa a l’oest sobre l’Atlàntic. Existeixen dues variants ocasionals:
- Quan hi ha una baixa pressió d’origen tèrmic al nord d’Àfrica, l’aire càlid i sec del Sàhara penetra a la península donant lloc a fortes ponentades i onades de calor.
- Quan el calentament de l’aire sobre la península és molt fort se pot produir una baixa pressió (B) en superfície que fa que l’aire siga inestable i provoca tempestes.

ELS CLIMES D’ESPANYA.
Mapa dels principals climes d'Espanya.
.

El clima oceànic.
Climograma oceànic de Corunya, a Galícia.


El nord i l’oest d’Espanya pertanyen al domini del clima temperat oceànic, també anomenat atlàntic, semblant al de moltes regions de l’Europa occidental. Hi ha varis factors que ho expliquen:
• La perifèria nord-oest i nord de la Meseta és la zona més humida de la Península perquè la situació dels conjunts muntanyosos fan que la influència més purament oceànica i la circulació dels vents de l’oest, associats a la penetració de pertorbacions lligades al front polar, es restringeixin a una franja litoral no massa ampla. Per això, aquesta zona constitueix el domini d’un clima de matís més oceànic en la caracterització general de l’Espanya mediterrània, ja que es distingeix per unes temperatures suaus i una humitat abundant.
• La influencia directa de l’Atlàntic-Cantàbric és un gran regulador tèrmic, ja que aquestes masses d’aigua es caracteritzen pel fet de mantenir una alta calor específica que transmeten a les masses d’aire que s’hi situen per sobre. Així mateix, és una zona que emmagatzema una gran humitat per l’evaporació de les aigües marines.
• La zona està directament influïda per la circulació de l’oest i la penetració dels fronts associats al front polar, que porten les borrasques o les baixes pressions portadores, al seu torn, d’inestabilitat i precipitacions.
Les característiques més importants del clima oceànic són:
- Les temperatures són suaus al llarg de tot l’any, amb una temperatura mitjana anual que oscil·la entre els 13 ºC i els 14 ºC, per la proximitat al mar, ja que només a l’endinsar-nos a l’interior muntanyós s’assoleixen valors freds més extrems.
- Els hiverns són temperats i els estius frescos i breus. Les temperatures als mesos més freds, les mínimes, estan entre els 7 i els 10ºC, encara que als cims més elevats s’arribi als 0ºC i la temperatura mitjana disminueixi d’oest a est. Les glaçades són poc freqüents. En canvi, a l’estiu arriben als 18 o 20ºC de màxima.
La amplitud tèrmica és reduïda, perquè entre el mes més càlid i el més fred hi ha poques diferències, d’uns 10ºC, que és un poc major a les muntanyes.
- Les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l’any, amb més de 100 dies de pluja. Generalment se superen els 800 i en alguns punts se superen els 1.000 mm anuals.
Efectes de les pluges a Astúries.

- L’abundància de les precipitacions es deu a dos motius: per un costat, la banda nord de la península és la més afectada per les pertorbacions del front polar; per un altre, la proximitat al mar de les muntanyes potencia l’acció de les borrasques i provoca pluges orogràfiques. Per tot això, les precipitacions varien molt entre unes zones i altres. Les conques de l’interior de Galícia són les àrees més seques de l’Espanya atlàntica, mentre que les muntanyes són les zones més humides i poden arribar als 2.000 mm. Per això les muntanyes cantàbriques són les que reben més neu a l’any, arribant als 70 dies i mantenint algunes neveres permanents.
. La humitat és abundant, hi ha escassos mesos secs i l’aridesa és menys marcada que en altres zones de l’interior o de l’àmbit més mediterrani peninsular.
· Aquests trets termopluviomètrics queden matisats en la zona de muntanya com a conseqüència de l’altitud, l’exposició al Sol i l’orientació.
- La gran nuvolositat en molts de dies causa una escassa insolació, que no arriba a les 1.900-2.000 hores a l’any.

El clima mediterrani continentalitzat.
Climograma mediterrani continentalitzat de Madrid.


L’interior peninsular pertany al domini del clima mediterrani, però continentalitzat, tant en les temperatures com en les precipitacions, per uns factors:
• La gran altitud mitjana de la Meseta.
• La disposició perifèrica de les serralades que voregen la Meseta i que frenen les escasses influències marítimes que rep aquesta zona, malgrat la proximitat de les costes cantàbrica-atlàntica i mediterrània. Les borrasques actives del front polar aconsegueixen penetrar poques vegades perquè, normalment, les detenen les serralades perifèriques.
• El predomini de les masses d’aire estables, per la poca efectivitat de la dinámica atmosfèrica del front polar i de l’anticicló de les Açores, a més dels petits anticiclons tèrmics hivernals (moments de fred més intens) i les petites baixes pressions estiuenques (fruit d’un escalfament més gran).
En la perifèria oriental i meridional de la Meseta la continentalitat climática és major per l’aïllament de les influències marítimes i el caràcter muntanyós. Així, s’introdueixen algunes matisacions a la continentalitat a partir d’una cruesa tèrmica més gran (hiverns freds amb períodes freqüents de glaçades i estius frescos) i una humitat més alta per l’augment de les precipitacions amb l’altitud, sovint en forma de neu.
Les característiques climàtiques del mediterrani continentalitzat més destacades són:
- Hi ha dues grans situacions d’inestabilitat: en algunes ocasions entra aire humit des de l’oest i el sud-oest cap a Extremadura que deixen precipitacions; i altres vegades es produeixen baixes pressions tèrmiques durant l’estiu amb fortes tempestes de granís.
-Les temperatures són fredes, amb mitjanes anuals que oscil·len entre els 11 ºC i els 14 ºC, i molt contrastades, per la gran amplitud tèrmica entre els mesos d’estiu i els d’hivern, que arriba a superar els 20º en la plana manxega.

L'estiu a la plana manxega.
L'hivern a la Meseta castellana.


A l’hivern les temperatures mitjes estan entre els 2º i els 6ºC.
A l’estiu les temperatures mitjes estan entre els 20 i els 24ºC.
Hi ha diferències regionals, però en general les temperatures són un poc més baixes a la Submeseta Nord on els hiverns són molt llargs, i a les àrees de muntanya.
- L’interior de la Meseta constitueix un espai d’insolació important. S’hi registren entre 2.500 i 3.000 hores de sol a l’any.
- Són molt importants les glaçades, per bé que s’hi estableixen diferències en sentit nord-sud. Així, a la Submeseta Nord, més freda, hi ha fortes glaçades que superen els 100 dies als erms (páramos) de Soria. Les glaçades disminueixen gradualment cap al sud, de manera que a la Submeseta Sud ja hi ha de 215 a 265 dies sense glaç, i a les hortes del Tajo-Guadiana s’arriba als 300.
- Les precipitacions són escasses. Oscil·len entre els 300 mm i els 500 mm a l’any. Se superen els 1.000 mm a la muntanya, però quasi no arriben als 500 mm a la Meseta i a la vall de l’Ebre.
Les precipitacions es reparteixen irregularment al llarg de l’any, concentrant-se a la primavera i la tardor, mentre que l’aridesa estiuenca és molt acusada. De vegades, es produeixen tempestes violentes. Durant l’hivern es produeixen boires a les zones de muntanya.

El clima mediterrani típic.
Climograma de clima mediterrani: Palma de Mallorca.


El clima mediterrani típic domina l’espai sud i oriental de la Península, pels següents factors:
La façana oriental de la Península es troba protegida de la circulació zonal de l’oest i, per això, les depressions o borrasques del front polar quasi no tenen influència en l’àrea mediterrània.
El Mediterrani és un mar epicontinental d’extensió reduïda, però a través seu es canalitzen masses d’aire fredes o càlides que constitueixen l’anomenat front mediterrani, menys actiu i eficaç que el front polar, i que comporta petites borrasques a les zones que afecta. Aquest front és més actiu durant la tardor, quan la diferència de temperatura entre les masses d’aire és major i és més fàcil l’aparició de la gota freda. S’afegeix que, per les mateixes característiques marines, la humitat és més baixa.
Les borrasques associades al front polar segueixen una trajectòria des de l’oest cap a l’est, i arriben a les zones més orientals i al sud de la península Ibèrica molt debilitades o àdhuc inactives.
L’anticicló de les Açores afecta sobretot la zona més meridional de la península Ibèrica, ja que actua com una barrera i trasllada cap al nord aquella circulació de l’oest que les borrasques del front polar porten associades.
• Les baixes pressions tèrmiques del nord d’Àfrica, que alteren la situación en l’estiu.
• El relleu pròxim a la costa que pot produir l’efecte barrera i les ponentades d’estiu (Föhn). L'efecte barrera es potencia en els vessants de sobrevent de les muntanyes, mentre l'efecte Foehn (o Föhn) es mostra molt actiu.
Els vents dominants de l'oest arriben molt secs després del pas per tota la península. La diferència d'altitud entre l'altiplà i la costa és modesta, però notable per a activar l'efecte Foehn (la topografia obliga la massa d'aire a ascendir, condensant el vapor d'aigua i donant lloc a pluges; a sotavent, l'aire -ja sec- descendeix ràpidament augmentant la pressió atmosfèrica i la temperatura).
Imagen 2 Cabo de Gata el último paraíso peninsular
Cap de Gata, a Almeria. 

Costa mallorquina.


El clima mediterrani està caracteritzat pels següents trets:
- És un clima temperat, amb temperatures mitjanes anuals que oscil•len entre 14 i 18ºC. Els seus hiverns són suaus amb mitjanes entre els 9 i els 12º C i els estius càlids entre els 22 i els 26ºC.
S’hi observen, tanmateix, matisos tèrmics d’un nord lleugerament més fresc que el sud, de tal manera que l’amplitud tèrmica (entre 13 ºC i 16 ºC anuals) disminueix cap al sud, que és la zona més càlida de la península al llarg de tot l’any.
Les temperatures més elevades d’Espanya es donen durant l’estiu a l’interior de la vall del Guadalquivir, arribant-se a superar els 40º C amb mitjanes superiors als 28ºC. Aquestes elevades temperatures són motivades per la proximitat de l’anticicló de les Açores, la posició més allunyada del mar i la situació en latituds més baixes.
- Hi ha una gran insolació, amb una mitja de més de 2.500 hores de sol anuals, les quals augmenten gradualment des de la costa nord cap al sud i, sobretot, cap al sud-est, on es rep el nombre d’hores de sol més elevat de la Península Ibèrica, amb més de 3.000 hores a la zona d’Almeria.
- Pateix poques glaçades al llarg de l’any. A tot l’espai costaner i al sud, més de 340 dies queden lliures de glaçades. L’excepció és la depressió de l’Ebre, que a causa del lleuger matís continental té més dies amb glaç a l’any.
- Les precipitacions són escasses i molt irregulars; poden passar mesos completament secs i, de sobte, poden superar-se els 100 mm en 24 hores. Les precipitacions se concentren en els mesos de tardor i primavera , i en canvi hi ha una ampla sequera estiuenca, la durada de la qual augmenta de nord a sud i, sobretot, cap al sud-est, patint una gran aridesa.
Hi ha grans diferències entre la zona septentrional (Catalunya) i la zona sud a la depressió del Guadalquivir.
Les zones més humides, amb més de 700 mm anuals, són el nord de Catalunya i algunes muntanyes litorals a Ronda, Sierra Nevada, Aitana, Tramuntana, Maestrat i Montserrat.
Hi ha zones intermitges que sobrepassen els 400 mm de precipitació anual a les Illes Balears, així com quasi tot el litoral mediterrani.
Hi ha zones àrides amb menys de 400-300 mm de precipitació anual al sud-est peninsular, on la situació a les baixes latituds i la disposició costanera del relleu a penes si permet l’arribada d’aire humit. Destaquen els 122 mm de precipitació al Cap de Gata on hi ha un clima quasi desèrtic.
A la depressió de l’Ebre les precipitacions (especialment al sector central) quasi no arriben als 300 mm a l’any.

El clima d’alta muntanya.

El clima de muntanya és un clima més fred i amb precipitacions més abundants que les àrees del seu voltant. També presenta diferències estacionals amb el seu entorn: els estius són més curts i els hiverns més llargs.

La muntanya ofereix moltes diferències locals i microclimes segons els factors de la gradació en altura, l’orientació del relleu i la direcció dels vents.
Les temperatures baixen amb l’altura a raó de 0,6 ºC cada 100 m (o 1ºC cada 180 m) d’altitud: és el que s’anomena gradient tèrmic (o gradient adiabàtic). Tanmateix, de vegades es produeix un efecte contrari o inversió tèrmica, generalment de matinada i al fons de les valls, per la pèrdua de calor del sòl.
Climograma d'alta muntanya: Navacerrada, en el Sistema Central.


Les precipitacions es reparteixen durant tot l’any i s’incrementen amb l’altura. Solen associar-se a les depressions o borrasques del front polar, però, en realitat, l’increment ve produït per l’efecte orogràfic. En relació amb aquest factor també és habitual la formació de boires. Als cims més elevats, les neus es produeixen durant molt mesos a l’any.

El clima subtropical canari.


L’arxipèlag canari té un clima quasi subtropical, condicionat pels següents factors:
• La seva situació en una latitud baixa, entre els 27 i els 30º de latitud nord.
• La influència dels vents alisis del nord-oest. Les illes Canàries són fora de la circulació zonal de l’oest i en canvi són afectades pels vents alisis del nord-oest. L’aire fresc i humit dels alisis, al xocar amb les illes de més altitud, puja i topa amb l’aire més càlid i sec de les capes altes, influït pel corrent fred de les Canàries, i forma un “mar de núvols” que pot provocar plugims, entre els 500 i els 1.500 m, mentre a la part de dalt llueix el Sol.
La corrent freda de Canàries manté l’aire estable i fresc en superfície, a la vegada que atenua les temperatures a les illes orientals.
De vegades, a l’estiu entra vent des del sud-est que porta aire saharià, càlid i sec, amb pols en suspensió, donant lloc a onades de calor.
Ocasionalment, entren borrasques del front polar que deixen neu als cims (Teide).

Climograma de Las Palmas de Gran Canaria. [Kalipedia.com]


El clima subtropical es caracteritza per:
- Les temperatures són càlides i suaus, gràcies a la proximitat de l’anticicló de les Açores al nord, i romanen constants durant tot l’any, amb mitjanes entre els 18 i esl 20º C a la costa i els 10º C de les zones altes. A l’hivern arriben als 17,5 ºC a Santa Cruz i els estius són moderadament càlids (24,7 ºC), tot i que a les illes més pròximes a la costa africana es constaten a l’estiu algunes “onades de calor”.
- Les precipitacions són escasses i oscil·len entre els 100 i els 300 mm., és a dir, són típiques de zones àrides.
Les precipitacions són més elevades al pujar l’altitud a les muntanyes. Així, a les zones més baixes són molt escasses (al voltant dels 250 mm), mentre que cap als 600 m d’altitud es poden superar els 1.000 mm anuals.
- A la muntanya, d’acord amb la seva exposició als diferents vents, existeixen microclimes molt diversos.

COMENTARI D’UN CLIMOGRAMA.
Un climograma és un gràfic on es representen les precipitacions i temperatures d’una zona al llarg de l’any. L’estudi o comentari d’un climograma es centra en els següents aspectes:
ANÀLISI DE LES PRECIPITACIONS:
S’hauran d’analitzar els següents aspectes:
El total de precipitacions.
És molt abundant si supera els 1000 mm (característic dels climes de muntanya); abundant si supera els 800 mm (clima oceànic); escàs si es troba entre 800 i 300 mm (clima mediterrani costaner o continentalitzat); i molt escàs si és inferior a 300 mm (subdesèrtic o estepari). Menys de 150 mm indica un clima desèrtic.
La distribució de les precipitacions al llarg de l’any.
Es considera regular si no hi ha cap mes sec o amb precipitacions inferiors a 30 mm (clima oceànic); bastant regular si té un màxim de dos mesos secs (clima oceànic de transició cap al mediterrani continentalitzat); irregular si hi ha més de dos mesos amb sequera (clima mediterrani). Si els mesos secs són més de set, estem davant un clima mediterrani sec, subdesèrtic o estepari. En tots els casos cal assenyalar en quina estació són més abundants les precipitacions i en quin són menys freqüents o hi ha sequera.
La forma en què cau la precipitació: pluja o neu.
La possibilitat de nevades es dóna als mesos d’hivern amb una temperatura mitja baixa 0º (climes de muntanya), o amb temperatura mitja mensual baixa.
ANÀLISI DE LES TEMPERATURES:
Haurà de fer-se referència als següents aspectes:
La temperatura mitja mensual i anual.
La temperatura mitja mensual mostra l’evolució de les temperatures al llarg de l’any i per tant la influència de les estacions.
La temperatura mitja anual és la mitja de la temperatura dels dotze mesos de l'any. Es calcula comptant les temperatures mitjes de cada mes i fent una mitja. És un valor global que en climatologia és poc útil perquè no mostra la variabilitat climàtica.
L’amplitud tèrmica.
L’amplitud tèrmica diferència entre la temperatura mitja del mes més càlid i la del mes més fred. En general podem afirmar que:
A les zones costaneres arriba fins els 15ºC o 16ºC. Dintre d’aquest tipus d’amplituds observarem si és molt baixa (menys de 8ºC), la qual cosa és típica de Canàries; si és baixa (entre 9ºC i 12ºC), pròpia de la costa cantàbrica; o si és mitja (entre 13ºC i 15ºC-16ºC), pròpia de les costes mediterrànies i sud-atlàntica.
En les zones d’interior, l’amplitud supera els 16ºC. En aquest cas considerarem que és alta si oscil·la entre els 16ºC i 18ºC; i molt alta si supera els 18ºC.
La temperatura de l’estiu mostra que l’àrea estudiada serà d’un estiu calorós (si qualque mes conta amb temperatura mitja igual o superior a 22ºC); o d’estiu fresc (si cap mes té una temperatura mitja igual o superior a 22ºC).
La temperatura de l’hivern indica que la zona estudiada serà d’hivern suau (si la temperatura mitja del mes més fred no baixa de 10ºC); d’hivern moderat (si la temperatura mitja del mes més fred es troba entre 10ºC i 6ºC); o d’hivern fred (si la temperatura mitja del mes més fred es troba entre 6ºC i –3ºC). Els climes de muntanya tenen temperatures hivernals properes o per davall de 0ºC.
ANÀLISI DE L’ARIDESA:
L’aridesa relaciona les precipitacions i les temperatures. En observar el climograma, hauríem de distingir entre aridesa mensual i aridesa general.
L’aridesa mensual.
L’aridesa mensual pot determinar-se observant si al climograma a la corba de les temperatures està per sobre de la barra de les precipitacions. Donat que l’escala de les precipitacions és el doble que la de les temperatures, això indica que el mes és sec. En els climes oceànics no existeix aridesa a cap mes, o com a màxim en dos (oceànic de transició). En els climes mediterranis hi ha més de dos mesos àrids.
L’aridesa general.
L’aridesa general pot establir-se si no hi ha cap més sec (clima humit); d’1 a 3 mesos secs (semihumit); de 4 a 7 mesos secs (semiàrid); i de 7 a 11 mesos secs (semiàrid extrem).
CLASSIFICACIÓ DEL CLIMA:
Analitzades les dades de les precipitacions, temperatures i aridesa, estarem en disposició de determinar el tipus de clima (oceànic, mediterrani, de muntanya, etc.). Després, haurem de relacionar-ho amb els factors geogràfics i atmosfèrics que l’expliquen (anticiclons, borrasques, fronts, relleu, etc.).
Localització geogràfica del clima.
Una vegada el tipus de clima, cal localitzar-lo geogràficament. Per fer-ho tindrem en compte l’amplitud tèrmica (que indica la posició en la costa o a l’interior) i les temperatures de l’hivern i de l’estiu (que mostren la seva posició nord o sud).
Relació del clima amb altres elements del medi natural.
Finalment, cal relacionar el clima amb altres elements del medi natural en els que aquest exerceix una influència notable (vegetació, rius i sòl).

No hay comentarios: