Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

jueves, 8 de noviembre de 2012

UD 10.2. Diversitat i desequilibris regionals de l'Espanya peninsular i insular

UD 10.2. DIVERSITAT I DESEQUILIBRIS REGIONALS DE L’ESPANYA PENINSULAR I INSULAR 

INDEX.
UNA DIVISIÓ FÍSICA:
ESPANYA ATLÀNTICA.
ESPANYA MEDITERRÀNIA.
ILLES CANÀRIES.

DIVERSITAT REGIONAL DE L’ESPANYA PENINSULAR I INSULAR.
UNA DIVISIÓ ECONÒMICA-SOCIAL: ELS DESEQUILIBRIS INTERTERRITORIALS.
REGIONS AMB CAPACITAT DE CREIXEMENT AUTOSOSTINGUT.
Madrid.
Eix de l’Ebre: la Rioja, Navarra i Aragó.
Eix de la Mediterrània: Catalunya, Balears.
REGIONS DE DESENVOLUPAMENT INTERMEDI.
País Valencià.
REGIONS INDUSTRIALS EN DECLIVI: LA CORNISA CANTÀBRICA.
País Basc.
Cantàbria.
Astúries.
REGIONS ENDARRERIDES.
Andalusia.
Extremadura.
Castella-la Manxa.
Castella i Lleó.
Galícia.
Múrcia.
Canàries.
Ceuta i Melilla.

SITUACIÓ EN L’ACTUALITAT.

DIVERSITAT REGIONAL DE L’ESPANYA INSULAR I PENINSULAR.
UNA DIVISIÓ FÍSICA:
Un primer criteri de divisió és el físic, corresponent a una divisió regional segons el relleu, clima, vegetació i hidrografia.
ESPANYA ATLÀNTICA.
Correspondria a País Basc, Navarra, la Rioja, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Extremadura i part de Castella-la Manxa. Es bolcaria sobre l’Atlàntic, amb la major part de la Ibèria humida i de la Meseta.
ESPANYA MEDITERRÀNIA.
Correspondria a Balears, Catalunya, Aragó, País Valencià, Múrcia, Andalusia i part de Castella-la Manxa. Es bolcaria sobre la Mediterrània, compartint part de l’Espanya seca.
ILLES CANÀRIES.
Seria unirregional, cenyida només a les Illes Canàries, aïllades en la costa d’Àfrica en una latitud molt al sud de la resta d’Espanya.

UNA DIVISIÓ ECONÒMIC-SOCIAL: ELS DESEQUILIBRIS INTERTERRITORIALS.
Les CCAA més riques d’Espanya, amb nivell superior a l’índex 100, són Balears (durant anys la més alta), la Rioja, Catalunya, Madrid, Navarra i Aragó, sobre el 100 estan País Basc i Ceuta i Melilla. Entre el 90 i el 100 estan la resta, menys Andalusia i Extremadura, que estan lleugerament sobre el 80. Però la renda per càpita o familiar no són els únics criteris de benestar, ja que també compten els índexs d’atur, el desenvolupament social, les transferències, el nivell dels transports, l’estructura sectorial de l’economia...
Per la seva evolució en els últims anys, i tot i tenir en compte que els ritmes canvien d’unes a altres regions i dins de cada regió (hi ha nuclis urbans i comarques amb fort creixement dins de regions en declivi) es poden distingir dos grups: 1) En progrés, 2) En estancament.
Al primer grup corresponen les regions dels eixos Mediterrani i de l’Ebre, més Madrid i Canàries. Al segon grup pertanyen els de l’interior (menys Madrid) i la cornisa cantàbrica, més Andalusia, Ceuta i Melilla. L’impacte de l’entrada a la UE està alterant ràpidament la situació relativa de les regions, de manera que la classificació que segueix ha de ser revisada constantment.
Un indicador de desenvolupament és l'accés a Internet. Es veu com Madrid, Catalunya, Balears, Navarra i País Basc estan en capçalera.

REGIONS AMB CAPACITAT DE CREIXEMENT AUTOSOSTINGUT.
Són les més consolidades com eixos o nuclis dinàmics de desenvolupament.
Madrid.
És el centre geomètric del país, amb els avantatges de la capitalitat i del sistema radial de transports i comunicacions. Hi ha una estabilització enfront de l’anterior creixement continuat. El sector primari no té importància. El sector secundari s’ha especialitzat en alta tecnologia i en la construcció. El sector terciari es basa en la mediació financera i les empreses, al costat del funcionariat. Les infraestructures estan encara massa aïllades de les grans xarxes europees.
Eix de l’Ebre: la Rioja, Navarra i Aragó.
Està ben comunicat, com a cruïlla entre l’eix mediterrani, Madrid i el País Basc. Es distingeixen dues zones:
Vall mitjana de l’Ebre.
La més extensa, limita amb els Pirineus i el Sistema Ibèric. Té una població escassa i concentrada, amb poc pes econòmic però elevat benestar econòmic. L’agricultura s’ha especialitzat. Hi ha un procés de modernització en indústria i serveis.
Eix de l’Ebre.
Hi ha una vertebració geogràfica i urbana al costat del curs del riu, amb infraestructures adequades, amb nuclis funcionalment vinculats i una especialització productiva amb gran potencial de creixement (la fàbrica de General Motors). El gran nucli urbà és Saragossa, actiu centre industrial.
Eix de la Mediterrània: Catalunya, Balears.
Catalunya.
Té una economia molt equilibrada entre els seus sectors, amb potent agricultura, una indústria molt exportadora i bons serveis. Les infraestructures són de nivell europeu. El seu empresariat és molt sòlid i eficaç.
Balears.
És una de les regions espanyoles més riques per habitant, gràcies al monocultiu del sector turístic, que fomenta els serveis i la construcció. Les grans empreses hoteleres (sobretot mallorquines) s’estan convertint en importants multinacionals del turisme. Té escàs atur, encara que estacional.
REGIONS DE DESENVOLUPAMENT INTERMEDI.
País Valencià.
Gràcies a la seva excel lent posició en l’eix mediterrani es beneficia d’avantatges en infraestructures. Està augmentant la seva riquesa gràcies a l’agricultura modernitzada i bolcada en l’exportació, la indústria (fàbrica Ford) i els serveis (turisme). Mentre la costa es desenvolupa, l’interior s’endarrereix.
Múrcia.
Es beneficia de la mateixa localització que el País Valencià. Té un puixant sector de serveis, amb gran activitat agrícola de regadiu. Disminueix la construcció. Augmenta el turisme.
Canàries.
És una economia centrada en els serveis, sobretot el comerç marítim en el seu port franc, amb gran dependència exterior per a la seva producció de plàtans, tomàquets, pesca. El turisme està progressant fortament en els últims anys, el que ha permès a la regió avançar a altres, encara que la perjudica la seva distància respecte a Europa. Subsisteixen grans diferències socials.
REGIONS INDUSTRIALS EN DECLIVI: LA CORNISA CANTÀBRICA.
Mals comuns a la zona són la manca d’infraestructures, l’excessiu pes de sectors industrials obsolets (mineria del carbó, siderúrgia, construcció naval), el retard tecnològic, l’escassetat de sòl industrial, la feble estructura comercial i de serveis, la mala infraestructura de transports, el poc esperit cooperatiu (l’excepció és la cooperativa Mondragón), el deteriorament ambiental.
País Basc.
Després d’un llarg procés de crisi industrial, sobretot en la pesada i pública, la reconversió industrial està possibilitant la sortida de la crisi, amb multitud de petites empreses competitives, encara que l’atur juvenil és molt alt.
Cantàbria.
Pateix una greu situació de crisi, sobretot en agricultura i ramaderia làctia, mentre que la indústria és obsoleta. Tot just està sorgint un sector turístic.
Astúries.
La situació de crisi és encara més greu, sobretot en agriculturra, ramaderia làctia, mineria del carbó i indústria pesada. No hi ha alternatives viables a mitjà termini. L’atur és molt alt. Depèn de les transferències centrals per les empreses públiques deficitàries (HUNOSA).
REGIONS ENDARRERIDES.
Andalusia.
Té grans desequilibris geogràfics i sectorials. Té un gran potencial de futur, gràcies a la millora de les infraestructures, l’agricultura de la vall del Guadalquivir, el turisme, els actius centres industrials de Sevilla i Cadis. Hi ha una clara desigualtat espacial: la costa i els nuclis industrials són part de l’eix dinàmic de la Mediterrània mentre que l’interior agrari està molt més endarrerit.
Extremadura.
És una regió secularment deprimida. Disminueix el sector agrari, la indústria no s’enlaira i només augmenten una mica la construcció i els serveis. El sector energètic és puixant.
Castella-la Manxa.
Té greus problemes estructurals a causa del seu baix nivell de partida, tot i que s’han millorat les infraestructures i estabilitzat el sector primari.
Castella i Lleó.
És la regió més extensa d’Europa, en ple procés de reestructuració agrària (molt dependent de les subvencions comunitàries). La recessió industrial és acusada, excepte en el nucli de Valladolid.
Galícia.
Té empreses destacades en la indústria tèxtil, alimentària i automobilística. La pesca està en crisi. El sector energètic és puixant. Les infraestructures han millorat, però encara està molt aïllada d’Espanya i Europa. El turisme és una de les activitats en expansió.
Ceuta i Melilla.
Són dos dels espais més pobres de la UE, amb greus deficiències en la seva estructura econòmica, dependents del comerç amb el Marroc en els seus ports francs, de l’ajuda espanyola i de les guarnicions militars.
SITUACIÓ A L’ACTUALITAT (1997-2012).
El 1997, el creixement del PIB espanyol va assolir una taxa de 3,86%. Hi va haver una clara diversitat, advertible en que la que més va créixer va ser Andalusia (4,79%) i la que menys Astúries (2,68%). La divisió en grups és:
1) Les d’alt creixement, per sobre de la mitjana, per aquest ordre (el 1996): Andalusia (4,79%), Balears (4,70%), Extremadura (4,53%), País Basc (4, 22%), Canàries (4,12%).
2) A la mitja: Múrcia (3,92%), Catalunya (3,88%), Navarra (3,81%), Aragó (3,75%), Comunitat Valenciana (3,72%), Madrid (3 , 67%). Com veiem, s’articula una claríssima línia, que corre des del País Basc, Aragó l’eix Mediterrani, des de Catalunya a Andalusia, més les illes Balears i Canàries, i el nucli de Madrid.
3) Estancament per sota de la mitjana: Castella-la Manxa (3,59%), la Rioja (3,51%), Cantàbria (3,43), Galícia (3,37%).
4) Gran retard: Ceuta (2,82%), Melilla (2,76%), Castella i Lleó (2,73%), Astúries (2,68%).
El sector primari, molt irregular en les seves collites, ha permès que Andalusia i Extremadura milloressin la seva posició el 1997, però posteriorment, en faltar aquest impuls, el seu creixement ha estat molt més moderat.
El creixement del sector industrial explica la major part de l’augment de les regions més industrials: el País Basc, Catalunya, Madrid, Navarra, Aragó.
El sector terciari és el que més creix en PIB i ocupació, i explica el major desenvolupament dels arxipèlags i les regions mediterrànies.
La població segueix concentrant-se en els arxipèlags i en les comunitats mediterrànies. L’excepció és Catalunya, que perd habitants. Al centre, en regressió, l’excepció és Castella-la Manxa, que tendeix a augmentar la seva població.
Quant a la taxa d’activitat les regions més properes als nivells europeus (més del 65% de la seva població entre 16 i 64 anys amb ocupació) són: Catalunya, Balears, la Rioja, Aragó, Madrid i el País Valencià. Amb una taxa d’activitat per sota del 60% se situen Ceuta, País Basc, Extremadura, Castella-la Manxa, Andalusia i Astúries.
Respecte a l’atur, que al febrer de 1997 afectava 2.262.721 persones, un 14,11 de la població activa i el 2012 ha superat el 25%, hi havia el 1997 (i se mantenen en l’essencial el 2012) diferències regionals bastant acusades, amb tres grups (que en general es mantenen anys després):
1) Bastant per sota de la mitjana nacional (<12%): Catalunya (10,25%), Balears (10,69%), la Rioja (10,73%), Navarra (11,59%) i Aragó ( 11,78%).
2) Per sota de la mitjana estava altre grup, amb Múrcia (12,75%), Madrid (13,03%), Castella i Lleó (13,54%), i el País Basc estava just en la mitjana (14, 14%).
3) Per sobre de la mitjana hi havia el País Valencià (14,42%), Cantàbria (15,39%), Castella-la Manxa (16,01%), Galícia (16,15%), Andalusia (16,8% ), Extremadura (16,99%), Canàries (17,63%), Astúries (18,82%).

No hay comentarios: