Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

sábado, 8 de diciembre de 2012

UD 4.1. Els paisatges naturals d'Espanya.


UD 4.1. ELS PAISATGES NATURALS D’ESPANYA.
INDEX.
Introducció als paisatges d’Espanya: la interrelació de clima, vegetació i rius.
El paisatge de l’Espanya atlàntica.
El paisatge de l’Espanya interior.
El paisatge de l’Espanya mediterrània.
El paisatge de l’alta muntanya.
El paisatge de les illes Canàries.

Introducció als paisatges d’Espanya: la interrelació de clima, vegetació i rius.
Espanya está situada al sud d’Europa. Malgrat que té uns trets naturals molt propis del món mediterrani, tant la seva posició com la disposició perifèrica del seu relleu introdueixen influències oceàniques i continentals que modifiquen el clima, la vegetació i els corrents fluvials, entre altres elements, que a més s’interrelacionen. Així, doncs, en aquests tres aspectes s’hi poden definir cinc grans medis: oceànic atlàntic, mediterrani interior continentalitzat, mediterrani litoral, alta muntanya i canari.

Mapa dels climes i llurs paisatges d'Espanya.


Mapa de les zones protegides.

El paisatge de l’Espanya atlàntica.
La regió atlàntica és també coneguda com l’Espanya Humida. Constitueix una franja limitada al sud per les muntanyes gallegues, la serralada Cantàbrica i les Muntanyes Basques. El relleu és accidentat, amb muntanyes, pendents i escasses superficies planes.
Paisatge de Galícia.
El nord d’Espanya té un clima oceànic semblan a l’europeu, amb precipitacions abundants i regulars de més de 800 mm anuals. Les temperatures són moderades, amb baixa amplitud térmica degut a la influencia de la mar.
Boscos i prats de Galícia
La vegetació és de boscos de roures i faigs; de landes de matolls, bruc, argelaga i ginesta; i de prats abundants.

         Riu Sella (Astúries).
Els rius, la majoria dels quals són a la vessant cantábrica, són curts perquè neixen en muntanyes pròximes a la mar, cabalosos i de gran capacitat erosiva. El rius de la vessant gallega són més llargs i y també cabalosos.
El rocam és sobre tot silici, amb dues varietats: la terra bruna, rica en humus però àcida, dedicada per a conreus i pastures; la rànker, en els pendents, minsa i molt erosionada, apte per a boscos i prats.

El paisatge de l’Espanya interior.
L’Espanya interior (o continental) s’estén per les conques dels grans rius, com ara el Duero, el Tajo, l’Ebre i el Guadiana i les muntanyes interiors del Sistema Central, el Sistema Ibèric i Sierra Morena. El seu principal tret és la presència de l’immens altiplà de la Meseta, amb peculiaritats climàtiques i bioclimàtiques concretes. Comprén una àrea fortament transformada, en la que les activitats humanes es remunten a molts milers d’anys.
Té un clima mediterrani amb trets continentals, com la gran amplitud tèrmica anual, les temperatures fredes de l’hivern i les elevades de l’estiu, donat la gran distància a la mar. Les precipitacions són escasses o moderades, amb menys de 800 mm anuals, concentrades en la primavera i la tardor, i amb una gran sequera en l’estiu. A la vall de l’Ebre són inferiors als 300 mm el que dóna un clima mediterrani estepari.
La plana manxega.


La vegetació està constituïda, preferentment, per un bosc perennifoli de coníferes, alzines, rebolls o roures, si bé la desforestació històrica ha reduït antics boscos a erms de matoll.

Dues vistes del riu Duero.
El riu Tajo, a Toledo.
Els rius són llargs, relativament cabalosos per l’aportació que reben de les zones muntanyoses, i irregulars, amb pronunciat estiatge.
Paisatge calcari.
El rocam silici dóna una terra bruna meridional, pobre, dedicada a pastures i deveses. El rocam calcari fa sòls vermells, més fértil per als conreus, i una terra rossa pobra, per a boscos i deveses. El rocam argilós produeix vertisòls molt fèrtils per als cultius. En les àrees estepàries de la vall de l’Ebre el sòl és gris subdesèrtic, molt pobre, només adient per pastures.

El paisatge de l’Espanya mediterrània litoral.
És una extensa regió geogràfica que té com a principal component la presència de la mar Mediterrània. S’estén per la vall del Guadalquivir, la costa mediterrània, les illes Balears (muntanyes i planures), Ceuta (abrupta) i Melilla (també abrupta).

Mallorca en primavera. 

Mallorca en la tardor.


És el clima mediterrani pur, molt influït per la proximitat de la costa, sobre tot meridional, amb temperatures suaus però molt contrastades que es combinen amb una sequera estiuenca que s’estén a la primavera i a la tardor a mesura que avancem cap al sud, espai definit gairebé per característiques subdesèrtiques.


            Vegetació mediterrània entre estepària i garriga.


La vegetació predominant és l’alzina, l’alzina surera i els matollars dels tipus màquia (matoll alt i dens amb estepa i llentiscle) i garriga (matoll baix i poc dens amb farigola i romaní), i al sud-est n’hi ha la vegetació estepària de herbes, matolls i arbustos espinosos, baixos i discontinus com garballó i espartar.
Els rius, amb l’excepció de l’Ebre, que drena un ampli espai de la zona nord i de les terres de l’interior, són, en general, curts, d’escàs cabal i definits per marcades èpoques d’estiatge que, de vegades, coincideixen amb períodes anuals. Són les rambles mediterrànies. A les illes Balears, Ceuta i Melilla no hi ha rius, sinó torrents i aqüifers.
Com en el paisatge mediterrani, el rocam silici dóna una terra bruna meridional, pobre, dedicada a pastures i deveses. El rocam calcari fa sòls vermells, més fértil per als conreus, i una terra rossa pobra, per a boscos i deveses. El rocam argilós produeix vertisòls molt fèrtils per als cultius. En les àrees estepàries del sud-est el sòl és gris subdesèrtic, molt pobre, només adient per pastures.

El paisatge de l’alta muntanya.
Es localitza als cims més alts, sobre tot del Pirineus, Sistema Central, Sistema Ibèric i Serralada Penibètica.
Les muntanyes tenen unes condicions especials, a causa de l’altitud. Encara que presenten unes característiques generals, el seu paisatge varia segons la situació siga a l’àmbit atlàntic, mediterrani o de l’interior. Quan més al nord menys altitud es necesita per tenir un clima d’alta muntanya, que de mitja es registra als 1.000 metres, però als Pirineus hi ha prou amb 800 i en la Penibètica necessita uns 1.500.
El clima és relativament fred en hivern i suau en estiu, i humid tot l’any, però amb moltes diferències segons la zona. Les temperatures són més fredes quan més al Nord i més altitud.
Al Nord les precipitacions són majors, ben superiors als 1.000 mm anuals, i més moderades al Sud, i en hivern és important la neu.
La vegetació és la típica de les muntanyes, amb pisos diferents per l’altitud, amb pastures i boscos de pins, roures i altres arbres en els pisos baixos, i prats, matolls i endemismes de plantes rupícoles en els pisos més alts. Els Pirineus són els més rics en alzines, roures, pins i prats.
Els rius tenen aquí el seu naixement, amb acusats relleus, i resten alguns glaciars en els Pirineus. En l’alta muntanya domina el règim nival, amb cabal màxim al final de la primavera. En la mitja muntanya domina el règim nivopluvial o el pluvionival, amb màxim a la tardor.
El rocam silici dóna sòls rànker, molt pobres, per pastures, i la terra bruna meridional. El rocam calcari dóna el sòl bru calcari i rendzine, un poc més fèrtils, per pastures.

El paisatge de les illes Canàries.
Les illes Canàries presenten un paisatge amb notables diferències respecte de la Península, degut a la seva situació en l’Atlàntic, prop de les costes d’Àfrica, en una zona de clima tropical, i per l’origen volcànic del seu relleu, caracteritzat per cons, calderes, malpaïsos, roques i dics volcànics, així com barrancs.
Té un clima subtropical, estepari o desèrtic, amb temperatures una mica més suaus a l’hivern i més caluroses a l’estiu, i amb poques diferències estacionals, doncs l’amplitud térmica no arriba als 8ºC i cap mes té menys de 18ºC de temperatura mitjana. Les precipitacions són molt escasses i irregulars, de 150 a 300 mm anuals (clima estepari) o inferiors als 150 mm anuals (desèrtic, sobre tot a Lanzarote i Fuerteventura). En les zones de major altitud la temperatura baixa i les precipitacions augmenten.
La vegetació és xeròfil·la, amb abundancia d’endemismes i reliquies com l’arbre drago. A les illes muntanyoses hi ha una escala de pisos, el inferior amb matoll, palmera, drago i savina; els mitjans amb laurisilva i el fayal-brezal; el superior amb pi canari i més amunt els matolls i les plantes rupícoles.
No hi ha rius, però sí torrents i aqüífers, molt irregulars.
El sòl és volcànic, poc erosionat, amb molt de malpaïsos improductius, però quan s’han format sòls sedimentaris pot ser molt fértil pels cereals, la vinya, el plàtan, la tomatiga i la patata.

No hay comentarios: