Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

domingo, 29 de diciembre de 2013

Geografia Agrària. UD 01. Introducció.

CURS DE GEOGRAFIA AGRÀRIA.

ÍNDEX.
UD 1. ASPECTES INTRODUCTORIS.
1.1. DEFINICIÓ D’ESPAI RURAL.
1.1.1. INTRODUCCIÓ.
1.1.2. LES DEFINICIONS DE L’ESPAI RURAL.
1.1.3. CIUTAT I CAMP: OSCIL·LACIÓ ENTRE DICOTOMIA I CONTINUUM.
1.1.4. GEOGRAFIA AGRÀRIA. GEOGRAFIA AGRÍCOLA I GEOGRAFIA RURAL.
1.2. EVOLUCIÓ I TENDÈNCIES EN GEOGRAFIA RURAL.
1.2.1. INTRODUCCIÓ.
1.2.2. CONTEXTE DE LA GEOGRAFIA AGRÀRIA A LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX.
1.2.3. LA GEOGRAFIA RURAL A ESPANYA.
1.2.4. RENAIXEMENT DE LA GEOGRAFIA RURAL.
1.3. FONTS PER A L’ESTUDI DE LA GEOGRAFIA RURAL.
1.3.1. TELEDETECCIÓ I FOTOGRAFIA AÈRIA.
1.3.2. FONTS HISTÒRIQUES.
1.3.2.1. FONTS PER A L’ESTUDI DE LA PROPIETAT DE LA TERRA.
1.3.2.1.1. FONTS DIACRÒNIQUES.
1.3.2.1.2. FONTS SINCRÒNIQUES.
1.3.3. EL CENS AGRARI I ALTRES FONTS ESTADÍSTIQUES.
1.3.4. EL TREBALL DE CAMP I L’ENQUESTA.

UD 2. ASPECTES TEÒRICS DELS ESTUDIS DEL PAISATGE AGRARI.
2.1. DEFINICIÓ DE MODEL.
2.2. MODELS EXPERIMENTALS.
2.3. MODELS CONCEPTUALS.
2.4. MODELS TAXONÒMICS: CULTIUS CARACTERÍSTICS, CULTIUS DOMINANTS. EL MODEL DE TIPOLOGIES AGRÍCOLES DE JERZY KOSTROWICKY.
2.5. MODELS DE LOCALITZACIÓ DE L’ACTIVITAT AGRÀRIA: VON THÜNEN.
2.5.1. VON THÜNEN I EXPANSIÓ URBANA: LA RENOVACIÓ DEL MODEL DE R. SINCLAIR.
2.6. L’ENFOC COMPORTAMENTAL EN GEOGRAFIA AGRÀRIA.

UD 3. ELEMENTS CONDICIONANTS DE L’ACTIVITAT AGRÀRIA: LÍMITS I FACTORS.
3.1. ELS LÍMITS.
3.2. FACTORS FÍSICS: CLIMA, RELLEU I SÒL.
3.3. FACTORS HUMANS: PRESSIÓ DEMOGRÀFICA, DESENVOLUPAMENT TECONOLÒGIC I ECONÒMIC, CIVILITZACIÓ.

UD 4. LES ESTRUCTURES RURALS.
4.1. LA PROPIETAT.
4.1.1. CONCEPTE.
4.1.2. TIPUS DE PROPIETAT DE LA TERRA.
4.2. EL RÈGIMS DE TENENÇA.
4.2.1. TIPUS.
4.3. EL PARCELARI.
4.4. L’HÀBITAT RURAL: AGRUPAMENT O DISPERSIÓ.
4.4.1. INDEXS ANALÍTICS PER A L’ESTUDI DE L’HÀBITAT.
4.5. LA CASA RURAL.
4.6. ELS SISTEMES AGRARIS.
4.6.1. SISTEMES RAMADERS.
4.6.2. SISTEMES DE CULTIUS ANUALS.
4.6.3. SISTEMES CEREALISTES.
4.6.4. SISTEMES DE PLANTES PERENNES.
4.7. LES REFORMES AGRÀRIES.

UD 5. ELS PAISATGES AGRARIS ARREU DEL MÓN.
5.1. L’AGRICULTURA ALS PAÏSOS DEL VELL MÓN.
5.2. L’AGRICULTURA ALS PAÏSOS TROPICALS.
5.3. ELS PAÏSOS D’AGRICULTURA CIENTÍFICA I MECANITZADA.

UD 6. LES TRANSFORMACIONS RECENTS A L’ESPAI RURAL DELS PAÏSOS DESENVOLUPATS.
6.1. EL NOU SISTEMA DE RELACIONS CAMP-CIUTAT.
6.2. TEORIES DEL CANVI SOCIAL A L’ESPAI RURAL.
6.2.1. EL CONCEPTE DE CONTINUUM RURAL-URBÀ.
6.2.2. UN MARC ESPAI-TEMPORAL DEL CANVI SOCIAL: ELS MOVIMENTS DE DESPOBLACIÓ-POBLACIÓ-REPOBLACIÓ.
6.2.3. LA CONTRAURBANITZACIÓ. DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
6.3. LA RURBANITZACIÓ. DEFINICIÓ I INTERPRETACIONS.
6.4. RURURBANITZACIÓ, ESPAI PERI-URBÀ I FRANJA RURAL-URBANA.
6.4.1. LES ÀREES PERIURBANES: ELS DISTINTS ENFOCS.
6.4.2. LES CORONESO AUREOLES PERIURBANES.
6.4.3. SISTEMES DE DELIMITACIÓ.
6.4.4. ELS USOS ALS ESPAIS I FRANJES RURAL-URBANES.
6.4.4.1. AGRICULTURA I DESENVOLUPAMENT URBÀ: EFECTES DIRECTES I INDIRECTES.
6.4.4.2. L’ÚS RESIDENCIAL.
6.4.4.2.1. ELS “DAILY URBAN SYSTEMS” I LES ÀREES DE “COMMUTING”.
6.4.4.2.2. LA SUBURBANITZACIÓ ESTACIONAL: LES SEGONES RESIDÈNCIES.
6.4.4.2.2.1. MODELS DE LOCALITZACIÓ DE LES R.S.: RAGATZ, LUNDGREN I MIOSSEC.
6.4.4.2.2.2. L’IMPACTE SOCIAL I ECONÒMIC.
6.4.4.3. L’AGRICULTURA PERIURBANA. LA “NOVA REVOLUCIÓ AGRÍCOLA” I L’AGRICULTURA A LES FRANJES RURURBANES.
6.4.4.4. LA INDUSTRIALITZACIÓ EN ÀREES RURALS.
6.5. MANIFESTACIONS DE LA TRANSFORMACIÓ SOCIO-ECONÒMICA ALS ESPAIS RURALS URBANITZATS.
6.5.1. L’AGRICULTURA A TEMPS PARCIAL.
6.5.1.1. LA “HOBBY” AGRICULTURA.
6.6. ALTRES MANIFESTACIONS DE LA URBANITZACIÓ DE L’ESPAI RURAL.
6.6.1. ELS FENOMENS NEO-RURALS.
6.6.1.1. ELS DISTINTS TIPUS DE NEO-RURALS.
6.6.1.2. ANTECEDENTS HISTÒRICS.
6.6.1.3. ELS FENOMENS NEO-RURALS A ESPANYA.

PRÒLEG.
Aquests apunts se desenvoluparen durant el curs de Geografia Agrària del professor Jaume Binimelis Sebastián. Es centr en l’agricultura dels països desenvolupats, utilitzant cartografia com mapes hidrològics, de distribució de parcel·les, el cadastre rústic d’Ajuntaments, fonts per l’estudi de la distribució de la propietat, fotografia aèria estudiada amb esteoroscopi i altres. El llibre recomanat és el de Molinero. Los Espacios Rurales. Ariel. 1990.

TEMA 1. ASPECTES INTRODUCTORIS.
1.1. DEFINICIÓ D’ESPAI RURAL.
1.1.1. INTRODUCCIÓ.
Espai rural i geografía rural.
Els trets de l’evolució de la Geografia Agrària.
Les fonts per a l’estudi de la Geografia Agrària.
La problemàtica rural fou dominant en la Escola Regional francesa de Vidal de la Blache i els seus deixebles, a finals del segle XIX i principis del segle XX, perquè el seu concepte clau és el de regió com àrea on hi ha una interdependència entre els fets físics i els humans.
En canvi, a partir dels anys 30 i sobre tot dels anys 50, amb el domini de l’influència anglosaxona i de l’escola quantitativa, l’interès per la problemàtica rural va quasi desaparèixer. Així, Haggett, al seu famós llibre Geography, a modern synthesis (1967), li dedica a la temática rural només un 4,5% del texte.
Però des dels anys 70 hi ha un renaixament des estudis rurals, de la mà de noves temàtiques com l’urbanització de l’espai rural en les societats desenvolupades; la industrialització que provoca una concentració de la població i de les funcions amb una desagrarització; el fenomen de que la societat postindustrial va cap a una desconcentració de la població i de les funcions, el que implica un renaixament rural; el creixement de la conciencia dels problemes de l’alimentació i de la fam. Grigg exposa el fet curiós de què abans no interessàs aquesta temática quan més de la meitat de la població mundial se dediquen encara a l’activitat agrària.
1.1.2. LES DEFINICIONS DE L’ESPAI RURAL.
Hi há diues formes de definir-lo: per negació i per afirmació.
Amb negació, per a Pierre George és l’espai oposat a la ciutat.
Amb afirmació, les definicions coincideixen en la multifuncionalitat, la baixa densitat i l’ús agrari. Però hi ha matissos. Envedi el considera l’espai caracteritzat pels usos extensius del sòl i una baixa densitat de població, amb multifuncionalitat residencia o agrària, però amb predomini de l’ús agrari. Gilg, en els seu estudis de Geografia de la percepció, l’afegeix la conciència de lo rural per part dels habitants. Kayser el defineix com l’espai amb una baixa densitat de població, un domini de l’ús productiu agrari i uns desequilibris respecte al món urbà, del qual està aïllat.
1.1.3. CIUTAT I CAMP: OSCIL·LACIÓ ENTRE DICOTOMIA I CONTINUUM.
La visió dicotòmica.
La teoria del continuum rural-urbà.
Les crítiques a la teoria.
La visió dicotòmica considera els móns rural i urbà com extrems oposats, amb una ruptura enmig. Però el desenvolupament econòmic ha superat aquesta realitat, perquè molta gent viu ara entre la ciutat i el camp, i els avenços del transport i lescomunicacions augmentaran aquest procés.
La teoria del continuum rural-urbà. Sorokin i Zimmerman, als anys 1920, explicaven la continuïtat gradualista del dos móns, entre els que no hi hauria diferències bàsiques, sinó extrems oposats d’un mateix fenomen. La variable explicativa seria el percentatge de població activa agrària.
 Wirth afegeix que la variable independent seria el tamany dels nuclis de poblament, i les variables dependents serien: 1) l’anonimat, 2) la divisió del treball, 3) l’heterogeneïtat social, 4) les relacions interpersonals, 5) la independència de l’estatus social i econòmic de les relacions personals. Per exemple, quant més gran sigui el nucli hi haurà més anonimat.
La variable fonamental seria la heterogeneïtat social, pròpia del món urbà, molt individualista, on els diferents grups socials mantenen relacions sense establir vincles de fidelitat i a més hi ha una gran mobilitat social. Per contra els nuclis rurals es caracteritzen  per l’homogeneïtat social, la solidaritat o el esprit de col·lectivitat, amb una gran dependència dels vincles de fidelitat.
Les crítiques a la teoria del continuum. El teòric de l’antigradualisme, Pahl, en els anys 1960, l’acusà de simplista, amb arguments com que les relacions personals no són exclusives dels petits nuclis rurals, i que darrera del seu gradualisme s’amaga la dicotomia rupturista. Afegia que la cultura de masses i els mitjans de comunicació converteixen la major part del territori en un territori culturalment urbà. La seva tercera crítica és que els mitjans de transport possibiliten la disolució entre lloc de feina i lloc de residencia, de manera que molts nuclis rurals ara són barris urbans (un exemple seria Son Ferrer a Calvià). La quarta crítica és que el desenvolupament d’altres mitjans de comunicació com el telèfon (i ara internet) han possibilitat que l’aïllament no estigui en funció exclusiva de la distància. En suma, no hi ha grans diferències entre els modus de vida urbà i rural, el qual no depén de la localització geogràfica sinó que de la classe social a la qual es pertany. Però la de Pahl és una visió no-espacial, el que fa que molts geògrafs no la puguin aceptar per complet: Cloke accepta les més importants tesis de Pahl, però explica que territorialment sí hi ha gradualisme; i en canvi Lewis i Maund sí reconèixen la validesa sencera de les teories de Pahl.
1.1.4. GEOGRAFIA AGRÀRIA. GEOGRAFIA AGRÍCOLA I GEOGRAFIA RURAL.
Els termes de Geografia agrària, Geografia agrícola i Geografia rural s’utilitzen indistintament. Són termes que a més d’expressar diferències de significat, també d’alguna manera reflecteixen l’evolució temporal que ha experimentat la pròpia disciplina.

Fénélon (Vocabulaire de Geographie agraire. Gap. 1970. 688 pp.) defineix aquests tres termes:
Rural: tot alló que pertany i viu al camp, i tota persona que viu al camp independentment que no es dediqui a l’activitat agrària.
Agrícola: el referent a l’activitat, tècnica, producció i el treball dels agricultors o explotadors de la terra, i els seus resultats de producció.
Agrària: quasi igual que agrícola, afegint aspectes organitzatius tant dels terrenys com el seu règim jurídic. Estudia el paisatge o espai agrícola,  les ordenacions espacials (hàbitat, cadastre, disposició de cultius) i les ordenacions temporals (evolució de la propietat, sistemes i estacions de cultius).

Fontiveros explica la terminologia en les escoles anglosaxona i francsa, i vincula els tres termes amb l’ordenació espacial i temporal dels sistemes relacionats amb la producció. El terme de contengut més ample és el de Geografia agrària, utilitzat per l’escola francesa, i, en canvi, el terme de Geografia agrícola és anglosaxò i l’utilitza la corrent quantitativa. Finalment, el terme de Geografia rural es va imposar a partir dels anys 1970, quan tornà l’interès pel món rural i es descobriment de la importància de la urbanització de l’espai rural, amb tres tipus d’ús o funcions no típiques: residència, oci i treball a distància.
Clout, en la seva Geografia rural, defineix la Geografia rural com «l’estudi de l’ús social de la terra i dels canvis espacials qe han tingut lloc al que en virtut dels seus components visuals es reconeix com camp».

1.2. EVOLUCIÓ I TENDÈNCIES EN GEOGRAFIA RURAL.
1.2.1. INTRODUCCIÓ.
Estebánez afirma que durant la primera meitat del segle XX la Geografia va estar marcada per allò que Kuhn diu homes-clau, que crean teories i escoles, mestres-pares dels seus deixebles, condicionant les respectives escoles nacionals. Aquesta influencia, des dels anys 50, s’ha trencat i en l’actualitat hi ha una pluralitat científica, explicada pel desenvolupament vertiginós de les comunitats científiques.
1.2.2. CONTEXTE DE LA GEOGRAFIA AGRÀRIA A LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX.
Cal dir d’entrada que la Geografia ja existia com ciència i s’havia inclüït en els plans d’estudis de Primària i Secundària, reforçant la seva institucionalització.
Metodològicament s’utilitzava el mètode inductiu d’observació, del que es trauen unes consideracions generals.
1ª fase. Fins els anys 1950. Es formen les escoles nacionals. La primera és la de Paul Vidal de la Blache, fundador de l’escola regional francesa, per al qual la regió és una àrea que té una idiosincràcia, identitat, individualitat, que conforma una unitat orgànica, perquè les seves parts són interdependents. Els factors físics i humans tenen una interrelació. El medi físíc condiciona el medi humà, però no el determina. És una Geografia eminentment agrària. En les àrees subdesenvolupades és on es pot veure millor la relació entre els elements físics i humans.
Sauer (Universitat de Berkeley) és el cap de l’escola culturalista, d’influència alemanya. Considera que el paisatge està format per formes físiques i culturals, en les seves relacions culturals i espacials,i que hi ha un paisatge espacial (l’anterior a l’home) i un paisatge cultural (el modelat per l’home).
L’escola regional francesa ha estat qüestionada per ser clar que la regió no era un concepte extrapolable a les ciutats, que no tenen tanta dependència del medi natural.
2ª fase (1950-1970). El terme de geografía agrícola renaix amb l’eclosió de la geografia quantitativa, però els estudis del camp seran secundaris, molt poc abundosos, fins molt després. La geografía agrícola és ara una ciència de l’organització espacial del camp. Es recuperen les tesis deductives de l’economista alemany del segle XIX Von Thünen, amb el model sobre els usos agrícoles entorn d’una ciutat, que era el mercat central de la zona. La presa de decisions fou un tema esencial de la nova geografia comportamental, del subjectivisme. Estebánez diu que la geografia quantitativa en la temàtica rural va aportar només un nou tipus de llenguatge, que era matemàtic i estadístic, rellegint i diguent-se els vells temes d’una forma distinta, sobre tot la localització.
3ª fase (després de 1970). En els anys 1970 resorgeix la temàtica rural. Noves geografies, com la feminista (centrada en el paper de la dona en l’explotació agrícola), els problemes agroalimentaris mundials o l’urbanització del camp.
Segons Mª Dolors García Ramón hi ha tres etapes que resumeixen l’evolució de la Geografia Agrària.
1) Fins 1950. La Geografia rural es considera molt important.
2) 1950-1970. La Geografia quantitativa dóna escassa importància a lo rural i es dóna més importància al terme agrícola.
3) Després de 1970. Apareixen noves tendències, amb un renaixement de l’interès per la Geografia agrària.

1.2.3. LA GEOGRAFIA RURAL A ESPANYA.
1.2.4. RENAIXEMENT DE LA GEOGRAFIA RURAL.
Kayzer diu que hi ha una tercera fase, on els sociòlegs i geògrafs han temperat la visió culturista o la visió d’oposició camp-ciutat. A propòsit d’això cita al sociòleg Mendras, que diu: «la transhumància de la població urbana que hauria d’haver llimat encara més les diferències entre rurals i urbans, el que ha fet és reforçar el contrast». La transhumància és una societat itinerant, característica de la societat postindustrial.
1.3. FONTS PER A L’ESTUDI DE LA GEOGRAFIA RURAL.
1.3.1. TELEDETECCIÓ I FOTOGRAFIA AÈRIA.
La fotografia aèria. Es distingeix entre oblicua, que fou la única molt de temps, i vertical. Va ser un avenç militar en la I Guerra Mundial i la varen utilitzar després els arqueòlegs en els anys 20 a Siria i en els anys 30 pels geògrafs de l’escola francesa, com Pierre Gourou pels estudis d’agricultura a Indotxina (la ricicultura). En els anys 40 s’avença durant la II Guerra Mundial amb la fotografía vertical, que abarca més territori.
Teledetecció: pot ser per satel·lit o per avió, sempre desde adalt.
L’estereoscopi, d’ús pràctic per a intepretrar la fotografia aèria.

1.3.2. FONTS HISTÒRIQUES.
El geògraf ha de considerar el passat històric, per comprendre l’estructura de la propietat agrària. Entre els precedents més famosos a Espanya destaquen [Cabo Alonso, Angel. Fuentes para el estudio de la geografía agraria. “Revista de Estudios Geográficos” (1961).]:
Relaciones Topográficas de Felipe II. Són dos qüestionaris, fets en 1575 i 1578, de 59 i 45 qüestions respectivament, sobre població, produccions, etc. Es guarda a la Biblioteca del Escorial. Però no tracta les illes Balears.
Vista d'Almuñécar en el Diccionario Geográfico de López.
Tomás López. Diccionario Geográfico. 1795. Fa una detallada descripció d’Espanya, per a la qual les parroquies contestaren un qüestionari sobre població (amb grups d’edat), els conreus i la producción, i un mapa de cada zona. Es conserva el text sobre l’illa d’Eivissa.
En el segle XIX: l’Archivo del Ministerio de Fomento, en la seu del Ministerio de Agricultura, té la informació de l’explotació vitícola de finals del segle XIX sobre un Interrogatori de 1884 a les Juntes de defensa contra la fil·loxera, organitzades a causa de la por a l’invasió de l’insecte. Comta l’estat de les vinyes. De Mallorca hi ha informació sobre una vintena de municipis.
1.3.2.1. FONTS PER A L’ESTUDI DE LA PROPIETAT DE LA TERRA.
Hi ha que distingir entre fonts diacròniques (l’evolució en el temps) i sincròniques (en un moment molt concret, com un cens de població).
1.3.2.1.1. FONTS DIACRÒNIQUES.
El Registre de la Propietat mostra la dinàmica del canvi de propietat i la divisió o unió de l’estructura parcel·laria en un lloc al llarg del temps.
1.3.2.1.2. FONTS SINCRÒNIQUES.
Els cadastres són qüestionaris sobre la distribució de la propietat rural i de l’estructura parcel·lària en un àmbit i en un moment concret. Destaquen els cadastres d’Ensenada AL segle XVIII i altres posteriors.
El Libro del mayor hacendado és un document de cada municipi sobre la propietat més gran de cada municipi.
Va ser important l’aplicació de la Contribució Directa a la Corona d’Aragó, establerta per poder pagar a les tropes i que dóna información precisa sobre la población i l’economia. Va tenir noms distints: en Aragó la Única Contribució; a València l’Equivalent; al Principat de Catalunya el Cadastre, tots tres realitzats en 1715, mentre que a Mallorca es digué Talla General (1717). El sistema de recaptació consistía en dues parts:
1) Per cupo. De forma arbitrària, assignant uns doblers als territoris.
2) Per quotes. Per repartiment entre els habitants.
A Mallorca, la Talla General de 1717, imposada pel ministre francés d’Ory, tenia els criteris:
1. Es distingia entre Ciutat, Muntanya i Palau.
2. En la Ciutat es feia per estaments. Rosselló Verger i Bartomeu Barceló parlen d’estims (com es deien des de 1585).
En el segle XIX el Cadastre es fa més complexe, distingint:
Cuadernos de riqueza territorial, industrial y comercial. Per el Real Decreto 30-V-1817, impulsat por Martín de Garay, ministre d’Hisenda. Compta la riquesa rústica i urbana.
Padró general de riquesa. La Real Orden de 1845 s’estableix un nou sistema tributari, combinant quotes a les províncies i aquestes repartint les quotes als particulars, gracies al Padró. Els llibres ordenaven alfabèticament als propietaris, amb la relació de les propietats i les seves característiques de conreu i qualitat del sòl.
Cartilla avaluatòria. La Junta Pericial estudia els conreus i la qualitat del sòl. Sofria problemes per l’ocultisme, sobre tot a les zones de latifundisme, el que explica que després de 1850 els ingressos rústics d’Espanya caigueren del 25% al 7,75% del total.
L’Amillarament de la riquesa individual contribuent. Establert el 9-VI-1853, estudia el nom i domicili del propietari, i les parcel·les amb la superfície, la qualitat del sòl, el règim de propietat i tinença, i altres aspectes. Les mesures són encara les pròpies de cada indret (a Mallorca les quarterades). Sofreix les limitacions de la manca de fiabilitat per l’ocultament, la manca de base planimètrica a excepció de Mallorca (la va fer l’ingenyer Pere Alcantara de la Penya).
En 1893 el Cadastre, abans únic, es separà en el Rústic i l’Urbà, i a partir de 1906 hi hagué un cadastre topogràfic parcel·lari amb una excel·lent informació planimètrica. En la informació destaca el municipi d’inscripció de la explotació, que és el que té el major nombre de parcel·les o si no el que té l’edificació principal. Es distingeix entre terres cultivades i no cultivades (boscos, prats i pastures).
Cultivades:
1) Herbacis: cereals, lleguminoses, forratges. Podem ser de secà i de reguiu.
2) Perennes arbustius.
No cultivades: prats i pastures, arbòries forestals, i altres.
Règim de tinença: Propietat, Aparcèria, Arrendament i Altres.
Tamany de l’explotació.

1.3.3. EL CENS AGRARI I ALTRES FONTS ESTADÍSTIQUES.
El cens agrari actual és semblant a l’anterior casdatre.
Kostrowicki defineix els criteris quantificadors per definir les tipologies agrícoles, amb 28 variables. La ramaderia es mesura en unitats ramaderes, essent la unitat (1) la quantitat de proteïnes que donen 100 kg de blat. La maquinària no té un criteri ponderador.
Fins 1982 es distingeix en el factor treball entre empresaris a temps total i parcial, per grups d’edat, i els asalariats.
L’UTA (unitat de treball agrari) és una mesura uniformitzada del treball dedicat de forma exclusiva a una finca durant un any. Però és difícil mesurar el treball a temps parcial i altres limitacions són: la restricció a un municipi, q        ue considera explotació agrària el minifundi fins de 0,1 hectàrea (això confón explotació amb l’hort familiar de casa), no estudia els que treballen menys d’un 50% del temps a l’agricultura (en les Balears això margina a gran part de la població que treball a temps parcial en el camp).
El cens agrari es va fer en 1962, 1972, 1982 i 1989.
Trets de l’estadística agrària.
Per municipis, tamany de l’explotació, règim, etc.
El document 1T el feien les cambras agràries locals des de fa 30 o 40 anys. Amb ell el Ministeri elabora el Anuario de Estadística Agraria (poc fiable, per l’ocultació, el fan els funcionaris, dades falses). El cens ramader és una enquesta. El de maquinària, amb els distints tipus i pels cavalls de força.
CADASTRE.
Compta en hectares, àrees i centiàrees.
Les lletres A, B, C... signifiquen cultiu distint, amb superfícies corresponents.
Les fonts cartogràfiques són dues, del Ministeri d’Agricultura, per a mesurar:
1) Utilització del sòl.
2) Capacitat hidrològica del sòl.
El mapa de “Cultivos y Aprovechamientos”, fet amb fotografia aèria de 1981 és la principal font. Esta organitzat er províncies. El seu criteri és molt complexe, amb símbols i coeficients. Per exemple, un color lila diu que és vinya, però si té V+Am* vol dir que hi ha ametllers. Pot ser ilegible quan hi ha mols de conreus en el mateix espai.
El mapa de capacitat hidrològica porta la pendent, profunditat i litologia. També és de 1/50.000.
1.3.4. EL TREBALL DE CAMP I L’ENQUESTA.
Enquestes de treball de camp:
Es distingeix entre mètodes quantitatius que tenen respostes mesurables, i mètodes qualitatius, en els que l’enquestador demana els gran trets que l’interessen i no ha de contaminar l’enquesta amb prejudicis.
Un altre mètode pot ser el “participant observer”, sense entrevista, mirant la realitat desde l’integració en el món estudiat, participant en el treball. És propi de la Geografia Humanista.

No hay comentarios: