Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

domingo, 29 de diciembre de 2013

UD 01. El segle XVIII: la crisi de l'Antic Règim.

UD 01. EL SEGLE XVIII: LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM.
Introducció.
El segle XVIII fou un període de transició a Europa.
Es mantenien trets de l’Antic Règim: la monarquia absoluta, la societat estamental i l’economia senyorial agrària.
Però s’obrien camí canvis importants: l’auge de la Il·lustració en la cultura i les idees polítiques, el augment del poder socio-econòmic de la burgesia, i el creixement demogràfic i econòmic, sobre tot per l’expansió comercial.


Gabriel Lemonnier. El saló de Madame Geoffrin (1812). Col. Louvre, París. Entre els personatges destaquen Montesquieu, Diderot, D'Alembert, Voltaire i Rousseau.

A finals del segle XVII la democràcia parlamentària ja s’havia establert a Anglaterra, després d’una Revolució, i a finals del segle XVIII s’afegiren els Estats Units d’Amèrica, independitzats d’Anglaterra el 1783, i finalment França, on la Revolució de 1789 inicià un procés que destruí l’Antic Règim a tota Europa.
A Espanya, el segle XVIII fou un període de recuperació de la greu decadència del segle XVII, amb una nova dinastía, els absolutistes Borbons francesos, més autoritaris i centralistes que els Austria, i també aparegueren, però més tardans i febles, els canvis que trasbalsaren Europa.

1. Economia agrària i desenvolupament comercial.
L’Antic Règim dominava a quasi tota Europa al començament del segle XVIII, amb els seus trets d’una monarquía absoluta, una societat estamental i una economia senyorial agrària.

La pervivència de l’economia agrària.
Les activitats del sector primari, i en especial l’agricultura, eren les principals fonts de riquesa. Era sobretot una agricultura de subsistència, amb rotació triennal (guaret el tercer any), de rendiments baixos, dedicada a l’autoconsum i als mercats locals o regionals.
Periòdicament hi havia crisis alimentàries, amb manca d’aliments, alça de preus i fam, que originaven sovint greus revoltes als pobles i les ciutats.
La majoria de les terres de les grans finques eren propietat dels senyors de la noblesa i el clero. La majoria dels habitants eren pagesos i vivien de l’explotació de les seves petites propietats i terres arrendades, i del treball en els latifundis dels senyors. Els pagesos suportaven la major part dels imposts i els drets senyorials.

1.2. Els creixements demogràfic i econòmic.
Durant el segle XVIII la població europea es va recuperar dels grans desastres provocats per les guerres, les fams i les epidèmies de la primera meitat del segle XVII.
En comparació, el segle XVIII fou un període de relativa pau, trencada de tant en tant per guerres que no afectaven tant a la població civil, i les millores de la producció agrícola, i en la medicina i la higiene, afavoriren una augment de la natalitat i una reducció de la mortalitat. Així, la població va passar de 100 milions d’habitants el 1650 a 200 milions el 1800, i aquest creixement es repartí entre el camp i les ciutats.
L’augment de població va provocar un augment de la demanda i dels preus dels productes agrícoles, que possibilitaren més guanys i inversions dels propietaris, que així augmentaven la producció, en un cicle virtuós.
Producte de la Manufactura Reial francesa de Sèvres.


Manufactura privada de cartes de joc, al segle XVIII.

Els Estats fomentaren les millores productives, perquè així tenien més ingressos fiscals i més població per a competir en la cursa pel poder a Europa. Entre les principals mesures hi havia la creació de manufactures reials per produir objectes de luxe, fabriques de canons o arsenals de vaixells, la creació de companyies comercials amb privilegis per a comerciar amb les colònies, i la construcció de carreteres, canals i ports. Tot això afavorí la artesania, el comerç, sobre tot el colonial, i les finances, i consolidà el poder social i econòmic de la burgesia.

El comerç colonial.
Europa ja comerciava amb altres continents molt abans, però fou en el segle XVIII quan s’incrementà extraordinàriament el comerç colonial.
Les grans potències marítimes eren Anglaterra, França, Holanda, Espanya i Portugal, que intercanviaven els seus productes manufacturats (armes o teixits) per metalls preciosos (or i plata), espècies (pebre, canella, clau), matèries primes (cotó, cafè, sucre, cacau, tabac, fustes especials o tintures) i esclaus.
El comerç més prosper fou el triangular entre Europa, Àfrica i Amèrica.
El mercader comprava primer les manufactures a Europa, les transportaba a Àfrica on les canviava per esclaus, que duia a Amèrica on els canviava per matèries primes que portava finalment a Europa, tornant llavors a recomençar el cicle.
Les immenses riqueses guanyades en aquest comerç permeteren a Europa l’ascens social de molts burgesos, però el cost humà fou terrible: la destrucció en guerres de gran part de les societats africanes i llur traspàs forçós a Amèrica, on foren sotmesos a duríssimes condicions de treball en esclavitud, sobre tot al Carib, Brasil i el sud dels Estats Units.

Brutalitat en una finca brasilenya.


2.    Societat estamental i monarquía absoluta.
2.1. Una societat desigual.
La societat de l’Antic Règim estaba dividida en dues parts: els privilegiats, amb els grups socials de la noblesa i el clero, i els no privilegiats, amb els grups socials populars del Tercer Estat: pagesos, burgesos, artesans…

 
La piràmide social de l'Antic Règim.

Els privilegiats.
La noblesa tenia la major part de les terres i vivia de les rendes d’aquestes propietats. Tenia privilegis com no pagar imposts, reservar-se els càrrecs més importants i tenir una justícia pròpia. Hi havia diferents nivells en la noblesa, des de l’alta més rica i influent en el poder fins a la baixa noblesa que podia sofrir per sobreviure.
El clero tenia també moltes terres i vivia de les rendes del seu patrimoni, i del delme (la dècima part dels ingressos) pagat pels fidels. Estava també dividit en nivells, des de l’alt clergat (sovint els segons fills dels nobles) fins al baix clergat que vivia amb pobresa. Tenia grans responsabilitats socials, perquè mantenia vídues, orfes i pobres, i ajudava quan hi havia fams, actuant com una mena de xarxa de seguretat social.

Els no privilegiats.
L’estat popular o Tercer Estat era la immensa majoria de la població, més del 90% del total, i estava dividit en molts de grups i nivells.
Els burgesos comprenien els grans artesans i comerciants, i els banquers. Va ser el grup que augmentà més el seu poder al segle XVIII, aliat amb la monarquia, a la que prestava diners per a les guerres, i a canvi obtenia un creixent poder social i polític.
Les classes populars urbanes, que comprenien els petits artesans i comerciants, obrers, servents domèstics, soldats, petits funcionaris...
Els pagesos, els més nombrosos, que vivien de l’explotació de les seves petites propietats i terres arrendades, i del treball en els latifundis dels senyors. Els pagesos suportaven la major part dels imposts i els drets senyorials.

2.2. La monarquia absoluta.
En l’Antic Règim el rei tenia un poder absolut o quasi, en alguns països sense límits legals (el cas de Rússia), però en altres amb limitacions como respectar els drets i costums històrics, o no aplicar imposts no reconeguts per les antigues institucions representatives, com eren els Estats Generals a França i les Corts a Espanya.
El rei francès Lluís XIV, prototip de rei absolut.
Palacio de Versalles
Palau de Versalles, símbol del poder absolut de Lluís XIV.

La monarquia era hereditària i de dret diví, perquè es pensava que el seu poder provenia directament de Déu, de manera que rebel·lar-se contra ell era un pecat.
El rei controlava totes les institucions de l’Estat, com l’administració, la justícia o l’exèrcit, i dirigia la política interior i exterior.
Tenia al seu servei els funcionaris dels consells, els secretaris, i molts de petits buròcrates per aplicar la seves ordres. 

3.    El pensament il·lustrat.
3.1.  Què és la Il·lustració.
La Il·lustració és un moviment intel·lectual, a Europa al segle XVIII, que criticà els principis de l’Antic Règim.
Dos importants precursors foren els anglesos Locke i Newton. 
Locke criticà l’absolutisme i defensà la divisió de poders. 
Newton desenvolupà el mètode científic deductiu, basat en l’observació, el pensament d’una hipòtesi i la comprovació d’aquesta en els fets.
La Il·lustració defensava la raó com medi per entendre el món, i rebutjava la tradició i la revelació com fonts de coneixement. La raó i el coneixement oferien a la Humanitat el camí al progrés i sobre tot la felicitat, l’objectiu últim de l’ésser humà, i per això fomentaven l’educació.
Propugnaven la tolerància política i religiosa, i una moralitat racional, i criticaven el dogmatisme religiós i la creença en la superioritat d’unes religions sobre les altres.

3.2. Els filòsofs de les Llums.
Els pensadors més destacats eren els francesos Montesquieu, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Rousseau... Defensaven la llibertat i l’igualtat per a tots els ciutadans, i per això s’oposaren a la societat estamental.


Els privilegiats cavalguen sobre els no privilegiats.

El pensament econòmic.
El pensament iŀlustrat defensava la fisiocràcia i el liberalisme econòmic, en especial el dret a la propietat i la llibertat de comerç i indústria, i criticava els obstacles que a la producció i el comerç posava el mercantilisme, la doctrina económica dominant al segle XVII, que considerava l’acumulació de metalls preciosos com la font principal de riquesa.

François Quesnay.

La fisiocràcia francesa sostenia que la terra era la principal font de riquesa, com diu François Quesnay, a Maximes générales du gouvernement économique d'un royaume agrícole (1767):
‹‹Que el sobirà i la nació mai no perdin de vista que la terra es l'única font de riqueses, i que és l'agricultura qui les multiplica. Ja que l'augment de les riqueses assegura el de la població; els homes i les riqueses fan prosperar l’agricultura, estenen el comerç, estimulen la indústria, acreixen i perpetuen les riqueses. De tan abundós brollador depèn l'assoliment de totes les parts de l'administració del regne.››

El pensament polític.
El pensament il·lustrat s’oposava a l’absolutisme, i amb l’exemple del règim parlamentari anglès després de la Revolució anglesa de 1688, defensava el liberalisme: s’han de garantir els drets i llibertats individuals.
Els principals pensadors polítics són:

Montesquieu.

· Montesquieu, que proposa la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial, fent esment de la independència del poder judicial.
Rousseau.

· Rousseau, que defineix el contracte social com el resultat d’un pacte implícit entre tots els ciutadans, defensa que l'home, per naturalesa, és bo, i que és el contacte amb la societat allò que el corromp. Planteja la idea de la sobirania nacional, que resideix en el poble, que l’exerceix amb el vot.

Voltaire.

· Voltaire, que defensa el parlament per limitar el poder del rei, i un sistema fiscal en que també paguin els privilegiats.

3.3. L’Enciclopèdia.
Diderot i D’Alembert posaren en marxa l’ambiciós projecte de l’Enciclopèdia, una publicació que reunís els principals coneixements, fonamentada en la raó i en l’observació de la natura. Es començà a publicar el 1751, i arribà al 35 volums, amb la participació dels més destacats intel·lectuals.
El llibre fou prohibit i perseguit per molts d’Estats absolutistes, però va difondre les idees il·lustrades pel món, ajudat pels salons i acadèmies

4.    La fallida de l’absolutisme.
A finals del segle XVII ens trobem amb una sèrie de transformacions polítiques a Gran Bretanya on es limiten els poders de la Monarquia absoluta dels Stuart.
Al mateix temps les idees il·lustrades promouen el reformisme del Despotisme Il·lustrat.

4.1.   La Revolució anglesa.
Durant l’Edat Mitjana a Anglaterra el poder reial estava limitat pel Parlament, dividit en dues cambres: la dels Lords (nobles i clero) i la dels Comuns (burgesos). Els monarques necessitaven l’aprovació del Parlament pels nous imposts i declarar la guerra.

La Guerra Civil i la República.
Durant els primers decennis del segle XVII la dinastia dels Stuart provà de governar sense el control del Parlament i detenir i ajusticiar sense traves.

La revolta dels burgesos i molts de propietaris contra els abusos va originar una Guerra Civil, que acabà amb l’execució del rei Carles I el 1649 i la proclamació de la República per Cromwell.


Execució de Carles a Londres el 1649.
Oliver Cromwell.

Cromwell transformà la república en una dictadura militar fins a la seva mort el 1660, i enfortí el poder militar i comercial del país.

La limitació del poder del rei.
El Parlament restablí en 1661 la monarquia en el germà del rei anterior, Carles II, que acceptà la limitació del seu poder, i en 1679 signà l’habeas corpus, que garantia les llibertats individuals i impedia les detencions arbitràries.
El seu successor, el catòlic Jacob II, intentà restablir l’absolutisme i al 1689 esclatà una segona revolució que acabà amb la dinastia Stuart, i donà la corona al príncep protestant holandès Guillem  III d’Orange (casat amb Maria, la germana dels dos reis anteriors), que jurà la Declaració de Drets (Bill of Rights), on es limitava encara més el poder del rei.
Així, Anglaterra era el gran model per a Europa d’una Monarquia Parlamentària, on el rei tenia un poder limitat, amb els poder executiu i legislatiu separats, i la justícia era independent del rei, mentre els ciutadans tenien garantides les llibertats individuals.

 4.2. El Despotisme Il·lustrat.
Malgrat l’exemple dels parlamentarismes anglès i holandès, la majoria dels monarques europeus del segle XVIII mantenien un poder absolut, però les idees de la Il·lustració i la competència per obtenir més riquesa i població també van influir en els monarques, que desenvoluparen entre 1760 i 1789 l’anomenat absolutisme o despotisme il·lustrat, un sistema polític que cercava el bé del poble, però sense la seva participación: Tot per al poble, però sense el poble.
El rei Frederic II de Prússia, prototip de rei il·lustrat i un famós general.

Entre les reformes estaven la racionalització de l’administració, la reforma i extensió de l’educació, una major llibertat d’empresa, la modernització de l’agricultura, el desenvolupament de les manufacures i el comerç, la construcció de comunicacions, la millora de la higiene en les ciutats, etc.
Però a la fi no era possible tranformar l’economia de l’Antic Règim sense canviar les estructures socials (la societat estamental) i polítiques (l’absolutisme monàrquic), i els reis reformistes giraren coa, sobre tot al sorgir les grans revolucions liberals, la primera a França el 1789.

1.    La revolució americana.
5.1. La revolta americana.
Els Estats Units van ser el primer país on les colònies europees van aconseguir la seva emancipació i, alhora, el primer Estat on s’aplicaven els principis del liberalisme polític.
Tot començà perquè les tretze colònies ingleses de la costa est d’Amèrica del Nord, animats per l’evolució política cap al liberalisme a Anglaterra i la difusió de les idees il·lustrades, s’enfrontaren a la metròpoli en defensa dels seus interessos i drets. En especial s’oposaven a pagar taxes i impostos, i al monopoli comercial que els anglesos exercien sobre el seu territori, a més sense tenir representació al Parlament de Londres.
El 4 de juliol de 1776 representants de les tretze colònies reunits a Filadèlfia van redactar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, el preàmbul i el contingut de la qual van ser escrits per Thomas Jefferson. Aquesta declaració expressava els principis que impulsaven la revolta dels colons: el dret de tothom a la llibertat i a la recerca de la felicitat, el deure dels governants a respectar els drets inalienables del poble, el dret a la rebel·lió contra la tirania i la divisió de poders.

John Trumbull. La declaració d'Independència (1819). Col. Congrés d'EUA, Washington.



‹‹Considerem com a evidents aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests drets hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que per garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan s’esdevingui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva seguretat i felicitat (...).
Aquesta ha estat la paciència llargament demostrada per les colònies i aquesta és avui la necessitat que els obliga a modificar el seu antic sistema de govern (...).››
A aquesta Declaració d’Independència s’hi va afegir posteriorment la Declaració dels Drets de l’Home redactada a Virgínia (1776):
‹‹Tots els homes són per naturalesa igualment lliures i independents i tenen certs drets inherents a la seva persona (...). Tot poder resideix en el poble i, per consegüent, en deriva (...). El govern està i cal que estigui instituït per al benefici, la protecció i la seguretat comuns del poble, nació o comunitat (...). El poder legislatiu i el poder executiu de l’Estat han de separar-se i distingir-se del judicial (...). Les eleccions dels membres que actuen com a representants del poble a l’assemblea han de ser lliures (...). La religió (...) ha d’orientar-se exclusivament amb la Raó i la convicció, no per la força o la violència; i, per tant, tots els homes tenen el mateix dret a l’exercici lliure de la seva religió (...).››

5.2. La guerra d’independència americana.
La Guerra d’Independència dels Estats Units va començar com una guerra entre el Regne de Gran Bretanya i les tretze colònies britàniques a Amèrica del Nord, i va derivar en una guerra d’abast mundial de Gran Bretanya contra França, Espanya i Holanda. La guerra contra la metròpoli va ser llarga (1775-1782) i es pot dividir en dues etapes:
La primera etapa (1775-1777).
Inicialment, les milícies dels rebels, dirigits per George Washington, es van enfrontar amb els britànics seguint una tàctica de guerrilles. Les victòries rebels a Lexington (1775) i Saratoga (1777) van impulsar la insurrecció, i van fer que arribessin voluntaris liberals europeus, i que França, enemiga del Regne Unit en la lluita per l’hegemonia europea, es decidís a donar suport als rebels. El mateix va fer Espanya amb suport financer i una intervenció militar a Missisippi i Florida, i el setge de Gibraltar, perque l’interessava que Anglaterra perdés poder colonial a Amèrica, però temia que la rebel·lió es contagiés a les seves pròpies colònies.
Segona etapa (1778-1782).
Amb la intervenció francesa i española s’inicià una nova fase en la qual l’exèrcit britànic es va quedar ail·lat, sense proveïments. Després de la derrota anglesa a Yorktown l’octubre de 1781, Anglaterra va acceptar la derrota, pressionada per la intervenció estrangera, la creixent millora de l’exèrcit americà, el suport majoritari de la población americana i els danys per al seu comerç.
La pau es va acordar al Tractat de Versalles de 1783, pel qual Anglaterra reconeixia la independència dels Estats Units d’Amèrica, que esdevenien una modesta potència de gran superfície amb uns quatre milions d’habitants blancs i molts d’esclaus d’origen africà.

5.3.  La formació dels Estats Units.
La guerra també fou una revolució liberal i desprès de la victòria els Estats Units establiren un sistema polític basat en la divisió de poders i plasmat en una Constitució redactada pels pares fundadors (cinquanta delegats del Congrés) el 1787, que entraria en vigència el 1789. El primer president fou el general George Washington.

Era la primera Constitució promulgada en el món que duia a la pràctica els principis teòrics de sobirania nacional i separació de poders.
Creava un sistema polític republicà federal, en la que el Govern federal s’encarregava dels afers exteriors, la defensa, les finances i la moneda, i el comerç amb l’exterior o entre els Estats federals.
Les antigues colònies van esdevenir Estats amb autonomia per legislar en tots els altres afers, com l’educació o els transports.
S’establia la total separació de poders (executiu, legislatiu i judicial).
El president, escollit per sufragi universal masculí indirecte, controlava el poder executiu promulgant les lleis i exercint el dret de veto.
En el Congrés, un parlament bicameral, els representants  a la Cambra de Representants i al Senat serien elegits per sufragi, i sobre ells requeia el poder legislatiu aprovant els impostos i els pressupostos, portant la iniciativa de les lleis i declarant la guerra i la pau.
El poder judicial restava en mans dels tribunals independents del poder polític.
A més, es creava el Tribunal Suprem, format per sis membres nomenats pel president, que havia de vetllar perquè les lleis i les actuacions del govern no vulneressin la Constitució.
La Constitució recollia els drets bàsics garantits pel nou Estat: la llibertat d’expressió, reunió, associació, premsa, religió, petició, a ser jutjat per un jurat, a la propietat i a la llibertat personal.

5.4.  El liberalisme americà.
Els Estats Units van ser el primer país on s’aplicaven els principis del liberalisme polític, com hem vist en la constitució.
La manca de grans diferències socials donaria lloc a una democracia molt igualitària en la pràctica, en la que la majoria de la población compartía un bon nivel de vida. Però els drets polítics eren reconeguts només per als homes de la minoria blanca perquè les dones no podien votar, l’esclavitud va mantenir-se, i els indis no foren considerats ciutadans.
Malgrat aquestes mancances, era un model mólt més avençat que qualsevol de l’època i excità la imaginació dels revolucionaris arreu del món.


6. El segle XVIII a Espanya: la monarquia borbònica.
6.1. La Guerra de Successió a Espanya (1701-1714).
Carles II fou el darrer monarca hispànic de la casa d'Austria. Va morir sense descendència directa el 1700. La successió la disputaven llavors l’Arxiduc Carles, fill de l'emperador Leopold d'Àustria, i Felip de Borbó, duc d'Anjou, net de Lluís XIV de França. Les potències europees es van posar en guàrdia ja que França o Àustria podien sumar els territoris hispànics i convertir-se en potència suprema a Europa.
retrat
Felip V, retratat per Meléndez a l'inici del regnat.

Carles II va deixar la Corona a Felip, que va entrar a Madrid el 1701 i posteriorment es va fer reconèixer en els estats de la Corona d'Aragó. Felip va convocar Corts a Catalunya, va jurar les Constitucions i va ser proclamat Comte de Barcelona.
Però en la Gran Aliança de l'Haia és van aplegar les potències partidàries de l'Arxiduc Carles: Àustria, Anglaterra, Portugal, Holanda, Prússia, Hannover i Saboia. Temien que França i Espanya acabessin a mans d'un mateix sobirà i van declarar la guerra als Borbons de França i al d'Espanya.
mapa
Comença la guerra el 1701, amb importants victòries dels aliats a Itàlia, que fou ocupada en poc temps, i a les fronteres de França, encara que mai varen poder invadir-la. A Espanya el conflicte se barrejà amb una guerra civil entre els partidaris dels Borbons, sobre tot Castella, i dels Àustries, en especial els territoris de la Corona d’Aragó des de 1705. Semblava que la guerra es decantava a favor de Carles però les victòries felipistes a Almansa (1707) i més tard a Brihuega i Villaviciosa (1710), els permeteren recuperar València i Aragó, restant només Catalunya i Balears en mans de Carles.
mapa
La guerra continuà a Europa, fins cansar als dos bàndols, i quan el 1713 l’arxiduc Carles va heredar Àustria llavors Anglaterra i Holanda l’abandonaren perquè temien que els Habsburg tinguessin un excessiu poder.
mapa
El Tractat d’Utrecht el 1713 posà fi al conflicte internacional, amb el reconeixement de Felip V com rei d’Espanya, mantenint el seu imperi, però perdent els antics dominis al Milanesat, Nàpols, Sicília i Flandes que passaven a mans de Carles,  Sardenya passava a Saboia, i Gibraltar i Menorca s’entregaven als anglesos.
Finalment els felipistes recuperaren Catalunya (Barcelona caigué el 11 de setembre de 1714, dia en que se commemora la Diada) i Balears (1715).

6.2. L’absolutisme borbònic.
Felip V (1700-1746) i els seus successors, el breu Lluís I (1724), Ferran VI (1746-1759), Carles III (1759-1788) i Carles IV (1788-1808), establiren a Espanya l’absolutisme francès, caracteritzat per l’autoritarisme i el centralisme.
Reformaren l’administració, reduint el poder dels consells i potenciant els secretaris, una mena de ministres que formaven el Gabinet. Les Corts varen desaparèixer, excepte les castellanes, però inclús aquestes no eren convocades amb regularitat, de manera que el rei controlava el poder legislatiu.

6.3. L’uniformisme territorial.

Els Borbons centralitzaren el poder, imposant la unitat en les lleis i institucions. Com a càstig per haver donat suport a Carles, en els Decrets de Nova Planta (1715-1716) foren suprimits els furs i les institucions de la Corona d’Aragó. Només restaren els furs del País Basc i Navarra, per la seva lleialtat a Felip.
El territori espanyol fou dividit en 21 províncies, governades per capitans generals en les qüestions militars i administratives, amb audiències per l’administració de justícia i intendents per la recaptació de impostos, mentre que els municipis foren controlats pels corregidors.




7. El reformisme il·lustrat a Espanya.

7.1. Els il·lustrats espanyols.

En el segle XVIII sorgiren a Espanya nombrosos il·lustrats, influïts pel pensament europeu i preocupats pels problemes del país, sobretot per la pervivència de l’Antic Règim i els seus obstacles al progrés.


El comte de Floridablanca.


Entre els il·lustrats destaquen el marquès de l’Ensenada, el comte de Campomanes, el comte de Floridablanca, el comte de Aranda, Pablo de Olavide i Gaspar Melchor de Jovellanos.
Aquests reformadors ocuparen importants càrrecs en la Cort, al servei dels reis, perquè pensaven que només la monarquia, d’acord amb les idees del Despotisme Il·lustrat, tenia prou poder per canviar Espanya, on la burgesia era escassa i feble, i predominaven els sectors intel·lectuals conservadors en la noblesa i el clero.
Els il·lustrats mai tingueren prou poder per imposar totes les reformes necessàries, però avençaren així mateix molt en aquest camí, com es veu en el regnat de Carles III.

7.2. El despotisme il·lustrat de Carles III.
El rei Carles III, un prototip del Despotisms Il·lustrat, tenia molta experiència de govern en el seu anterior regne de Dos Sicílies (Nàpols i Sicília a Itàlia), i a Espanya, encara que no volia renunciar al seu poder absolut ni canviar la situació de privilegi de la noblesa, amb l’ajuda dels comtes de Floridablanca i Aranda escometé moltes i importants reformes, algunes molt centralistes:
Imposició de l’autoritat reial sobre l’Església catòlica, i expulsió dels jesuïtes (1767), perquè se’ls considerava enemics del poder de l’Estat.
Reforma de l’educació amb la creació de noves escoles d’ensenyament primari, reforma dels estudis universitaris per fer-los més científics, imposició del castellà com únic idioma en l’ensenyament.
Crear una xarxa de camins reials, d’estructura radial des de Madrid, així com canals i altres importants obres públiques a la capital.
Liberalitzar el preu del blat (1765), per afavorir la producció de cereals.
Colonització de noves terres (1787) a Sierra Morena, creant nous pobles (fou la missió de Olavide).
Limitar el poder de la Mesta, l’organització dels ramaders d’ovelles que molestaven als agricultors.
Liberalitzar el comerç amb Amèrica per a tots els ports espanyols (1778).
Impulsar les Societats Econòmiques d’Amics del País, per a promoure l’agricultura, la indústria i el comerç.
Declarar honestes totes les professions (1783).
Mesures socials com controlar la vestimenta de la gent, per fer-la més moderna i facilitar la vigilància policial, però això provocà el 1766 el motí anomenat d’Esquilache, el ministre que imposà aquesta impopular reforma.
Altres mesures socials foren prohibir la discriminació (1782) dels xuetes mallorquins, però en canvi perseguir als gitanos (1783), perquè no s’assentaven en cap lloc.

Motí d'Esquilache (1766).

7.3. El creixement econòmic del segle XVIII.
Al començament del segle XVIII Espanya era una societat rural, amb una agricultura pobre, de tècniques antigues i baix rendiments, amb la majoria de les terres en mans dels privilegiats.
Durant el segle fou evident la millora demogràfica degut a la disminució de les guerres, les fams i les epidèmies que havien assolat el país al segle XVII, junt a la millor alimentació i higiene, i aquest augment de la població incentivà l’economia, un procés semblant al de la resta d’Europa.
El camp produí més per la introducció de nous conreus (blat d’índies, patata), l’expansió de les terres conreades i del regadiu, i la major demanda vitícola.

Tapis de la Manufactura Reial d'Aranjuez.

La indústria progressà amb la promoció de les manufactures privades, sobre tot les tèxtils a Catalunya i siderúrgiques al País Basc; la creació de manufactures reials de vidre, ceràmica i tapissos; i la protecció duanera contra les importacions de productes estrangers.
El comerç augmentà amb la disminució de les traves al comerç interior (l’eliminació de les duanes interiors i de la taxa al preu dels grans) i exterior amb les colònies.
Però continuava el gran problema, l’escassa demanda de la pobre pagesia, que només podia resoldre una reforma agrària que limités la concentració de les terres en mans dels privilegiats.

Fonts.
Internet.
Vikipèdia.
Llibres.
García Sebastián, M.; Gatell Arimont, C. Ciències Socials, Geografia i Història. Cives 4. Vicens Vives. 2011: pp. 4-23. 

No hay comentarios: