Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

lunes, 10 de marzo de 2014

UD 06. Transformaciones recents a l'espai rural dels paÍsos desenvolupats.

UD 06. LES TRANSFORMACIONS RECENTS A L’ESPAI RURAL DELS PAÏSOS DESENVOLUPATS.
La Revolució Industrial va generar l’èxode rural, explicada per uns factors d’atracció urbana (serveis, oferta de treball urbà) i altres d’espulsió rural (mecanització de l’agricultura, sobrepoblació).
Va servir de vàlvula d’escap demogràfic per a l’explosió demogràfica del segle XIX als països desenvolupats i va provocar les migracions transoceàniques. Aquests factors s’han vist incrementats en el darrer mig segle.
A Espanya, en 1950-1975, n’hi ha una atracció del mercat de treball urbà, com succeix a les societats desenvolupades i també a les subdesenvolupades.
Per Boserup, la migració rural a les ciutats provoca una importació d’aliments, que accelera la migració a les ciutats, en un moviment circular.
Migració rural > Importació d’aliments.
Migració rural < Importació d’aliments.
Altre factor és la “revolució verda” en la producció d’aliments, amb noves llavors de cultius.
En definitiva, l’èxode rural actua en estadis evolutius diferents, segons siguin països desenvolupats o no.
En els països desenvolupats se distingeixen:
1) Països mediterranis i de l’Est, on l’èxode rural és encara important.
2) Països d’Europa Occidental, Nordamèrica, Austràlia, Nova Zelanda, immersos en una nova etapa: s’incrementa la població als espais rurals com a conseqüència de la pèrdua de població urbana. Se manegen els conceptes, encara poc fermes de: Contraurbanització i Rururbanització.
A) Contraurbanització. Berry (1976), aplicat en Geografia urbana. És un procés de centrifugació urbana, amb les àrees urbanes perdent població i les àrees rurals guanyant-la.
B) Rururbanització. Bauer; Roux, aplicat en Geografia rural.
L’habitat rural esdevé espai per a la residència secundària, els serveis, les industries, etc.
Per explicar la contraurbanització s’empren dues grans tèories:
a) Desconcentració regional, que consisteix en establir una correlació entre la descentralització de les activitats productives i la fuita de la població.
b) Societat itinerant, amb una població amb molt capacitat de moviment i elecció (o necessitat de canvi) del lloc de residència i treball.
També es pot distingir entre Contraurbanització i Rururbanització d’acord amb la magnitud del fenòmen, doncs si és nacional serà la Contraurbanització i si és local serà la Rururbanització.
Capacitats actuals de càrrega demogràfica.
L’èxode rural també es dóna en el Tercer Món, l’explosió demogràfica provoca un seguit de reequilibris, de disminució de l’àrea cultivada, per dedicar-la als habitatges, com mostren els informes de la FAO sobre el Nord d’Àfrica i altres indrets, doncs al món els 44% de la terra és àrida o desèrtica, els 18% és d’escassa fertilitat, el 22% és d’aiguamolls.
Les variables són: el factor demogràfic i la càrrega demogràfica de les terres, que se pondera pels condicionaments climàtics i ambientals de les terres i pel nivell d’insumos (imputs a l’agricultura per modernitzar-la). Se compara 1975 i la projecció de l’any 2000 i es distingeixen hipòtesis de projeccions d’imputs a tres nivells:
1) Nivell baix, simple utilització de mà d’obra, utillatge rudimentari, sense fertilitzants i herbicides, sense sistemes de conservació dels sòls i sense canvis a cultius nous.
2) Nivell intermig, amb grau mig de modernització, com algunes espècies, fertilitzants, etc.
3) Nivell alt, amb completa modernització: mecanització, conreus nous, etc. El primer a considerar és la població existent en l’any corresponent (però amb molts de factors).
La conclusió és que la producció d’acord a la càrrega demogràfica serà:
nivell baix:     1975    ...> 2    2000 ...> 1,5
nivell intermig           2000 ...> 4
És a dir que la producció relativa baixarà, per l’explosió demogràfica, en el nivell baix, amb disparitats regionals, variables medioambientals, etc. En el nivell intermig els outputs serien quatre vegades majors als imputs, però hi ha que fer un trasvàs de població excedent i d’aliments entre les cinc grans regions considerades. Àssia Sudoccidental, Àssia Sudoriental, Amèrica Central, Amèrica del Sud, Àfrica.
La hipótesi és invàlida, perquè en 1975 havia 1.165 mil·lions de persones que vivien en regions en condicions d’agricultura de baixos insums, que podien alimentar només 602 mil·lions de persones. Però se podien articular els moviments de població per fer-los en l’interior dels països. Per això en 1975 hi havia 54 països sense terres per fer front a la càrrega demogràfica i en l’any 2000 augmentarien fins 64 països.
La pressió demogràfica també provoca problemes medioambientals: 1) desertització, per sobrepastoreig i altres, en el Sahel i altres indrets, 2) roturació excessiva, amb desaparició de bosc tropical i ecuatorial.
Per exemple, un rumiant precisa en una zona temperada entre 0,3-0,5 hectàrees i en una zona àrida entre 50-60 hectàrees. La pressió demogràfica augmenta la pressió ramadera i esgota les pastures en les zones àrides.
PROPIETAT I EXPLOTACIÓ AGRÀRIA, amb els efectes sobre el paisatge agrari, per uns usos i costums que condicionen l’organització agrària. L’apropiació actual de l’espai rural, la propietat actual, és resultat d’un procés evolutiu desde molt abans. Ha estat un assumpe d’estudi molt limitat, només per la Geografia tradicional regional francesa. La Geografia espanyola, com hereva de l’escola francesa ha seguit aquesta línia investigadora. En canvi, en els autors anglosaxons és un assumpte menor.
López Ontiveros distingeix propietat col·lectiva i individual.
Kostrowicki entre comunal, socialitzada i individual.
La comunal o tribal és caracteritza perquè els drets sobre la terra els té un grup, lligat entre sí per un passat comú o pel fet de viure en un territori. Actualment fa referència a societats amb un pobre desenvolupament socioeconòmic, adoptant distints nivells. Depén del grau d’adaptació a les condicions medioambientals. Kostrowicki distingeix tres grans grups de societats agrícoles: 1) de recol·leció o caça, 2) dedicades a la ramaderia, 3) agrícoles. Per a Ontiveros és preponderant en societats que han evolucionat a l’economia planificada.
Propietat col·lectiva és la detentada per particulars, units en una cooperativa. Les formes poden ser molt distintes, d’acord a la història, de manera qu’els drets comunals estan en mans dels municipis i els públics en mans de l’Estat.
Entre els dos tipus, individual i col·lectiva, estan:
“Propietat pro-indiviso”, compartida per una sèrie de persones, però que no es pot segregar.
“Sociedades de vecinos”, per a comprar terres desamortitzades.
Propietat Individual: en la que el propietari és la persona física o jurídica (cooperativa, societat anònima, etc.) que té els plens drets sobre la terra, podent-los passar a altre per herència, donació, venda. És la més important en el món actual, des d’Europa a Amèrica i els indrets desenvolupats.
La propietat, apart de la propietat, també es distingeix pel seu tamany. A grosso modo es parla de gran, mitjana i petita propietat, amb uns estandards molt relatius (no és el mateix a Mallorca que a Andalusia), segons l’indret, clima...
Gran Propietat: 300-500 hectàrees.
Petita propietat: Carrión: <30 hectàrees. Malefakis: <10 hectàrees.
La concentració o dispersió:
La concentrada és la que un propietari detenta els drets de la finca.
La fragmentada és quan tenen una finca no unificada (sovint el cas de Mallorca).
Règim de tinença i explotació:
El règim de tinença és la relació entre el propietari de la terra i el titular de l’explotació. Pot ser un règim directe (propietari és el titular) i indirecte (sòn distints).
En l’indirecte podem establir la distinció entre arrendament i parceria (amitges). L’arrendament suposa que el titular dóna al propietari una renda anual (en diners o espècies). L’emfiteusi és un arrendament a perpetuitat. Sovint els arrendataris acaben comprant la propietat.
Parceria (amitges), en la que el propietari inverteix la meitat dels imputs de capital i cedeix l’ús de la terra al titular de l’explotació, que a la seva volta aporta el treball i la meitat dels imputs de capital. Els outputs es reparteixen després a mitges.
Explotació agrària:
Per al Cens Agrari: és qualsevol unitat agrària que produeix productes agrícoles, sota una titularitat. Pot no tenir terres.
La FAO el qualifica com tot terreny que s’aprofiti total o parcialment per a una producció agropecuària i sigui explotada com una unitat tècnica per una o unes persones, sense tenir en compte les altres variables de forma jurídica, tamany, ubicació... Poden ser empreses agrícoles. La FAO no té en compté el tamany (inclou les propietats dedicades a l’oci). És difícil determinar-ho en països àrids o de ramaderia extensiva nòmada o agricultura itinerant. En els països socialistes hi ha el Kombinat (Polònia), de una sèrie de finques organitzades per una cooperativa. Alguns latifundis poden tenir distints amitgers.
Les explotacions poden ser: 1) individuals o familiars, 2) col·lectives.
En Occident són explotacions familiars (minifundis), empresarials (EE.UU.), latifundis (poden ser empresarials o antiquats).
La familiar até al mercat, amb uns outputs suficients per mantenir un bon nivell econòmic. El titular l’explota directament, amb l’ajuda de la família (i/o d’assalariats, amb uns imputs que no poden superar al de la família).
Kautsky, en La producción agraria, manté que la agricultura s’integra en el capitalisme i que aniran desapareixent les petites explotacions agràries.
Un llibre recomanat: Etxezarreta, M. La evolución del campesinado. La agricultura en el desarrollo capitalista. Mapa. Madrid. 1979. 360 pp.

L’explotació empresarial capitalista és la forma més eficaç i millor adaptada a les exigències de rendibilitat i productivitat que exigeix el sistema capitalista.
Es troben formes mixtes: cooperatives com forma de supervivència de l’explotació familiar. Els socis poden ser:
1) Clients, que poden aconseguir imputs agrícoles, articles de consum (no agrícoles), crèdits, serveis de maquinària.
2) Proveedors, que aporten: productes agrícoles, estalvis.
També hi ha treballadors, tant agrícoles com industrials.
El moviment cooperativista espanyol s’incrementà en els anys 1960. Una llei de 1909 el regulà, i moltes iniciatives estavan en el si del moviment sindicalista catòlic, com el cas de moltes de les de Mallorca.
Hi ha dos tipus de cooperatives:
De serveis: el soci actua com client i proveedor.
De producció: amb un procés de transformació de productes agrícoles.
Altra distinció: de 1r grau (formades per socis) i 2n grau (formades per altres cooperatives).
La distribució mundial de les explotacions agrícoles:
És difícil un estudi mundial perquè les estadístiques desvirtuen la realitat. Es compara el nombre d’explotacions en un determinat interval i el nombre total d’explotacions, o es compara la superfície en que és igual l’interval pel total de la superfície.
Les zones són:
Asia meridional i oriental. Amb tamany mitjà baix, sota 5 hectàrees, amb grans diferències.
Àfrica. També una mitjana baixa, excepte els països més colonitzats. Té importància l’agricultura itinerant i comunal. La mitjana és inferior a 10 hectàrees. Les de més 500 hectàrees estan a Africa Oriental i del Sud (colonies anglosaxones). L’Àfrica musulmana condiciona el tamany (divisió de la propietat entre els fills). Les condicions ambientals són crucial, com l’aridesa. Així, a prop del Mediterrani, la mitja és de 20 hectàrees, si no hi ha litoral ni és àrid, la mitja és de 30 hectàrees. Aprop del desert és de 40 hectàrees.
Europa Occidental: 10-50 hectàrees.
Europa mediterrania meridional: sota 10 hectàrees.
Amèrica Llatina: tamany mitjà i de gran explotació (50 a 200 hectàrees), amb gran polarització.
A) Carib: dominen els grans latifundis (100-500 hectàrees), amb moltes explotacions de menos 10 o 5 hectàrees, que representen entre el 10 i el 30% de les superfícies.
B) Amèrica Central.
40-60% superfície < 100 hectàrees.
Un percentatge important de < 5 hectàrees.
Un percentatge d’abast territorial alt > 500 hectàrees.
El Salvador, Guatemala, Hondures, Panamà.
C) Mèxic.
80% de grans explotacions, un 10% d’ejidos.
D) Colòmbia, Equador, Perú.
Poques propietats petites. Importància de les mitjanes. Alt percentatge de les grans.
E) Brasil, Paraguay, Uruguay, Bolívia, Xile, Argentina.
Gran explotació. Un 1,8% de les explotacions tenen un 90% supefície, amb més de 100 hectàrees.
L’habitat.
Influència de la Geografia vidaliana. Pierre George defineix l’ habitat com la distribució dels indrets habitats en una regió, distingint hàbitat rural i urbà. Les tipologies fan la distinció basant-se en criteris numèrics i quantitatius, que no serveixen. Habitat rural seria la distribució dels indrets habitats al camp, i que viu del camp.
La funció i el tamany poden tenir contradiccions. Així a Mallorca hi ha nuclis paraurbans, perquè no viuen del camp. En canvi, Capel parla de agrociutats, que viuen del camp (moltes a Andalucia). Es distingeix habitat concentrat i dispers.
Per a Pierre George els factors de concentració, que no funcionen en tota situació (hi ha influència dels antecedents de l’indret), són:
1) Medioambientals, com: a) l’aigua, b) les terres improductives (el turons s’aprofiten pels pobles i queden les terres pel conreu).
2) Històrics, com: a) seguretat i defensa del col·lectiu al principi.
3) Formes d’organització social, amb sistemes d’explotació col·lectius de propietat indivisa (distinció entre bocage i openfield). El bocage és individualista. L’openfield és obert però un habitat concentrat, amb pràctiques de propietat comuna (pel ramat).
4) Altres sistemes d’explotació: regims senyorials amb latifundisme, amb habitat concentrat perquè l’estament nobiliar domina millor així la societat. O el koljós soviètic responia a una estratègia de rendir millor el treball.
5) Altres sistemes de cultius, com un sistema trienal amb servituds col·lectives (openfield).

L’HABITAT DISPERS.
Meitzen explica els dos tipus d’hàbitat en Alemanya: el concentrat s’origina en un poblament germànic i la dispersió és un poblament celta.
El dispers es distingeix en dispersió primària i secundària. La primària és quan la morfologia dispersa se remonta als orígens del poblament. La secundària és la sobrevinguda posteriorment a les formes de poblament agrupat. Quan es parla de dispersió secundària es subdivideix: 1) la dispersió és de substitució, quedant com mort (Ullaró, aprop de Sa Pobla, a Mallorca), 2) intercalar la població entre els buits del nuclis (establits del segle XIX, al fer divisions).
Índex analítics per a mesurar l’hàbitat, en concentració o en dispersió:
Rn: índex del veí més proper. Entre 0 i 2’15.
0: concentració màxima, 1: aleatorietat, 2’15: dispersió màxima regular (quasi com el model de Christaller).
Es mesura la distància de cada un respecte al assentament humà més proper. Es troba la distància mitjana. N: nombre d’assentaments. S: superfície. d: distància mitjana.
L’índex Demangeon K=E*N /T
E: Població total en dispersió.
N: nombre d’entitats disperses.
T: Població total.
0-1/100: màxima concentració.
1/100 a 1/10
1/10 a 1
1 a 10
10 a 50
50 a 100: màxima dispersió.
Per exemple Búger i Llucmajor, de dimensió distinta poden donar resultats semblants, d’acord a les seves característiques. El problema de les unitats administratives distintes és general per a tots aquests índexs.
Índex de Colas
K: S*N / T-E
S: superfície.
T-E: població concentrada. Quan més gran sigui la diferència menor serà el cocient.
El 0 és la màxima concentració.
Índex de Bernard
K: C/N  * S/N
C: nombre de cases.
Concentració serà més gran a més valor de l’índex.

ALTRES CONCEPTES:
Dimensió de les distintes entitats. No es pot generalitzar a escala universal. López Ontiveros distingeix: agrociudad ((10.000 a 20.000 persones, la majoria dedicades a l’agricultura, segons eel concepte de Capel) pueblo (1 a 10.000 persones), aldea (100 a 1.000), caserío (menos de 100).
Estructura de la xarxa d’assentaments. Homogènia si els assentaments tenen un tamany homogeni (Galícia, Andalusia). Heterogeni si és de distinta població (Mallorca).
Formes dels assentaments. Autors alemanys distingeixen: Poble-carrer. Poble-massís. Poble-radial.
Ordre. Quan les cases estan al costat de les altres és l’ordre tancat. Ordre obert quan es relaciona amb l’exterior. A Binissalem gairebé totes són obertes, amb corral.

L’ESTAT I LA INTERVENCIÓ ESTATAL EN LA AGRICULTURA.
Introducció.
Grigg: el paper de l’Estat ha estat important per determinar les variacions de l’activitat agrícola. Aquesta intervenció és un factor que modela el paisatge agrari. Té distintes manifestacions, amb raons distintes.
Es manifesta en: el foment de determinades produccions (subvencions, intervenció en els preus); reduir certes produccions excedentàries limitant l’àrea cultivada; donar suport a la difussió de tecnologies o fertilitzants; l’expropiació de terres i la redistribució de les terres entre els que no les tenen; investigació agrària amb financiació.
Les raons de la intervenció també són diverses: necessitat d’autoabastiment (el cas de la UE i altres casos), en el cas de Anglaterra desde la Primera Guerra (pujant des del 30% en 1914 al 60% cap 1995); atenció a la pèrdua d’importància del sector agrari (molt forta en aquest segle, en població i producció, en nivell de vida en el sector rural respecte a altres sectors), per el qual es prenen mesures de’equilibri; cal donar ajuda a les petites explotacions agràries per a evitar que abandonin l’agricultura.
En els paísos subdesenvolupats, de forta economia agrària, les mesures són distintes: reformes radicals per redistribuir la propietat i augmentar la producció d’aliments (la Revolució Verde i les reformes agràries).
Les raons de la intervenció són clares, però és més difícil avaluar els canvis produïts per aquests mecanismes, sobre tot el canvi espacial (perquè no coneixem què hagués passat sense aquestes mides polítiques, tan sols comparar dues àrees properes i semblants, dividits per fronteres). Dos exemples d’intervenció de l’Estat que canvia el paisatge agrari:
Grigg estudia la canya de sucre i el foment de la remolatxa sucrera. Fins 1850-1870 a Europa el consum de sucre era provinent de canya de sucre. Això canvia per intervenció de l’Estat, començant per Napoleó (1805), per eliminar la dependència del comerç colonial dominat per Anglaterra, que crea factòries a Silèsia. S’expansionà per Europa Occidental, amb un optim climàtic adequat al fred. Els britànics es proveien de sucre de canya, perquè tenien les colònies. En la Primera Guerra es decidí la subvenció per millorar el abastiment: en 1924 hi havia 8.855 hectàrees i en 1930 ja 139.568 hectàrees. La UE en l’etapa proteccionista protegí la remolatxa.
La vid a Mallorca ha passat tres grans etapes:
1) La gran depressió agrària de finals del s. XIX, per la nova competència de EEUU i Russia, a Espanya fou d’expansió, pel boom vitícola, coyuntural, per la fil·loxera que obrí el camí a la vid espanyola, que acabà amb l’arribada de la fil·loxera a Espanya, cap 1890. Ara se creu que fou una minvada expansió, de bases molt arcaïques i que quan França es recupera amb nous sistemes productius i plantes de vid. Després Espanya haurà de competir amb la fil·loxera i l’agricultura francesa modernitzada.
2) Un segon boom vitícola, cap 1909 i sobre tot desde 1920. En 1906 la llei de cooperatives i associacions agrícoles, les empempta. Eren de base popular catòlica i es desenvoluparen molt. L’Administració impulsà totes les institucions que moderinitzasin l’agricultura, com l’Estació Etnològica a Felanitx (el català Ernest Mestre), que combatí la inèrcia dels pagesos. 4-6.000 hectàrees en aquest periode. En 1982 hi havia 3.000.
3) La crisi final, dels anys 80, fins quedar només uns cinc cents. La decadència de l’activitat agrícola, pel turisme, l’envelliment de la població, la rururbanització, les ajudes de la UE per arrencar vinyes. Ara hi ha una millora de la qualitat de la producció vitícola mallorquina (denominació d’origen de Binissalem).
Política agrària de l’UE.
Hi ha dues fases de la PAC, per dos prioritats polítiques: 1) autoabastement. 2) manteniment del medi rural.
El Tractat de Roma és de 1956 però les primeres normatives agràries són de 1962. Els objectius són:
1) Incrementar la productivitat agrícola.
2) Garantir l’adequat nivell de vida rural.
3) Garantir l’autoabastement.          
4) Assegurar al consumidor el preu assequible.
5) Estabilització dels mercats (per l’intervenció).
Els objectius tenien tres principis: 1) solidaritat financera, 2) preferència comunitària contra els productes exteriors, 3) unitat de mercat.
Les contradiccions de la PAC actual venen d’aquests principis. Els problemes: 1) creixement dels excedents (sobretot en els anys 80, en un 20% d’excés, amb un augment anual del 2% desde 1973, mentre que la demanda creixia un 0,5% anual); 2) el sistema de garantia i intervenció dels preus afavorien a les explotacions més grans i eficients al primar els preus i la producció (80% dels recursos anava a un 20% de les explotacions), quedant desprotegides les explotacions familiars o de petites dimensions; 3) la política d’excedents fa afavorir les exportacions subvencionades, amb greus tensions internacionals.
Els desajustos augmentavan la separació entre l’Europa del Nord i la Mediterrànea (els seus productes estavan menys protegits i les explotacions eren més petites). El Nord tenia els cereals (60% dels cereals en un 6% de les explotacions, les grans) i la llet (50% en un 15% de les explotacions). El sistema d’intervenció en base a preus del producte augmentava la producció extensiva i la productivitat intensiva. La política productivista explotava abusivament els recursos naturals, sobreexplotació dels sòls, problemes de contaminació. En les petites explotacions s’abandonava l’agricultura.
Els resultats varen ser dolents. La renda agrària va baixar en el periode 1975-1989. La població agrària havia baixat un 35% i les despeses creixien. Cap a 1980 la situació era: més del 50% dels agricultors tenien més de 55 anys, els nivells de renda agrària difereixen entre els Estats membres (la del Nord era una renda triple que la del Sud), 1/3 dels agricultors era a temps parcial, desajust entre el tamany mitjà de les explotacions entre els països (extrems molt diferents, de 4 a 65 hectàrees). Hi havia pocs diners per reajustar les diferències, doncs en 1975 es va fer la primera directiva per solucionar els desajustos.
Cap el 1985 es replanteja la PAC per solucionar els problemes del excedents, en el Llibre Verd. La finalitat és que el camp no es degradi. 1) Reduir la producción d’excedents (reorientar la política de preus, d’acord a la demanda real); es desenvolupà la política de quotes per països i regions. 2) Atendre els problemes d’ingressos de les petites explotacions familiars, sobre tot en les zones que necessiten protecció del medi ambient i l’ordenació territorial. 3) La sensiblització dels agricultores respecte al tema del medi ambient.
Els excedents es control·laren amb: retirada de terres cultivades, jubilació anticipada dels pagesos, reduir les garanties d’intervenció de preus.
Els problemes no minvaren i en 1992 es va començar una altra reforma. Els principis eren semblants als de 1985: 1) mantenir un nombre suficient de pagesos (s’ha de complir: ha de ser productor i gestor de la natura), amb sistemes de producció respectuosos amb el medi ambient, com cultiu biològic (integrat). 2) S’han de desenvolupar altres activitats no agràries: turisme rural, oci (estables d’hípica), artesania, indústria... 3) Reduir els excedents.
Els criteris d’ajuda i intervenció s’han d’adequar a les necessitats de la producció com del medi ambient.  L’intervenció ha de servir a les regions i els sectors desfavorits. Els fons estructurals de la UE passen a tenir més importància, essent els instruments de la política regional, que permeten dur una política que eviti els desajustos regionals.
Hi ha tres grans fons estructurals:
1) FEOGA. Fons europeu d’Orientació i garantía de preus.
2) FEDER. Fons europeu de desenvolupament regional.
3) FSE. Fons social europeu.
La protecció de les zones rurals desfavorides es concreta en l’objectiu 5B i l’objectiu 1.
L’objectiu 5B fomenta el desenvolupament d’àrees rurals en decadència. Són les que tenen: índex d’ocupació agrària més alt, el nivell de renda per sota de la mitjana, grau de desenvolupament econòmic més baix (punt de referència és el PIB de mitjana europea).
L’objectiu 1 fomenta el desenvolupament global i procura establir eines per suportar un ajust en les regions menys afavorides. Són les que tenen: nivell del 75% de PIB de l’UE.

REFORMES AGRÀRIES: Els canvis soviètic, mexicà, xinès, en el contexte dels canvis en els països socialistes.
La reforma agrària respón a una manca d’armonia o equilibri entre els factors de producció: terra, treball i capital. La possessió dels mitjans de producció on més es plasmen les contradiccions dels sistema.
Pierre George (regionalista i comunista alhora) entèn que la reforma agrària és el conjunt d’operacions amb la finalitat de transformar l’estructura territorial d’un Estat o d’una regió, mitjançant la modificació de les relacions socials amb l’objectiu d’aconseguir una millora de les tècniques de cultiu i un augment de la producció agrària. És, doncs, una reforma estructural, de les relacions socials.
Els anglosaxons raonen la Agrarian Reform, molt més ampla que la anterior definició. És una reforma parcial, sobre una part del territori. A Itàlia en els 50 van solventar els problemes del Sud sense canviar el sistema. També inclou una revolució tècnica, una reforma amb una sèrie d’innovacions i de tècniques de cultiu. La reforma agrària va sortir com problema sobretot en el segle XX. Jean le Coz (professor marxista a la universitat de Montpellier), en Las reformas agrarias, planteja el perquè el problema surt en el segle XX quan el XIX és el segle de la Revolució Industrial. La resposta és que el sector agrari és herència del passat, sotmés a la inèrcia. Reacciona tardanament a les innovacions i fins i tot les rebutji.
Una reforma agrària és també un resultat de dos corrents:
1) La reforma social: per a millorar la distribució de la terra.
2) La reforma econòmica: per a implantar mètodes de producció més eficaços.
La reforma agrària és també un instrument ideològics, utilitzat pel poder establert.
Es poden distingir dos tipus de reformes agràries: liberal i socialista.
Liberal: no transforma la naturalesa del sistema capitalista i es dirigeix cap a sectors molt concrets del teixit social.
Socialista: transforma globalment les relacions socials i la possessió dels béns de producció.
Per De Coz, la reforma agrària vol:
1) Lluitar contra el latifundi, el tradicional o el modern: aquest és un latifundisme més modernitzat (inversions de capital), en el que els pobres serien jornalers assalariats. A) El tradicional és més primitiu i gairebé feudal, es diu “horitzontal” en el que el propietari té drets “reals” i drets personals. Els reals són que el conreador ha de donar una renda, els personals són les obligacions personals dels pagesos vers el propietari. B) El model “vertical” és més intensiu, més capitalista, com la plantació, amb jornalers.
2) Lluitar contra les comunitats tradicionals, en régims tribals que tenen l’explotació comunal de la terra, dominada pel cap de la tribu. La pressió demogràfica desvirtua el sistema. És també el modo de producció asiàtic (poder absolut i inversions hidraúliques) o el dels “mirs” russos de 1861. La renda és apropiada per la comunitat o pel Estat.
3) Lluitar contra el minifundisme de la petita explotació familiar i individual rural. Kautsky: la lliberació serà la gran revolució socialista, mentre que la petita propietat és l’infern.

EN EL SEGLE XX.
En el segle XX la Revolució russa de 1917 és el primer gran esdeveniment, juntament amb la Revolució Mexicana (1910).
Una segona etapa comença després de 1945, amb les reformes en l’Europa de l’Est i, sobre tot, en Xina, amb els processos de descolonització, i la creació de la ONU i la FAO. A Madison (Wisconsin), en 1951, hi ha una Conferència Internacional, sobre la necessitat de reformes agràries en el Tercer Món.
La revolució cubana de 1959 i l’esclat d’eufòria revolucionària en els anys 60 a Latinoamèrica, enfront dels EUA, que canvià l’estratègia per a evitar les revoltes, així que promou reformes per minvar les tensions socials. La FAO promou noves tècniques i eines.
Una tercera etapa seria la del final dsls 80 en els ex-països socialistes, descol·lectivitzant poc a poc.
URSS.
Hi ha tres etapes: 1) El pas del mir al koljós (1917-1928). 2) Trionf del koljós (1928-1940). 3) Remodelació del sovjós i del koljós (des del 1950).
1). EL PAS DEL MIR AL KOLJÓS (1917-1928). S’inicia amb la revolució de 1917, seguida de la guerra civil, la NEP, i segueix amb la col·lectivització.
El “mir” és l’assemblea administradora de la propietat comunal, que es va desenvolupar en 1861, al abolir-se la servidumbre. Stolypin, a principis del segle XX, a causa de la revolució de 1905, propugnà una reforma (seguint les tesis de la corrent individualista), amb una divisió dels mirs entre els pagesos, amb l’aparició d’una nova classe de propietaris, els “kulaks”, que es varen desenvolupar llavors. En 1907 eren 22.000 els que volien abandonar els mirs, per a convertir-se en propietaris. En 1912 ja eren 100.000.
Abans de la revolució de 1917, hi havia 15,5 mil·lions de llars (famílies pageses), i fins 8 mil·lions eren propietaris i 7,4 mil·lions eren comunals en els mirs.
El 26 d’octubre de 1917 es decreta la reforma agrària, que suposà l’autorització als camperols per ocupar les terres dels grans propietaris, i la supressió dels pagaments per causa d’arrendament. Els propietaris tenien abans 215 mil·lions de hectàrees i després varen aconseguir 150 mil·lions d’has, abans en mans de la aristocràcia i l’Esglèsia. Va haver una revolució social, amb 3 mil·lions de famílies sense terra que es varen convertir en propietaris, sempre petits, mentre que els que eren ja petits propietaris, varen consolidar-se com mitjans propietaris, amb 25-75 hectàrees de mitja.
Es creen comités de camperols pobres, per a fer la revolució en el camp i aconseguir abastements per a les ciutats durant la guerra civil. Extorsionaren als mitjans propietaris per garantir l’abastement. Varen fracassar i els kulaks s’enemistaren amb els bolchevics. El kulaks eren “La fuerza viva de la que era peligroso librarse”, per Lenin. La guerra civil va ser duríssima contra els “blancs”. Ja en 1917 sorgiren formes d’explotació comunitàries: koz, artel i comuna, que varen passar al koljós; mentre que les granjes estatals eren el sovjós (amb treballadors per salari).
La NEP va ser una política liberalitzadora del comerç de productes agrícoles en un mercat lliure, el que va aconseguir pujar la producció agrària i allunyar la fam.
En 1927: els mir eren 94%, les privades un 3%, els sovjós un 2% i els koljós 1% del total.
Els camperols tenien greus diferències socials:
1) Batraki. Obrers agrícoles, de més baixa condició, per salaris.
2) Bendjaki. Petits propietaris.
3) Serednaki. Petits propietaris, de classe mitjana, i serien els grupo majoritari.
4) Kulaki. Era la minoria més acomodada.

2) TRIOMF DEL KOLJÓS (1928-1940).
El començament de la col·lectivització, en 1928/29, per Stalin, és un fet històric, de terrible preu humà. Hi va haver disputes polítiques. Va ser un atac contra els kulaks.
1928 hi havia 20.000 granjes col·lectives, un 4% del total de famílies.
1931. 80.000 hectàrees s’incorporaren al sistema col·lectiu.
1940. 140 mil·lions hectàrees ja eren col·lectives. Havia desaparegut la propietat privada, entre koljoses i sovjoses.
La creació de sovjoses, de 17.000 hectàrees de mitja, i koljoses de 7.000 hectàrees de mitja, va crear el marc espacial per la mecanització de l’agricultura i l’abandonament dels mètodes tradicionals. La mecanització: el nombre de tractors va augmentar entre 1928 i 1940 de 27.000 a 530.000; el nombre de màquines collitadores, de 2.000 a 18.000. Les “estacions de motors i tractors” eren empreses col·lectives per donar serveis de maquinària; tenien també una finalitat ideològica, perquè donaven propaganda revolucionària.
La II Guerra Mundial va ser un xoc per l’Oest de l’URSS. En la posguerra es concentraren els koljoses en unitats més grans. En 1940 236.000 i en 1953 eren 91.200, com macroempreses, como fàbriques de productes alimentaris. El tamany dels koljoses augmenta, de 40 hectàrees en 1928, a 1430 hectàrees en 1940, i a 5.980 hectàrees en 1964. Es crearen parts autònomes, les “brigades” (simples en un àmbit espacial, i complexes, per a feines especials) i “equips” (de persones que fan les feines).
La “dvor” és la parcel·la privada dins del koljós. Se distribueix als treballadors, per ocupar el temps lliure i assegurar l’autoconsum, entre 25 i 50 àrees. Però era molt productiu i mantenia un sector privat, amb més dedicació a les seves parcel·les. Krushev reformà això, limitant les parcel·les i establint impostos a la comercialització de produccions ramaderes. En els anys 60, en canvi, s’estableixen polítiques  liberalitzadores, augmentant tamanys i amb més llibertat. En 1965 la producció d’aquestes era un 20% de la producció nacional i un 36% dels recursos familiars. Para Le Coz aquestes parcel·les són la resistència de la unitat familiar de producció i la negativa dels pagesos a la despersonalització.

3) REMODELACIÓ DEL SOVJÓS I DEL KOLJÓS (1950-fins la caiguda del sistema soviètic).
El treball se remunera en el koljós mitjançant un sistema d’incentius, per a impulsar el treball eficaç, amb principis estajanovistes. S’articula cap 1936-1938 el Trutodien (sou per treball a obra feta). En 1965 es fa la reforma Liberman, lliberadora, basada en la llei del benefici, autonomia de les empreses, fomentant la producció i el benefici. Los koljoses se concentran.
El sovjós és una granja-indústria estatal, amb dedicació dels treballadors a canvi de sou.
En 1969 hi ha una convergència entre les dues formes. El koljosià deixa d’estar associat a la cooperativa i passa a ser un assalariat del koljós. Mentre, el sovjós, abans finançat per l’Estat, ara s’autofinancia amb els propis excedents.
En els anys 70 té primacia el sovjós, i cap 1985 la meitat de les terres ja eren dels sovjoses. El sovjós té una mitja de 17.600 hectàrees de superfície agrària útil (5.700 hectàrees cultivades). El koljós té 6.700 hectàrees (3.800 cultivades). El koljós dominaria en les terres antigues i el sovjós en les terres de nova colonització (Sibèria, Urals, Asia Central). Les petites parcel·les dels koljosians eren 2,8% de les terres cultivades, pero produien 62% de patates, 42% de fruita, 27% de llegums, 30% de carn i ous. Gorbachev, per reformar això, en 1987 va manifestar que podien creixer per sobre de 0,5 hectàrees. En 1988 va establir que es podia arrendar individualment parts dels koljoses i sovjoses, fins 50 anys i de la producció una part era del Estat i altra part per la comercialització.

JAPÒ.
Le Coz afirma que la reforma agrària de Japò s’ha de tractar apart de les asiàtiques, perquè el seu grau de desenvolupament és més propi dels països occidentals.
Dues etapes:
1945-1960. El 1946 el Comandament superior de les forces al·liades (SCAP) trencà les estructures agràries, tant econòmiques com socials, per a evitar la reproducció de les idees i els interessos imperialistes i aconseguir l’autoabastement agrícola. El feudalisme s’acabà amb el repartiment de les terres doncs els pagesos deixaren de pagar les rendes als arrendadors. Els propietaris no residentes no podien tenir más de 1 hectàrea. Hi havia un límit de 3 hectàrees per a la propietat individual, i l’Estat comprà les superfícies excedents i les vengué a les famílies pageses.
La superficie reformada fou de 2,3 millones de hectàrees, 1/3 de la superfície agrària útil. 1,8 mil·lions de propietaris perderen terres, a favor de 4,3 mil·lions de famílies, un 70% del total. L’Estat indemnitzà als propietaris, i si era amb més de 1.000 yens, l’indemnització se pagava en 20 anys amb un interès del 3,65%.
Les Comisions agrícoles realitzaren el treball burocràtic. El camperolat s’alliberà del pagament de la renta territorial, passando a tenir un estatus legal de propietari.
En 1961-1962 se canvià la reforma perquè hi havia problemes: l’apertura als mercats exteriores havia corregit els problemas d’abastiment; i la superfície útil només era un 18% del territori, amb una gran demanda de sòl urbà i industrial. Hi havia desequilibris entre les rendes urbanes i rurals. En 1960 un treballador urbà tenía una renda 34% superior a la d’un treballador agrícola. Això implicava que n’hi hagués una agricultura a temps parcial. En 1960 dels 6 mil·lions de famílies pageses, només 2 mil·lions eren a temps complet. Les explotacions eren molt petites per a ser rendibles: devia tenir un mínim de 2,2 hectàrees i era el doble de la mitja del país; sols un 10% complia aquesta extensió.
La reforma en 1961-1962 passa per vàries mesures: 1) suprimir el límit de les 3 hectàrees àdhuc per a les explotacions amb assalariats agrícoles. 2) Se promogueren cooperatives de serveis i d’explotació. 3) Intervencionisme sobre la producció: preus garantitzats per a l’arroç i altres productes, per a equiparar las rendes.

ALGÈRIA
Els francesos, desde 1830, varen crear una colònia de poblament per l’expansió francesa. S’expropiaren les terres millors dels indígenes i s’entregaren a colons francesos i d’altres països. La divisió de les terres col·lectives dels berebers va difondre el minifundisme, mentre les expropiacions empitjaven als musulmans cap a les ciutats. Inclús quan havia insurreccions les terres dels rebels eren expropiades, com va passar en la rebel·lió de la Gran Kabilia en 1871 (500.000 hectàrees expropiades).
Després de la independencia el 1962 començaren les reformes.
En abril de 1964 es promulgà la Carta d’Alger, amb el programa socialista del nou govern del FLN. S’imposà una ampla reforma agrària (les terres passaren a mans de cultivadors algerians) i gran nombre de fàbricas i empreses propietat d’estrangers foren nacionalitzades i posades baix control obrer en autogestió. Era necessari perquè l’èxode d’un milió de francesos desde juliol de 1962 havia posat al país en una greu crisi, amb un atur del 70% de mitja.
La reforma no procurà una sustancial millora de la situació: continua l’estructura agrària de l’època colonial, amb dos grans conreus: vid i agris, mentre que ha baixat la producció de cereals.
La reforma algerina ha reduït el nombre d’explotacions agràries. En 1962 hi havia 21.700 explotacions en mans de estrangers, amb una mitja de 125 hectàrees. Després, hi va haver 2.190 amb una mitja de 1.050 hectàrees. Es va fer una concentració parcel·lària. Així es transformà el sistema colonial i es racionalitzà les terres. La producció era deficitària en aliments, amb poca iniciativa i d’adaptació de la producció al mercat, depenent massa de les subvencions estatals. Molts dels recursos financers anaven a fons estructurals encaminats a igualar les rendes. Molta de la producció era autoconsumida o anava al mercat negre. Se progueren explotacions autogestionades, de gran diversitat: 1) explotacions de cereals a zones de terres marginals, amb poca rendabilitat i molta mà d’obra. 2) Explotacions capitalistes (d’origen colonial), però ara amb poca eficiència. 3) Explotacions-pilot, amb modernes tècniques de cultiu i gestió.
Uns autors opinen que no va haver veritable autogestió, per la distorsió del mercat i de la gestió, perquè molt de nous propietaris només varen canviar-se al paper dels patrons colonials, sense canviar res més. L’Estat jugava un paper massa important, desincentivador.
La 2ª etapa començà en 1971, amb una reestructuració de tot el camp. Mesures integradores foren: 1) un fons nacional de la reforma agrària, amb una borsa de terra dividida en dos tipus de tinença: a) col·lectiva, b) privada.
S’atorgaren terres als explotadors directes, amb un tamany d’acord al clima i la productivitat de les terres. La distribucio seguí un ordre de prioritat: 1) treballadors amb un lloc de feina en l’explotació, 2) antics combatents (mudjaidins) de la guerra d’independència, sense terra. 3) fills de les víctimes de la guerra. 4) camperols sense terra. 5) petits propietaris.
La comuna fou l’organització fonamental, amb la Cooperativa Agrària Polivalent, que dóna serveis (abons, llavors...), gestiona l’explotació, planifica la producció, es controla en una assemblea de la comuna. Tots els propietaris de parcel·les han d’estar, primer voluntàriament, després obligadament. Les cooperatives Mudjaidins (de l’any 1966) s’adheriran. La qüestió és si l’integrisme islàmic canviarà l’estructura agrària creada per la revolució.

No hay comentarios: