Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

lunes, 20 de abril de 2015

GE UD 0. La Geografia i el problema de la delimitació de l'espai: el concepte de regió.

GE UD 0. INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC. LA GEOGRAFIA I EL PROBLEMA DE LA DELIMITACIÓ DE L'ESPAI: EL CONCEPTE DE REGIÓ.

INTRODUCCIÓ.
El concepte de regió.
Evolució del concepte de regió.
LA DIVISIÓ CLÁSSICA DE L'ESPAI. CRITERIS HISTÒRICS I FÍSICS.
Els criteris històrics.
Els criteris físicss.
LA GEOGRAFIA FRANCESA I LA REGIÓ GEOGRÀFICA.
LA GEOGRAFIA REGIONAL DESPRÉS DE LA II GUERRA MUNDIAL: LA REGIÓ ECONÒMICA I LA REGIÓ FUNCIONAL.
La regió econòmica.
La regió funcional.
La visió de Haggett.
ELS ENFOCS REGIONALS RECENTS.
LECTURES: FAUCHER, JUILLARD, DUMOLARD.

INTRODUCCIÓ.
El concepte de regió.
Regió: concepte geogràfic plural, per a l'estudi del sistema dinàmic de relacions espai-home, en un territori cohesionat per factors de funcionalitat (xarxa urbana, relacions econòmiques/socials) i històrico-culturals.
La regió, conceptualment, és una extensió de territori caracteritzada per certes circúmstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc.), un espai del qual la demarcació obeix a criteris plurals, canviants. És un concepte diacrònic, que canvia per factors orogènics, paisatgístics, humans, polítics, administratius, econòmics, culturals, etc.
Els científics han defugit del reduït sentit romà (una divisió dins de les ciutats), sense que s'hagin entès sobre l'extensió territorial del concepte, que oscil·la entre la mida continental o oceànica que li assignen els biòlegs (vuit o deu regions en tot el món, abans anomenades regnes florístics o faunístics), i la mida local de les regions geològiques, que constitueixen l'objecte de monografies exhaustives.
En geografia, les regions, de mida intermèdia entre les esmentades, són potser l'objecte més sovintejat d'estudi, sobretot si hom hi inclou els temes generals tractats amb metodologia regional.
La regió també es pot subdividir en comarques, els “pays” de Vidal, segons múltiples criteris. Així, Mallorca se pot subdividir doncs en comarques, que tenen demarcacions molt distintes: judicials, turístiques, urbanes, orogèniques, rurals, etc.

Evolució del concepte de regió.
El concepte de regió és subjectiu. Segons les enciclopèdies, el concepte de regió ha variat notablement en el transcórrer del temps. En una primera fase, anterior al segle XIX, el concepte s'establí sovint segons principis històrico-polítics, o simplement administratius.
A partir del segle XIX s'otorgà més importància a les condicions físiques, considerades com determinants. Sorgí així el concepte de “regió natural”, al que seguí el de “regió fisiogràfica”. L'escola regionalista, liderada per Vidal de la Blache, insistí en l'íntima connexió entre el medi físic i l'home que viu en ell. El medi físic, en efecte, pot ser transformat per la intervenció de l'home, però aquesta modificació del paisatge depén en bona mida de les possibilitats tècniques del grup humà. En l'actualitat, les noves regions estructurades als països moderns no coincideixen amb els límits administratius tradicionals i estan organitzades, en general, com síntesis econòmico-administratives molt depenents d'una metròpoli regional.

LA DIVISIÓ CLÀSSICA DE L'ESPAI. CRITERIS HISTÒRICS I FÍSICS.
Els criteris històrics.
En llatí, “regio” era un terme administratiu, provinent del terme “regere” (regir, dominar), que a partir d'August designava indistintament un districte urbà de Roma o una divisió d'Itàlia, la metròpoli, que així no es confonien amb les “provinciae” sotmeses. En grec, el terme era “cora” o “koros”, en el sentit d'espai molt gran en extensió, província o regió (tal terme va ser utilitzat després per a dividir administrativament l'imperi bizantí i més tard l'imperi omeia, quan aquest ocupà part de les cores bizantines d'Asia), el que explica que a la doctrina alemanya se digui que la geografia regional és una corologia.
Així mateix, en una primera fase, anterior al segle XIX, el concepte de regió s'establí sovint segons principis històrico-polítics, o simplement administratius, fins que començaren a aplicar-se altres criteris.
El nom de regió ha estat adoptat per l'administració de molts d'estats independents, amb valor polític (Itàlia), administratiu (Xile), estadístic o geogràfic, agrupant diverses unitats administratives (Grècia, Xina) o federades (EUA).
El “regionalisme”, com doctrina política, parteix de la suposició de que la regió és una entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, i reivindica el reconeixement, d'alguna forma, d'aquella personalitat regional. Pot ser de moltes castes: econòmic, cultural, literari, administratiu. Sovint -si el nivell de consciència col·lectiva és prou elevat- desemboca en un regionalisme polític, primera etapa del nacionalisme i/o separatisme, com camí a l'assoliment de la màxima soberania possible.
A Espanya, la fi de l'Antic Règim comportà la substitució gradual del terme “províncies” pel de “regions històriques”, indispensable des de la divisió provincial del 1833. Aquestes regions, mancades totalment d'entitat administrativa, constituïren, en canvi, l'entramat territorial que serví de suport a les aspiracions autonomistes i que desembocà, durant la Segona República, i als anys posteriores a 1975, en la creació de les comunitats autònomes en que s'estructura l'Estat espanyol.

Els criteris físics.
Per a la corologia francesa, ja a finals del segle XVIII, el criteri era que la regió havia de tenir un gran riu aglutinador. Això explica que la majoria dels departaments francesos tinguin nom de riu.
A partir del segle XIX s'otorgà més importància a les condicions físiques, considerades com determinants. Sorgí així el concepte de “regió natural”, al que seguí el de “regió fisiogràfica”.

LA GEOGRAFIA FRANCESA I LA REGIÓ GEOGRÀFICA.
L'escola regionalista francesa, liderada per Pierre Vidal de la Blache (començament del segle XX), insistí en l'íntima connexió entre el medi físic i l'home que viu en ell. El medi físic, en efecte, pot ser transformat per la intervenció de l'home, però aquesta modificació del paisatge depén en bona mida de les possibilitats tècniques del grup humà. Així, el concepte de les “regions naturals” se basava en el “medi natural”, que oferia a l'home unes possibilitats determinades, limitat per les quals ell confegia el “mode de vida” que humanitzava el paisatge en una direcció determinada. Val a dir, però, que, si se salvava del determinisme, l'escola “regional” dependia encara de les rebutjades regions administratives perquè o dividia la gran regió (Mediterrània, per exemple) en estats, o dividia l'estat en regions mitjanes (Pirineu francès, plana mediterrània francesa, vall del Roine, etc.), partint de les fronteres polítiques. L'escola fou censurada pel nom de “regió natural”, puix que l'home també forma part de la natura, i pel marc, exclusivament fisiogràfic, on situava l'home. Hom continuà l'estudi de les regions anteriors, dites preferentment fisiogràfiques, i tractà d'establir-ne unes altres, dites humanes, basades en el paisatge humanitzat. La síntesi d'unes i altres, que avui ja sembla inassolible, constituiria les veritables “regions geogràfiques”.
En afinar l'anàlisi, hom veié que també eren difícils d'establir les regions fisiogràfiques i les humanes, que ja eren regions forçadament sintètiques. Més valia establir regions físiques, biogeogràfiques, sociològiques i econòmiques, que encara podien desglosar-se en: estructurals, geomòrfiques, climàtiques, de vegetació, faunístiques, poblacionals, demogràfiques, etc. I així indefinidament.
En aquesta línia el geògraf marxista, Yves Lacoste [La geografía: un arma para la guerra (1976), capítol El establecimiento de un poderoso concepto-obstáculo: la “región”, pp. 42-51.], critica la teoria regionalista de Vidal, que ha dividit a priori a França en regions com si fossin subjectes pre-existents, quan per Lacoste són només conceptes a posteriori definits pels geògrafs per facilitar llurs estudis. Demana que es trenqui amb aquestes divisions artificials, perquè impedeixen fer altres representacions espacials i l'examen de llurs relacions internes i externes.

LA GEOGRAFIA REGIONAL DESPRÉS DE LA II GUERRA MUNDIAL: LA REGIÓ ECONÒMICA I LA REGIÓ FUNCIONAL.
La regió econòmica.
Ensems, i sobretot en endinsar-se en les “regions econòmiques” (a mitjan segle XX), hom comprovà la importància dels aspectes no agraris, un xic descurats pels geògrafs tradicionals, i que un esquema complet de regions humanes només es podia destriar en països ben desenvolupats. Fins i tot entre aquests, els “països nous” presenten una homogeneïtat molt més gran que els de la vella Europa: als països capitalistes de colonització europea o a la ex-URSS i altres estats socialistes les regions són molt més extenses i menys diversificades humanament que les europees tradicionals.
D'aquesta manera s'ha desenvolupat la disciplina de l'economia regional, que té per objecte l'estudi de l'ordre espacial de l'economia, i, més estrictament, es dedica a l'estudi de la localització geogràfica dels recursos econòmics. L'economia regional inclou l'anàlisi del fenomen urbà; anàlisi de la localització, concentració i dispersió de les indústries; l'estudi de les causes de l'existència de regions deprimides o subdesenvolupades i de les mesures encaminades a llur desenvolupament.
La qüestió de la distribució de l'economia en l'espai i dels problemes resultants de llur estructuració s'ha plantejat en la teoria econòmica relativament tard. La discussió començà amb la teoria de la localització. El 1940 aparegué el llibre d'August Lösch, Die räumliche Ordnung der Wirtschaft (Teoría econòmica espacial), que ofereix la teoria de la localització i de les regions econòmiques, incloent també els problemes espacials de la divisió del treball i del comerç. L'obra de Lösch recull i critica els enfocaments anteriors del tema i representa el punt cimer d'aquesta teoria.
A partir de llavors, la teoria econòmica espacial se bifurca en dos corrents:
-El desenvolupament de la teoria de la localització aplicada a unitats econòmiques i com part d'una economia nacional, amb W. Isard i l'escola de regionalistes nord-americans.
-El desenvolupament de l'anàlisi regional com base per a determinar científicament un fenomen objectiu propi de les economies capitalistes, que és l'existència de regions econòmiques, amb autors com Perroux, Boudeville i l'escola francesa en general, Friedman, Richardson i Chenery.
La fusió de la teoria econòmica regional i la planificació indicativa ha donat pas en les economies capitalistes a la “planificació regional”.

La regió funcional.
A tots els països ben desenvolupats, vells i nous, hom pot establir unes regions humanes “funcionals”, nodals o polaritzades entorn d'una ciutat, que sol cohesionar àrees paisatgísticament ben diferentes, integrables en unes altres regions, “homogènies” o “formals”.
La crítica de la regió geogràfica fou especialment corrosiva en l'escola nord-americana de Kimble, que en negà l'existència fora de casos especials.
Però els geògrafs anglosaxons han insistit més en l'espai nuclear de les regions polaritzades, d'existència indiscutible i definibles segons uns quants factors, seleccionats en cada cas. Les més nuclears constitueixen les “regions metropolitanes”, agrupació discontinua de ciutats especialitzades en funcions diverses (industrials, terciàries, residencials), sota l'hegemonia d'una ciutat determinada o amb estructura policèntrica. Aquestes regions actuen globalment com a nucli polaritzador de regions més extenses, com l'àrea metropolitana de Barcelona respecte a Catalunya i, en certs aspectes, dels Països Catalans. En canvi, segons aquests mateixos geògrafs els espais perifèrics, oscil·lants entre dos o més espais nuclears, no són adscribibles a cap regió. Aquesta presència de pols d'atracció, històrica, actual, i com més va més operant en les “regions planificades”, comporta en el pol alguns tipus de funció administrativa.
En l'actualitat, les noves regions estructurades als països moderns no coincideixen amb els límits administratius tradicionals i estan organitzades, en general, com síntesis econòmico-administratives molt depenents d'una metròpoli regional.

La visió de Haggett.
Per a Haggett [Haggett, Peter. Geografía. Una síntesis moderna. Omega. Barcelona. 1988 (anglès 1983). 668 pp. Veure 6 i 269-274.] la regió és qualsevol extensió de la superfície terrestre amb unes característiques d'origen natural o degudes a l'acció de l'home que la diferencien de les àrees que l'envolten. Distingeix en la doctrina científica unes divisions conceptuals:
-D'acord a les característiques úniques o plurals, es distingeix entre regions úniques (una característica única, p.e. l'economia) i múltiples (característiques múltiples, p.e. clima, relleu, vegetació). La majoria de les regions culturals són múltiples.
-D'acord al grau d'organització espacial dins de les regions, es distingeix entre uniformes (presència o absència d'una característica distintiva particular) i nodals (amb un nucli definit i una gradual difuminació de les característiques).    Les nodals també se denominen focals o funcionals i els millors exemples són les regions urbanes.
Haggett aborda el problema de la percepció de les regions culturals, segons mapes mentals (Gould, White).

ELS ENFOCS REGIONALS RECENTS.
La renovació de la geografia regional, evident als anys 80, s'ha aconseguit gràcies a les aportacions de les diverses crítiques al neopositivisme, en especial el marxisme i l'humanisme, i desde la multidisciplinarietat, sobretot amb la sociologia, que ha aportat la teoria social, que subratlla el paper de l'espai en la formació i evolució dels processos socials.
Mentre que, per un costat, avença la globalització social, econòmica i política, per l'altra nombrosos moviments polítics i socials remarquen les diferències entre els grups socioterritorials, revaloritzant la dimensió regional de la geografia i relacionant-la amb les altres ciencies socials. És una renovada geografia regional, molt influenciada per la geografia anglosaxona, en el contexte de unes ciencies socials que reconeixen l'especificitat temporal i espaial de molts de processos: les relacions entre les especificitats d'un lloc o regió i les estructures econòmiques i socials.
En definitiva, com diuen García Ballesteros y Pozo, la regionalització no obeix a un sol criteri sinó a una multiplicitat de criteris, que seran escollits en funció dels objectius que se pretenen (Dollfus). La millor proba és la regionalització d'Espanya, que ha seguit tants de criteris com objetius s'han volgut.

LECTURES DE GEOGRAFIA REGIONAL: FAUCHER, JUILLARD, DUMOLARD.
FAUCHER.
Faucher, Daniel. De los países a las regiones (Des “pays” aux régions). “Bulletin de l'Université et de l'Académie de Toulouse”, nº 8 (1941) 285-301. Conferència llegida a la Universitat de Toulouse, el 29-I-1941. En Gómez Mendoza, Josefina; Ortega Cantero, Nicolás. El pensamiento geográfico. Alianza. Madrid. 1982. 530 p. (p. 280-288).
Els criteris de definició de les regions són usualment científics, degut a motius universitaris -cada universitat estudia i “crea” llur región-, i polítics, como la superació dels límits dels departaments administratius (França).
La regió “natural”, ja anterior a Vidal de la Blache, se construï segons distints criteris: fluvials (les conques dels grans rius foren el criteri francès), climàtics, de relleu, humans.
Faucher explica el “pays” com la comunitat històrico-cultural de l'Antic Règim, que perviu en societats tradicionals. El terme fou reivindicat al segle XIX com base de les veritables regions i encara subsisteix en la consciència popular, perquè representa una realitat de relacions humanes. Però cal destriar els “pays” que són regions i els que no ho són.
A França, el 1793, la divisió en departaments trenca l'antiga red de divisions de la nació: diòcesis eclesiàstiques, governs militars, generalitats administratives, bailies judicials, que es repartien el que es denominava “províncies” (no cal confrondre-les amb les províncies actuals, doncs eren només un terme per referir-se a lo que estava fora de París, o, en altres països, fora de llur capital). Els departaments, construïts segons els interessos econòmics i atenent a la divisió en conques fluvials, foren prou eficients.
Però al segle XX calia una renovació del mapa francès, degut als canvis produïts per les revolucions urbana (la gran metroòpoli de París i les grans ciutats regionals) i de les comunicacions (ferrocarril, automòbil -Faucher no menciona, llavors, els ports i els aeroports-). D'aquesta manera, afirma Faucher, la regió ha desat de ser una unitat uniforme, per a convertir-se en un “diversitat coherent”, de distints paisatges, comunitats humanes, activitats econòmiques, etc., integrades en llur varietat per la presència d'una red urbana i de transports.
Les regions són éssers vius, que poden variar els límits, i inclús desaparèixer. Els influxos que determinen les actuals regions són:
- La població: Les ciutats són llocs d'atracció demogràfica i el creixement de les ciutats ha arribat fins a desenvolupar les metròpolis regionals, connectant-se tots els nus per reds viàries i ferroviàries.
- La irradiació comercial, amb aspectes com: a) vendes en gros (distribució), b) vendes a la menuda, c) procedència del comprador i proveedors.
- Transports i comunicacions: a) tren, b) carretera, c) port, d) aeroport, e) fluxes de persones i mercaderies...
- Influència cultural: universitat, premsa, societats i institucions científiques, empreses d'investigació...
Sorgeix el problema dels límits respecte a altres regions (les zones d'influència de les metròpolis s'encavalguen). Recordem que la voluntat d'establir límits divisoris precisos entre regions, ha derivat en crear països -a Àfrica-, el que ha produït xapar tribus homogènies, al no respectar els límits humanament acceptables.
Per a Faucher cal acceptar que la regió no es construeix desde l'unitat, l'uniformitat, sinó desde la diversitat, la complementarietat. No podem pensar en l'autarquia, que correspon al nivell superior de la nació (és l'època del règim de Vichy), i, sempre, hem de respectar la Història, un passat encardinat en la consciència dels pobles.
Per Faucher, doncs, cal establir una cadena de divisions: poble/ciutat, “pays”, comarca), regió, nació/pàtria.
La divisió francesa actual (1989), té unes regions basades en ciutats, segons criteris geogràfics, econòmics, etc., no històrics. En la realitat geogràfica, París es la gran metròpoli nacional, concentrant els serveis nacionals, i a més domina regionalment gran part del nord i centre de la nació, amb ciutats interpostes (com Llemotges, Clarmont d'Alvèrnia, Dijon). Lilla, Nancy i Estrasburg dominen el nord i est. Lió (a la qual s'associen Saint-Etienne i Grenoble), Marsella i Montpeller el surest. Tolosa i Bordeus el suroest. Nantes el sud del massís armoricà. Aquesta divisió regional, no coincideix amb l'administrativa, de la qual els seus caps són: Marsella, Bordeus, Lió, Tolosa, Nantes, Rennes, Lilla, Estrasburg y Besançon.
La divisió espanyola, en canvi, és històrica, junt a criteris polítics, administratius, econòmics... D'això es dedueix que la mentalitat francesa és més racionalista i cartesiana, mentre que l'espanyola és més irracionalista. O, més científicament, que a Espanya la divisió del país i llur història han permés la pervivència de moltes més (i més profundes) consciències regionals i nacionals.

JUILLARD.
Juillard, Etienne. La región: ensayo de definición. “Annales de Géographie”, LXXI, 387 (1962) 483-499. En Gómez Mendoza, Josefina; Ortega Cantero, Nicolás. El pensamiento geográfico. Alianza. Madrid. 1982. 530 p. (p. 289-302).
La geografia explica i comprén la lògica interna d'un territori, revelant la individualitat de cada territori. Els problemes són definir i delimitar una regió.
Juillard opina que la geografia regional és el summum de la Geografia, però critica la manca a França d'una teoría general de la regió, malgrat l'abundància dels estudis regionals monogràfics. Els criteris de classificació regionals són massa extensos: uniformitat natural, ètnica, econòmica, històrica... Aquesta concepció no pot aplicar-se a països nous i immensos como els Estats Units d'Amèrica (EUA), gairebé sense història.
En l'actualitat la regionalització com a ordenació del territori supleix a l'estudi descriptiu de les regions ja existents. El 1962 els plans regionals nacionals tenien ja uns apartats de planificació regional, amb comités regionals que se montaven sobre els plantejaments dels grups de departaments, amb un criteri administratiu per formar les “regions-programes”, que tenien uns límits poc satisfactoris (crítica de Labasse). Així que calia redefinir la regió. Però el concepte de regió és molt ambigu, perquè les idees del geògrafs estaven determinades per les regions concretes que havien estudiat. No havia teories per a resoldre els problemes de delimitació, dimensió òptima, equipaments necessaris. Els economistes substituïren als geògrafs, elaborant esquemes regionals. Primer fou Lösch,a Alemanya, i el seguiren Leontief i Walter Isard a EUA, que influïren a Europa, i a França en concret, creant una teoria general, un vocabulari amb estructures i processos.
Però cal reivindicar el paper dels gèografs: Perroux explica que l'economista “deslocalitza” als homes, coses, activitats, expresant les distàncies físiques en preu i temps, mentre que el geògraf estudia l'organització d'un espai diferenciat, individualitzat. L'economista es nomotètic, deductiu, passa de lo general a lo concret. El geògraf, en canvi, és idiogràfic, inductiu, passa de lo particular a l'extens -amb dificultat, com si l'abstracció no fós científica-. Juillard proposa unir ambdues visions, l'econòmica i la geogràfica, al voltant del terme regió, malgrat les diferències d'òptica i vocabulari, com ja s'estava fent desde 1945 a Alemanya, Polònia, URSS, on s'intentà generalitzar la noció de regió.

Espai uniforme i espai funcional.
El paisatge és la combinació de trets físics i humans que donen a un territori una particularitat uniforme. Però hem de veure que l'home ha transformat els paisatges humanitzats. Dels dos criteris d'unitat regional, paisatge i ciutat, el paisatge es centra en les dades de la uniformitat, i el centre urbà es basa en la cohesió (desde la diversitat). Mentre que el paisatge s'aplica satisfactoriament a la comarca, el centre urbà permet explicar la funcionalitat de la regió.
El paisatge, així, no és un criteri vàlid per la regió, que s'ha de configurar en base a la funcionalitat, al reconeixement de llur diversitat, no en base a la recerca d'una impossible uniformitat.

Gènesi de l'espai funcional.
La ciutat determina amb llur influència les relacions i fluxes en el seu espai d'entorn. Les activitats econòmiques, socials, culturals, en definitiva humanes, basades en les ciutats, són les veritables generadores de l'espai regional, en quant fomenten unes relacions espacials. [Avui en dia, la internacionalització econòmica obri, trenca, els actuals límits regionals. El que era teòricament acceptable el 1960, al Rur, per exemple, ja no ho és ara. Per exemple, el moll d'embarcament de mercancies de Madrid pertany administrativament al port de Barcelona, perquè el tràfic entre ambdós indrets és immens].
Ja ho veia clar Vidal de la Blache el 1900: «Ciutats i carreteres són les grans iniciadores de la unitat», el qual prengué de Mackinder el concepte de nodalitat, que després seria aplicat per Christaller i Lösch pels seus estudis regionals, que es basaven en la ciutat -en la red urbana- i l'estudi dels mercats i la seva accesibilitat.
La metròpoli està emmarcada definitivament en una jerarquització mundial, en la que els dos grans factors són mercat i accesibilitat. L'anàlisi regional no es pot basar ja en el descobriment d'espais uniformes, sinó en l'estudi de la jerarquia dels centres urbans, i de la densitat i intensitat dels fluxes.

La regió, marc canviant.
Si la regió és un espai funcional, i si les funcions son canviants, cal acceptar que la mateixa regió ho sigui.
La regió se configura com un espai inferior a l'Estat: la regió serà un espai dotat de certa autosuficiència, com el darrer nivell en que s'estructuren i se coordinen les diferents forces de la vida econòmica i social a nivell nacional, així que és necessari que la regió tingui una metròpoli o una red de centres urbans, i inclús una indústria.
L'articulació regional d'un territori és reflex de llur xarxa urbana i el creixement dels límits de la regió està relacionat amb el seu desenvolupament econòmic i social. Les dimensions de la regió variaren segons la naturalesa i intensitat de les funcions regionals: a més desenvolupament econòmic i urbanització, més tamany de la regió puix augmenta el seu àmbit d'influència.
L'exemple francès es significatiu dels canvis històrics, desde les petites divisions administratives autosuficients econòmicament, els “pays” (que configuraven internament les grans “províncies”), passant pels departaments al segle XIX, fins les grans regions urbanes actuals, jerarquitzades per les ciutats i les comunicacions ferroviàries. La unió europea (llavors començava) permet a Juillard fer una previsió encertada: l'espai europeu canviarà la geografia regional, ultrapassant les fronteres nacionals, creant macroregions, com l'eix del Rin al centre-nord d'Europa, especialitzades econòmicament les petites (per a mantenir el nivell de vida i evitar els deserts humans). Les regions es defineixen més per la població i la riquesa que per la superfície.

La regió, marc universal.
El cas francès mostra la dicotomia entre l'immens París i les zones marginals, en les quals només unes poques grans ciutats (Bordeus, Lió, Marsella) articulen el seu entorn. Enormes àrees rurals no estan integrades regionalment, malgrat la seva divisió administrativa, sinó que són pervivències històriques.
Juillard escomet l'anàlisi de les grans regions mundials, vinculades al seu desenvolupament econòmic i social. Quan major és aquest, major -i més complexa- és la regió. Mesura les fronteres regionals europees per les fronteres en l'intensitat del tràfic.
Als “països nous” (antigues colònies de colonització europea i la ex-URSS) no hi ha història aplicada a l'espai, de manera que s'han creat els grans espais regionals en base a les relacions econòmiques (les reds ferroviàries i els ports han estat fonamentals en l'articulació de l'espai). En aquests espais oberts el planificador regional pot crear grans projectes teòrics i desenvolupar-los, mitjançant la realització de projectes d'infraestructures de comunicacions i ciutats noves, que formaran l'espai regional. La ciutat és prioritària, en tot cas, sobre el camp, una àmplia àrea dominada.
A Europa és al contrari, primer està el passat (el camp) i després el present i el futur (la ciutat).
Als països del Tercer Món, també són les vies ferrees i els ports articulen l'espai, però aquests països neocolonitzats tenen problemes per articular el territori, donada la dualització de l'economia, el seu subdesenvolupament. Als països africans fa falta una planificació de política territorial, una estructuració del territori en base a crear ciutats-capitals equilibrades amb una xarxa urbana sobre la resta del territori. Aquesta manca es deu a que les capitals són els únics grans centres de gravetat econòmica. Hi ha una discontinuïtat, una dicotomia radical, entre el nivell de les capitals estatals i el nivel de la divisió tribal en petites comunitats. L'inadequada organització regional és conseqüència, però també causa del desenvolupament, i refer-la és una prioritat al Tercer Món.
En resum, Juillard classifica el món en tres blocs: 1) Europa, on hi ha de tenir-se en compte la història tant com l'economia. 2) Països nous, amb espais buits que es lliguen amb ciutats i vies de transport. Població i nivell de renda són els elements a tenir en compte. 3) Tercer Món, que té ciutats immenses i una ruralia mísera, patint una dualització. En ell cal fer una planificació del territori.

DUMOLARD.
Dumolard, P. Región y regionalización. Una aproximación sistémica. “L'Espace Géographique”, IV, 2 (1975) 93-111. En Gómez Mendoza, Josefina; Ortega Cantero, Nicolás. El pensamiento geográfico. Alianza. Madrid. 1982. 530 p. (452-460).
El terme regió es imprecís i complexe. Cada regió és una combinació única, malgrat que fruit de processos únics.
La regió: algunes proposicions.
1. La regió és una realitat observable a varies escales; a una escala donada, tot punt de l'ecúmene forma part al menys d'una regió.
2. La regió és un sistema obert complexe; l'estructura regional és l'estat intern instantani d'aquell sistema. Les estructures locals són subestructures, que se relacionen en fluxes, horitzontal i verticalment, segons una jerarquia. L'intercanvi de mercaderies, persones, informació, les migracions, conformen aquests fluxes, i provoquen canvis en l'estructura, que normalment es donen per salts, més que per una lenta evolució.
3. El principi d'existència de la regió és llur cohesió en l'espai i en el temps. Peró aquesta cohesió no cal entendre-la com uniformitat sinó com relació estable entre els nodes de la seva estructura. De fet, la cohesió disminueix amb l'extensió, al solapar-se els límits de les regions.
4. Funcionalitat i comunitat de «cultura» són els dos factors de la cohesió regional. Faucher (1941) considerava primer la història/cultura com factor de regionalització, substituït a l'Edat Contemporània per les funcions econòmiques/socials, i pretenia un acord d'ambdos factors. Juillard (1962) defensava una regió entesa com espai funcional, definit per la xarxa urbana i les relacions econòmiques/socials, de manera que no hi ha lloc per a les regions històriques si no es converteixen en espais funcionals. Dumolard (1975), planteja la unió de les tesis de Faucher i Juillard, doncs ambdos factors poden bastar i ser la llavor perquè vengui l'altre. La funcionalitat pot crear una comunitat de cultura, i viceversa, de manera que la regió assoleixi el nivell adequat i suficient d'ambdos factors.
5. Homogeneïtat i heterogeneïtat són dues formes extremes de cohesió regional. La homogeneïtat pot reforçar la consciència d'unitat. La heterogeneïtat s'ha d'entendre com complementarietat de la varietat de funcions i activitats, no com oposició rupturista. Entre aquests pols conceptuals hi ha molts de punts intermitjos. La centralitat (un sol nucli central, aclaparant) i la polarització (una xarxa equilibrada de nuclis separats) poden conviure amb qualsevol forma. Les regions funcionalment homogènies, sovint tenen un monocultiu econòmic (mineria, agricultura, indústria pesant). Una regió funcionalment heterogènia pot ser culturalment homogènia, i viceversa.
6. Formes i factors de cohesió se combinen.
Estableix una divisió en escales: 1) barri, 2) “país”, 3) àrea d'influència, 4) gran regió/nació. Dumolard proposa estudiar les escales, en base a dos factors de cohesió regional: la funcionalitat i la comunitat cultural, i dues formes: la homogeneïtat i la heterogeneïtat.
El barri i l'àrea d'influència són funcionals, mentre que el “país” i la gran regió/nació són comunitats culturals.
El barri i el “país” són homogenis, mentre que l'àrea d'influència i la gran regió/nació són heterogenis.

La visió de Dumolard és organicista, biologicista: les regions neixen, viuen i moren, i la seva essència de vida és la comunicació, que ens apareix com factor creador de la consciència de regió per llurs habitants.

No hay comentarios: