Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

lunes, 17 de agosto de 2015

Canvis de propietat y parcel·lacions al camp mallorquí entre els segles XIX I XX (1980).

Comentari i resum de l'article: Rosselló i Verger, Vicenç M. Canvis de propietat y parcel·lacions al camp mallorquí entre els segles XIX I XX. “Randa” 12 (1980) 19-57.

CONDICIONS I PRECEDENTS. LA INSULARITAT: INAPLICABILITAT DELS MODELS USUALS.
Mallorca és una illa de 3.600 km², amb condicionaments físics (insularitat, clima mediterrani, pobresa i escasesa del sòl), una població excessiva en totes les èpoques (amb dèficit crònic de blat), un afany desmessurat de posseir terres (el que lis feia pujar massa de preu). La divisió de les classes socials agràries (Cela Conde), ens mostra: 1) propietaris terratinents, 2) camperols arrendataris de grans extensions, 3) camperols jornalers, 4) camperols petits propietaris. El límit entre petita, mitja i gran propietat es posa en 20 i 100 hectàrees.
EVOLUCIÓ PREVUITCENTISTA.
Hi havia unes diferències molt fortes entre municipis amb minifundisme (Felanitx) i latifundisme (Calvià). Si el Repartiment (1230) havia configurat una estructura agrària amb poques grans finques, a partir de llavors i fins mitjan segle XIX es desenvolupa un doble procés (mai complert), de concentració de la propietat en mans dels aristòcrates i d’una burgesia de colons o gran arrendataris enriquits, però les grans possessions de la noblesa convivien amb un excés de parcel·lació de les finques dels petits propietaris. Les revoltes camperoles de 1450-1452 i la Germania mallorquina de 1521-1525, varen agreujar el procés de concentració al empobrir als camperols.
LA SITUACIÓ A MITJAN SEGLE XIX.
La concentració de propietat fou continua i durá fins mitjan segle XIX, quan ja es veia que la prosperitat passava per dividir les grans possessions, poc productives (en gran part per la manca d’inversions i l’absentisme dels “senyors”, que les deixaven en mans dels “amos”). La Muntanya era la zona amb més grans propietats. Però molts de municipis, sobre tot del Raiguer i a Felanitx, ja estaven en una situació oposta, amb una gran i fins i tot excessiva divisió de la propietat.
L’abolició dels drets feudals i dels censals eclesiàstics (la desamortització), les bonificacions del Prat de Sant Jordi (1815-1848) i de s’Albufera (1870), varen transformar a poc a poc la situació.
UNA REFORMA LIBERAL? CAIGUDA DE LA INSTITUCIÓ DE L’HEREU.
La supressió de la figura jurídica de l’hereu (el costum, en Castella el “mayorazgo”), va lliberar moltes terres de l’aristocràcia entre els hereus i moblitzar la propietat.
LA DESAMORTITZACIÓ.
No hi ha estudis amplis sobre la desamortització civil, però si sobre l’eclesiàstica, amb la venda de les poques propietats agrícoles. La major part dels ingressos foren de la venda dels censals. Només es venderen 12.000 has, que acabaren com petita propietat després de la seva subdivisió.
ESTABLIMENTS, ROTES I COLÒNIES
Els censos alodials i reservatius a establiment foren essencials per a la subdivisió de les finques.
ESTABLIMENT I CENSALS.
L’establiment permet dividir la finca en porcions i el censatari és obligat a millorar la propietat. El censal és el dret, garantit per hipoteca, de rebre una pensió dinerària anual, adquirit per compra amb pacte de retro. El cens emfitèutic, el més propi de Mallorca, és quan el senyor transfereix el domini útil i es reserva la dreta senyoria (domini directe eminent), exigint un cànon anual fix i d’altres prestacions. El cens reservatiu és quan l’amo útil aliena un immoble, reservant-se un càno anual. Les censals eren imprescriptibles i encara estan vigents, com una reminiscència feudal. L’emfitèusi va donar als camperols el domini útil, mentre els propietaris directes vivien en la ciutat i no invertien en les terres, però en tot cas facilità la reducció de la gran propietat.
ANTIGUITAT I VIGÈNCIA DE L’ESTABLIMENT.
L’establiment i la corresponent emfiteusi a cens és una institució catalana, importada en 1229. Abunden els exemples de parcel·lacions o establiments a cens, fins el mateix segle XX. Era una forma de fer més productives les possessions, per sobre del cultiu directe del terratinent. Pobles com Establiments, Galilea, Vilafranca, Ariany, varen sortir dels establiments. El procés històric ha anant posant la propietat de la terra en mans dels emfiteutes, primer de fet i després de dret, en una veritable i progressiva reforma agrària.
ROTERS I ROTES.
Els roters (“roturadores”), rebien una rota d’una quaterada (0,71 ha) per llaurar-la, generalment en terres d’escasa qualitat, i no tenien que pagar diners. Després s’establia un contracte d’arrendament.
LES COLÒNIES AGRÍCOLES.
La creació de pobles nous per conrear terres incultes fou una pràctica comuna en el Migjorn (Campos, Capocorb, Porto Colom), Gatamoix (a s’Albufera), Sant Jordi, etc. En general fracassaren, per la marginalitat de les terres.
NOBLES I BURGESOS? CIUTADANS. EN LLOC DE FEUDALISME, SENYORIA.
No hi havia feudalisme en el Repartiment, que beneficià sobretot als ciutadans i cavallers. La lliure disposició de la propietat era general. La jurisdicció senyorial gairebé no existia (un cas paradigmàtic és a Sant Martí), sinó tan sols la territorial. Això configurà una divisió entre camperols i burgesos-aristòcrates.
UNA ARISTOCRÀCIA SUI GENERIS.
Una aristocràcia de 50 famílies amb títol sobre 1850 convivia amb una noblesa de llinatge i una mitja noblesa rural, juntament amb mercaders ennoblits i nobles mercadejants. Era una classe social molt complexa.
Les seves propietats rurals, després de segles de crèixer, començaren a dividir-se i vendre-se en el segle XIX, tant a petits conradors com als burgesos.
BURGESOS, HEREUS DELS ARISTÒCRATES.
La substitució dels aristòcrates pels burgesos fou un procés de moltes voltes. En algunes èpoques prenia força i en altres tornava enrera (en part pel ennobliment de la burgesia). En el segle XVIII, però sobretot desde mitjan el XIX i principis del XX tornaren per quedar-se: les possessions dels burgesos reberen grans inversions (Manuel Salas i Sureda), amb una alta productivitat. Alguns varen acumular un gran nombre de amples propietats. Altres constituiren companyies per a adquirir grans finques i subdividir-les.
LA PROPIETAT CIUTADANA (PROXIMITAT, COMUNICACIÓ I LLEURE).
Aquestes companyies eran de ciutadans, que en el segle XIX eran propietaris de gairebé un terç de l’illa, sobretot les grans possessions. Aquest procés ha augmentat amb l’èxode rural a Palma i la rururbanització de l’espai rural en els darrers anys, un procés que encara serà més fort. Factors de l’interès ciutadà eran el profit econòmic (les tafones d’oli eran un font essencial de diners), la proximitat de les possessions en una illa petita, les bones comunicacions amb les àrees rurals (excepte Artà i Sòller), el lleure estivenc (l’esbarjo està enrere de tantes cases senyorials en les possessions).
CONREUS U PARCEL·LACIÓ, LES MILLORES. CONREUS COMERCIALS TRADICIONALS.
Els cereals eran el principal conreu de l’illa, però sempre fou insuficient. L’oli fou el producte agrari comercial més important de l’illa, del qual depenia l’economia dels grans propietaris de la Muntanya. El Raiguer tenia olivar, cereals i garrover, el Pla i el Migjorn els cereals (i figueres). La vinya sorgí en totes les zones.
CONREUS COMERCIALS MODERNS.
La vinya va creixer moltíssim a finals del siglo XIX, tant per la fil·loxera (la demanda francesa fou enorme), com per la demanda d’aiguardent per part dels fabricants i exportadors. Però quan arribà la fil·loxera començà la crisi i l’emigració (1891-1920). La taronja féu la riquesa de Sòller al voltant de 1900-1950. L’ametller (un conreu bàsic en la parcel·lació) substituí moltes vinyes perdudes i també oliveres, passant de 6.000 hectàrees en 1860 a 48.000 hectàrees en 1930, amb una important exportació. La figuera va crèixer en el darrer terç del siglo XIX, fins a ser el primer conreu arborícola en el Pla, tan per alimentació humana com per pinso del ramat porcí.
AGRICULTURA COLONIAL?
Ha habut un debat teòric de si havia una agricultura dual, de tipus colonial, amb una cerealicultura de subsistència i una agricultura comercial (vinyes, ametllers, taronges). La tesi de Rosselló és que no es pot dir que n’hagués colonialisme perquè els capitals i propietaris eran mallorquins, com els guanys.
LES MILLORES.
Les millores en marjades, reguiu, conreu de roquissars, ramaderia selecta, plantació d’arbres fruitals, foren generals en tot el procés històric del camp mallorquí.
L’EXPLOSIÓ PARCEL·LÀRIA. EVOLUCIÓ DEL PARCEL·LAMENT ENTRE ELS SEGLES XIX I XX.
Fou un procés que començà en els anys 1835 i s’intensificà sobretot en el darrers decenis del segle XIX i començament del XX, quan les grans propietats es dividiren. L’augment demogràfic era molt acusat (un màxim a la Part Forana en 1890), les terres pujaven de valor i la venda era una entrada econòmica fàcil que solucionava a curt plaç els problemes pecuniaris de la noblesa. Els nous propietaris de les parcel·les eran camperols enriquits o que s’endeudaven, burgesos i inclus altres nobles amb empenta comercial. Les noves finques foren plantades d’arbres més productius. Mols de petits llocs de la Part Forana naixeren en aquest procés. Cal mentar que la gran majoria era molt petites: 45% de manys d’una ha, 45% d’1 a 5 hectàrees.
La font de l’estudi de Cela Conde (1979) fou el Registre de la Propietat Immobiliària, tancat pels investigadors fins que arribà ell i va aconseguir consultar-lo.
El procés continuà ben fort fins 1950, quan va canviar de finalitat: ja no era l’agricultura sinó el turisme i la segona residència, i així continua aleshores.
PAPERS DELS GRANS ARRENDATARIS I AMOS.
Els amos eran els que realment vivien en la possessió i tenien el domini útil de l’explotació rural. Va sorgir el fenòmen des del segle XVI, estalonat sobre el treball assalariat, sobre tot amb conreus de cereals i olivars.
Cal establir una distinció dels arrendataris entre mercaders, arrendataris, pagesos grans i petits. Els mercaders de Ciutat (molts xuetes, a més de francesos i italians) guanyaren molts doblers amb la exportació de l’oli, ja en el segle XVIII. A principis del XIX sorgeix definitivament a figura de l’amo, que formà una poderosa classe social en la Part Forana, i fou la base de la gran burgesia mallorquina. Els arrendataris rics (amitgers) entraren en aquesta categoria al voltant de 1765-1800, amb la pujada dels preus agrícoles i l’acumulació de capital. Els arrendataris pobres eran els més nombrosos i sobrevivien amb la feina a temps parcial en les terres dels rics. Una aliança entre grans senyors y arrendataris (el caciquisme) s’establí sobre l’explotació del treball dels arrendataris pobres, els pagesos o camperols i els jornalers.
A aquesta classe social dels amos, amitgers, establidors i nous burgesos rurals pertanyia Joan March, un simple mercader de bestiar en Santa Margalida (En Verga de mal nom) que, amb els guanys d’un bon nombre d’establiments, desde 1913 va pujar a gran financer. La Banca March i el Crèdit Balear (Santa Ponça) continuaren la tasca, essent essencial en el seu negoci fins l’adveniment del turisme.
ELS COMPRADORS DE PARCEL·LES.
Es distingeixen diferents grups socials entre els compradors: camperols (pagesos i jornalers) que volen conrear la terra i que després no la venen, arrendataris rics i burgesos que compren i venen segons els seus interessos, ciutadans que volen una segona residència, etc. El turisme i la rururbanització són fenòmens que han canviat radicalment la situació desde 1950.
LA SITUACIÓ A MITJAN SEGLE XX.

La subdivisió de la propietat a Mallorca, al voltant de 1980, és extraordinària, amb un munt de petites finques, de minvada rentabilitat. Es manté, com excepció, la gran propietat en la Muntanya, menys atractiva pel conreu i l’ús residèncial, però que ara està començant a canviar també (1996).