Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

martes, 10 de enero de 2017

Geografia de les Illes Balears: les formes del relleu.

LES FORMES DEL RELLEU.

Resultado de imagen de relleu mallorca

La hipsometria (altura) i la clinometria (inclinació de les pendents) són dos aspectes del relleu que cal especificar.
L’illa amb una altitud mitjana més elevada és Mallorca, amb 163,26 metres, seguida d’Eivissa, amb 188,8 metres. Menorca, amb 74,12 metres, i Formentera, amb 66,15 metres, tenen una altitud molt inferior.
Només a Mallorca hi ha cotes superiors als 500 metres, localitzades fonamentalment a la serra de Tramuntana, on el Puig Major d’en Torrelles, l’altura màxima, arriba als 1.450 metres. El 6,13% de la superfície d’aquesta illa se situa per damunt dels 500 metres, i el 0’31% està a més de 1.000 metres. Aquestes superfícies estan sotmeses a modificacions climàtiques que afecten la vegetació, la fauna i els processos d’erossió, els quals confereixen a Mallorca una fesomia pròpia. La major part de l’illa, el 86,23% està per sota dels 300 metres, i d’aquesta, el 47,12% se situa a menos de 100 metres d’altitud.
A Eivissa, el 2,43% de l’illa està per damunt dels 300 mestres. L’altitud màxima, de 475 metres, és a sa Talaiassa. És relativament important (una font diu que és escassa, però és un error) l’extensió que està entre 100 i 300 metres, el 49,18%, circumstància que ajuda a explicar-ne la considerable altitud mitjana.
Menorca té una altitud màxima de 350 metres (el Toro), però el 99,9% de l’illa està per davall dels 300 metres, i és notable la superfície que està per sota dels 100 metres (que equival al 77,9%). Semblant és el cas de Formentera, en que l’altitud màxima és de 192 metres (la Mola) i en la qual el 83,85% de la superfície està per sota dels 100 metres.
L’illa amb un pendent mitjà més elevat és Eivissa amb el 23,09%. En aquesta illa, sols el 46,42% de la seva superfície té pendents inferiors al 10%, i en el 9,61% són superiors al 50%. A Mallorca, el pendent mitjà és del 16,24%, cosa que és deguda a que el 67,67% de l’illa la té inferior al 10%. Però aquí contrasten els municipis de la serra, amb pendents mitjans elevats, com Escorca, amb el 57,8%, amb els del Pla, com Sencelles, amb el 2,43%. Menorca i Formentera són les illes més planeres, amb pendents mitjans del 8,88% i el 7,52%, respectivament.

Resultado de imagen de relieve menorca

El relleu de l’illa de Mallorca.

Resultado de imagen de relieve mallorca

A l’illa de Mallorca es poden distingir cinc unitats de relleu, considerant tant la topografia com l’origen geològic. 1) La serra de Tramuntana. 2) El Raiguer. 3) El Pla. 4) Les serres de Llevant. 5) El Migjorn.
1) En primer lloc, hi ha la serra de Tramuntana, que se situa paral·lelament a la costa Nord, orientada de SO a NE, i que té una longitud aproximada de 88 km i una amplada màxima de 15 km. L’altitud màxima és la del puig Major d’en Torrelles, amb 1.452 metres, però vint cims més sobrepassen els 1.000 metres, dels quals 18 es localitzen a la part central de la serra (municipi d’Escorca i pròxims). La major part de les 23.341 hectàrees que hi ha a Mallorca per damunt dels 500 metres d’altitud són a la serra (només 35 hectàrees són a la muntanya de Randa i 17 hectàrees a les serres de Llevant, i en cap d’aquests casos no s’arriba als 600 metres). Així, té una funció protectora dels vents del nord, i com pantalla provoca que es condensin les màximes precipitacions.
La serra de Tramuntana presenta tres subunitats tectòniques:
1. La primera, formada per materials del permo-trias, apareix al vessant nord, entre Banyalbufar, Port des Canonge i Estellencs. Són gresos del buntsandstein, de colors rogents —i que serveixen per afilar metalls—.
2. La segona, a la qual correspon la major part de la serra (sobre tot al centre) i les altituds més elevades, comprèn els materials del triàsic i del juràssic (fins al burdigalià), plegats i fracturats en l’orogènesi alpina, amb nombroses imbricacions, encavalcaments i corriments, el que dóna una gran complexitat.
El trias margós i rogenc és impermeable i constitueix el nivell de base de la circulació càrstica —un nivell determinant en l’aflorament dels aqüífers— i també dóna pendents suaus. El lias és calcari i, amb el burdigalià dolomític, constitueix els pendents més verticals. Així, es pot destacar, dins les formes de relleu, els espadats que apareixen al vessant nord, que corresponen a les roques dures del lias, mentre que els afloraments de materials més blans, com les argiles, les margues i les calcàries milonititzades, corresponen als pendents más suaus del trias.
El sistema de falles, d’orientació NO-SE i NE-SO, té un paper molt important en la disposició del relleu i en els processos d’erosió, ja que les falles estan entrecreuades i envian les aigües generalment cap al Raiguer.
A l’est, la península de Formentor té la costa retallada obliquament per imbricacions. Entre Pollença i Sóller el relleu té valls longitudinals, separats per alineacions muntanyoses, de pendents suaus al sud i espadats al nord. Les valls se relacionen entre si per torrents que penetren per fractures de NO a SE, i que juntament amb les fractures longitudinals configuren els accidents del relleu (Puig Major, Massanella, Tomir, Puig Roig, Alfabia, etc.). La vall de Sóller interrompeix aquest sistema del relleu, amb replans que permeten una ocupació humana (Deià, Banyalbufar, Estellencs). En la vessant meridional de la serra, les capçaleres dels torrents han escorcat valls petites a l’est (Es Clot d’Almadrà) i grans a l’oest (Valldemossa, Bunyola, Esporles, Puigpunyent).
El predomini de materials calcaris i dolomítics en els relleus de la serra produeix un important modelat càrstic, amb làpiaz, dolines, poljes, canyons (torrent de Pareis), simes, cavernes. Hi ha una gran circulació subterrània d’aigües, que afloren als freàtics propers del Raiguer i el Pla.
3. La tercera subunitat tectònica de la serra de Tramuntana, a la seva part meridional, formada per suaus relleus adossats, i engloba principalment els materials del cretaci i del neocé.
2) La segona unitat de relleu es localitza al Raiguer i està formada per un glacis d’acumulació adossat a la part meridional de la serra de Tramuntana, amb 100-200 milions d’altura, reblert de materials del Miocè i Quaternari. El travessen els torrents de la serra en direcció a la basculació del Raiguer, del NO al SE.
3) La tercera unitat apareix cap al sud, el Pla, que més que un pla és un conjunt de valls obertes i elevacions de poca altitud i pendents suaus. El Pla acaba, al sud-oest, a l’àrea de subsidència de la badia de Palma i, cap al nord-est, amb el pla de Muro-sa Pobla, l’Albufera i la badia d’Alcúdia. Hi predominen els materials burdigalians (margues) i els alAluvions quaternaris, entre els quals afloren els materials secundaris, molt erosionats, que formen els turons. D’aquests el més important és la muntanya de Randa (548 m) que marca el límit amb la Marina de Migjorn, seguit de Bonany, Puig de Son Seguí, Puig de Sant Miquel, Montision, etc. Les valls són molt obertes, creuades per torrents que venen de la serra de Tramuntana, travessen el Raiguer del NO al SE, i quan entren al Pla cambien i córren en direcció de la basculació del Pla (SE-NO), per acabar la majoria en la badia d’Alcúdia i uns pocs en la de Palma.
4) La quarta unitat està formada per les serres de Llevant, orientades -al contrari del Pla- de NE a SO, i desenvolupades entre el cap de Ferrutx, on s’assoleix l’altitud màxima (519 m, a Artà), i l’arxipèlag de Cabrera. La màxima altitud és al nord i la mínima al sud. És una formació molt complexa, perquè la disposició longitudinal està trencada per valls transversals. Els materials són els mateixos de la serra de Tramuntana (trias dolomític a burdigalià), amb afloraments del cretaci i nummulític. N’hi ha molts de torrents, acabats en cales.
5) La cinquena unitat, està composta per la Marina de Migjorn (també es diu Marina de Llucmajor), entre el Prat de Sant Jordi i la conca de Campos, entre Randa al nord i la costa de penyassegats (100 m) del sud. Sa Marina està formada a l’oest per dipòsits tabulars del tortonià, sobre els quals s’ha instalAlat una plataforma d’abrasió. Les vores d’aquests dipòsits tabulars estan solcades per barrancs, excavats a la roca calcària, que, en la seva desembocadura, formen cales. Hi ha sistemes dunars (S’Arenal) i platges quaternàries aixecades. Les eolianites (marés) són utilitzades desde antics temps. A l’est hi ha un àrea de subsidència a la conca de Campos, amb alAluvions i embassaments (Es Salobrar), i una costa baixa i arenosa (Es Trenc). Més a l’est reapareix la plataforma tabular, que s’integra a les serres de Llevant.

El relleu de l’illa de Menorca.

Resultado de imagen de relieve menorca

Els trets bàsics de la topografia menorquina són l’horitzontalitat i la poca altitud -la màxima és el Toro, situat al centre de l’illa (350 m). A més, l’illa presenta un contrast notable entre la Tramuntana (nord) i el Migjorn (sud): els separa una línia de fractura que va des de la colàrsega del port de Maó fins la cala d’Algairens.
Al nord, el sector de la Tramuntana està format per materials paleozoics i secundaris, de colors vermellosos i obscurs, i és molt impermeable, el que provoca embassaments que eviten l’aridesa (afavorint l’agricultura). Té una topografia de formes senils, encara que té les majors altures: El Toro (358 m), S’Esclusa, Santa Àgueda, i una costa retallada: Cavalleria, port de Fornells, Arenal d’Es Castell, etc.
Al sud, al sector del Migjorn, dominen els materials calcaris del tortonià, de colors clars, disposats estructuralment, amb un gran horitzontalitat (50-100 m) i que acaben amb una costa generalment espadada que acull cales i arenals solcats pels torrents. La major permeabilitat facilita el drenatge i augmenta l’aridesa.
El contrast entre aquests dos paisatges es pot veure al port de Maó, alt al nord, baix al sud, d’una gran importància pel resguard dels vents i la seva profunditat.

El relleu de les illes Pitiüses.

Resultado de imagen de relieve mallorca

Eivissa presenta un relleu variat, articulat per petites elevacions i valls obertes amb glacis adossats.
S’hi poden distingir dues alineacions de relleus, separades pel passadís que va de Vila (nom popular de la ciutat d’Evissa) a Sant Antoni.
Al nord se situen els Amunts, amb altituds que arriben als 400 milions (Puig Fornàs) i on destaquen les formacions càrstiques, que arriben als importants poljes de Corona i d’Albarca, que tenen fondos de terra rossa i inversions tèrmiques.
Al sud hi ha la serra de Sant Josep, amb la màxima altitud de l’illa (Sa Talaiassa, 475 m), la serra Grossa (415 m) i la serra de Biniferri (376 m), continuant amb l’illa de Es Vedrà (381 m).
La topografia eivissenca està caracteritzada per les planes litorals, com la de Sant Antoni i el Pla de la Vila, recorreguts per torrents (Buscatell el primer, Fruitera el segon), que segueix al nord en el pla de Santa Eulària i al sud en els de Sant Jordi, que acaba a la platja d’en Bossa, i ses Salines, una plana que és una important salina, molt utilitzada desde temps antics.
Formentera està formada per dues plataformes tortonianes, la de la Mola (202 m) i la del cap de Barbaria (107 m), unides per un cordó litoral (tombolo) d’eolianites i llims quaternaris. És una illa molt horitzontal. Hi ha al nord dues àrees embassades, S’Estany del Peix i S’Estany Pudent, aquest utilitzat com salina.

Tant al sud d’Eivissa com al nord de Formentera són importants, per l’ús històric que se n’ha fet, les àrees embassades utilitzades com a salines, les quals començaren a ser explotades durant la dominació púnica.