Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

sábado, 21 de enero de 2017

Geografia humana de les Illes Balears (I).

ILLES BALEARS: GEOGRAFIA HUMANA, ECONÒMICA.

INTRODUCCIÓ A LA POBLACIÓ I EL POBLAMENT.

Resultado de imagen de Illes balears, herodoto

A causa de llur posició estratègica a la Mediterrània, les Balears han sofert nombroses dominacions, que aportaren diversos elements ètnics fins a arribar a predominar el tipus mediterrani de nissaga catalana.
La població ha crescut considerablement del 1900 ença, sobretot a Mallorca, on l’augment s’ha efectuat fonamentalment en funció del de Palma de Mallorca, la qual ha triplicat gairebé el nombre d’habitants, cosa que ha donat lloc a un fenomen de concentració. La població d’Eivissa, que després d’un notable increment s’havia estabilitzat des del 1940, ha experimentat des del 1960 un augment fortament lligat a l’activitat turística. Menorca, bé que en proporcions menors, ha tingut també un ritme de creixement major que en anys anteriors.
La densitat varia d’una illa a una altra. Mallorca, amb 156 hab/km², pot ésser considerada una illa ben poblada. Aquesta alta densitat contrasta amb les d’Eivissa (133 hab/km²) i de Menorca (91 hab/km²). Formentera presenta una densitat baixa, de només 52 h/km².
Darrerament la direcció de les migracions ha experimentat un canvi molt important. A Mallorca augmenta extraordinariament la immigració, i les altres illes, que tradicionalment foren terres d’emigrants, s’han convertit en receptores d’una immigració que prové del sud de la Península Ibèrica. Les migracions interinsulars són escasses, i es produeixen entre Mallorca i les altres illes. La immigració peninsular i de l’estranger és en relació directa amb les activitats turístiques, per lo que destaquen Mallorca i Eivissa sobre Menorca.
L’estructura de la població activa ha experimentat canvis profunds a causa del turisme, que ha provocat una hipertròfia del sector terciari a costa sobretot del primari, gràcies a la immigració procedent de la Península Ibèrica. El 1981 un 11,7% de la població activa realitzava activitats primàries (un 37,8% el 1960), un 30,5% a les secundàries (un 32,6% el 1960), i un 57,8% a les terciàries (un 29,6% el 1960). L’evolució posterior ha marcat encara més la baixa del primari i l’augment del terciari, baixant el 1996 del 5% el primari i pujant el terciari a més del 70% del total.

Resultado de imagen de Illes balears, herodoto

Les illes tenen un valor estratègic tant en relació amb les rutes comercials com des del punt de vista militar. Les successives ocupacions tingueren com a fi la destrucció de la pirateria o bé tenir una base des d’on poder piratejar amb menys risc i més avantatge, a causa de la situació del arxipèlag, que havia de supeditar a la funció militar una gran part de les seves activitats econòmiques. A Mallorca, llevat de Palma i els recents nuclis turístics, els nuclis urbans resten allunyats de la costa i les terres pròximes a la mar no són conreades.
Paradoxalment, mentre no desaparegué el perill dels corsaris (1830) les illes visqueren llargs períodes d’esquena a la mar. La servitud de les ciutats i dels pobles emmurallats, com Palma de Mallorca, Alcúdia o Santanyí, en dificultaren l’evolució normal i fins i tot portaren la despoblació, com és el cas d’Alcúdia a la fi del segle XVIII o de Formentera entre 1400 y 1700. Les deficients comunicacions amb les terres continentals determinaren llur autoabastament i condicionaren els conreus i una menestralia rudimentària.
El paisatge rural sofrí una autèntica evolució quan, a mitjan segle XIX, hom feu regulars les comunicacions marítimes, que permeteren la importació de productes bàsics (cereals) i la sortida d’altres productes (ametlles) de més rendiment. L’economia de les Balears és en funció directa de la suficiència i de la qualitat de les comunicacions; en llur desenvolupament històric hi ha un paralel·lisme eloqüent. La constant històrica de l’arxipèlag ha evolucionat des de la pirateria, el cors i el contraban cap a una altra activitat més legal, però tan lucrativa com aquelles: l’explotació del turisme.

LA POBLACIÓ.
L’heterogeneïtat del grup i els canvis temporals.
A causa de llur posició estratègica a la Mediterrània, les Balears han sofert nombroses dominacions, que aportaren diversos elements ètnics fins a arribar a predominar el tipus mediterrani de nissaga catalana.

Consumidors i treballadors: població i activitats econòmiques.
El procés demogràfic recent i els canvis estructurals que es produeixen en la població de les illes Balears són conseqüència directa del desenvolupament turístic.

Població de dret i població de fet.
El cens del 1991, fet amb data de l’1 de març, ens dóna una població de dret que, en el cas de Mallorca (568.187 habitants), no superava el llindar dels 600.000 habitants, que, segons Doumenge, és el llistó més enllà del qual desapareixen les insuficiències per satisfer plenament la demanda de béns i serveis que caracteritzen la insularitat. Això també passa a les altres illes: Menorca (64.412), Eivissa (72.231) i Formentera (4.316). El 1997 la població ja és de 760.000 habitants que es dupliquen l’estiu amb l’arribada de turistes estrangers i peninsulars. A més, augmenta constantment el nombre de residents estrangers permanents. El 1998 la població total de les illes és de 796.483 habitants, amb un augment de 36.104 (4,75%) respecte al 1996. Mallorca té 637.510, Eivissa 84.044, Menorca 69.070 i Formentera 5.859. Entre el 1991 i el 1998 Balears ha augmentat la població un 12,3%, el mayor augment dEspanya (que va pujar un 2,52% fins als 39.852.651 hab.). Entre els municipis Palma ha pujat a 319.181, Calvià a 32.587, Eivissa a 31.582, Maó a 22.958, Ciutadella a 21.785.
Amb tot, la presència d’una població transeünt, formada fonamentalment per turistes, fa que la població de fet superi la de dret, amb un marge escàs en el moment de fer-se el cens, en temporada baixa (el 1 de març), però àmpliament en ple estiu. En efecte, si considerem una ocupació del 100% de la capacitat d’allotjament turístic, la població de fet experimenta uns augments notables, especialment a Eivissa (151%) i a Formentera (265%), però també a les altres illes, Mallorca (72%) i Menorca (95%).
És important assenyalar que, mentre que entre gener i març la població de dret significa més del 90% de la població de fet, en plena temporada turística aquella es redueix al 54,39% a Mallorca, el 50,68% a Menorca, el 38,89% a Eivissa i el 24,94% a Formentera.

Per aixó, podríem assimilar la població de dret amb la força de treball, i la població de fet amb la capacitat de consum. Així, la població de dret, a la qual referim els balanços demogràfics i les estructures de població, forma la part estable de la població de fet. I aquesta fluctua en funció del nombre de transeünts que formen la part variable de la població, la qual té un caràcter exclusivament consumidor.
La participació de la població resident i de la transeünt en el consum es pot valorar pels percentatges que representen les estades de cada una d’aquestes poblacions sobre el total d’estades produïdes a cada illa, el 1991.
Mallorca.Menorca. Pitiüses.
Estades de població de dret. 74,4%80,07%70,63%
Estades turístiques. 25,6%19,93%29,37%
S’infereix d’aquestes dades la menor importància relativa del turisme a Menorca.

La localització de la població: distribució per illes i municipis. Concentració i dispersió.
Abans del boom del turisme, mentre que a Mallorca i a Menorca predominava la població concentrada (el 1930, el 83% i el 79% de la població total, respectivament), a Eivissa i a Formentera ho feia la dispersa (el 1930, el 67% i el 89% de la població total, respectivament). Però les diferències entre les illes eren encara més grans; en efecte, mentre que a Mallorca la major part de la població concentrada vivia en els nuclis rurals (el 56%), a Menorca residia a les dues capitals insulars (el 54%). A Eivissa, la importància de la població dispersa contrastava amb l’existència d’un sol nucli urbà, Vila, on es concentrava el 24% de la població de l’illa, mentre que a Formentera gairebé tota la població vivia dispersa i els nuclis corresponien a unes poques cases situades entorn de les parròquies i del port.
A partir del 1940 i, sobretot, amb el desenvolupament del turisme, des del 1960 fins al 1991 la població, a més de créixer notablement, es va modificar pel que fa a la localització, i es generalitzà la disminució de la població dispersa, en termes absoluts (excepte a Mallorca) i relatius. La població concentrada va augmentar, en termes absoluts i relatius, a totes les illes; l’augment va ser espectacular a Eivissa (el 80% del total) i a Formentera (el 50% del total). A Mallorca, la concentració va ser protagonitzada per la capital, Palma, que arribà a reunir el 54% de la població de l’illa. A Menorca, els nuclis rurals van ser els que augmentaren més la seva població. A Eivissa, la capital i, sobretot, els altres nuclis, van experimentar un creixement insòlit: Vila arribà a concentrar el 38% de la població eivissenca i els altres nuclis, que el 1930 aplegaven el 6% de la població de l’illa, el 1991 en comprenien el 31%. El mateix fenomen es produí a Formentera.
A totes les illes va aparèixer un nou element de concentració de la població: les urbanitzacions, les quals, segons el cens del 1991, comprenien el 6% de la població de l’illa a Mallorca, el 3% a Menorca, l’11% a Eivissa i el 8% a Formentera.

El pes de les capitals i de la costa.
Les capitals, doncs, són els nuclis més importants: Palma té el 1996 el 52% de la població de l’illa. A Menorca, Maó i Ciutadella són menos importants, però junten el 66%. A Eivissa, Vila concentra el 41%.
A la costa, l’augment ha estat extraordinari, el que és especialment perceptible a Mallorca. A més del creixement de la capital, els antics nuclis costaners d’estiuejants han assumit la funció turística i han ampliat la seva àrea urbana, sense comptar els nous nuclis turístics o urbanitzacions. Tot això fa que la població resident a la costa arribi a ser important, tant en el seu conjunt com a determinats municipis. El 1991 vivien regularment a la costa 54.173 persones, que representaven el 32,3% del total de la població dels municipis costaners, quan, el 1960, eren tan sols 10.671 persones (que significaven el 9,5% de la població dels seus municipis). En alguns casos, com a Calvià, la població dels nuclis costaners representa el 70% de la població del municipi; a Capdepera aquesta proporció és del 59%; a Alcúdia, del 51%; a Son Servera, del 49%, etc. Aquest procés d’ocupació de la costa, que és conseqüència directa i indirecta del turisme, és especialment important a l’entorn de la badia de Palma, fins al punt que s’ha format una conurbació que comprèn la costa del municipi de Palma i la dels municipis veïns: Calvià i Llucmajor.
En tot cas, a l’actualitat, la rururbanització accelerada està canviant de mica en mica aquesta proporció, altra vegada cap als nuclis de l’interior (més tranquils).

Les densitats.


Resultado de imagen de illes balears sector primari

Les illes tenen unes altes densitats de població. La densitat varia d’una illa a una altra. En població de dret, Mallorca, amb 156 hab/km², pot ésser considerada una illa ben poblada. Aquesta alta densitat contrasta amb les d’Eivissa (133 hab/km²) i de Menorca (91 hab/km²). Formentera presenta una densitat baixa, de només 52 hab/km². Però les densitats de fet són molt majors: a l’agost del 1991 eren de 284 a Mallorca, 188 a Menorca, 344 a Eivissa i 210 a Formentera.
Ara bé, en aquestes densitats incideixen amb un pes prou important les poblacions de les capitals. Efectivament, si considerem les densitats insulars exceptuant la població i la superfície dels municipis de les capitals, queden 78% hab/km² a Mallorca, 53 a Menorca i 79 a Eivissa.
A Mallorca, a més de Palma -que, amb més de 1.490 hab/km², té unes densitats de tipus urbà-, les densitats més altes, superiors als 100 hab/km², se situen en una línia que va de Calvià a Alcúdia, en que s’arriben a a sobrepassar els 300 hab/km² a Inca i a Lloseta. Sóller, aïllada al nord de la serra de Tramuntana, arriba als 245 hab/km². Una altra sèrie de municipis amb densitats altes, però que no sobrepassen els 150 hab/km², s’estén des de Ses Salines fins a Capdepera, paralel·lament a les costes de llevant. En canvi, es registren densitats baixes, de menys de 50 hab/km², a les comarques de la Serra (Escorca té només 1,48 hab/km²) i del Pla.
A Menorca hi ha densitats superiors als 100 hab/km² als dos extrems de l’illa i als municipis de les capitals, Maó (amb el veí Es Castell) i Ciutadella. Al centre, Mercadal té tan sols 15 hab/km².
A Eivissa, deixant de banda Vila -que té la densitat més alta de les illes, amb 2.694 hab/km², per la seva extensió tan reduïda-, trobem densitat superiors als 100 hab/km² a Sant Antoni i a Santa Eulària, mentre que a Sant Joan de Labritja (amb els cims dels Amunts) la densitat és baixa (32 hab/km²).
Aquestes densitats, referides a la població de dret, augmenten espectacularment si tenim en compte la població de fet i el creixement temporal a l’estiu. Aleshores Mallorca i Eivissa pujen a l’entorn dels 300 hab/km² i Menorca al voltants dels 200.