Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

martes, 24 de enero de 2017

Geografia humana de les Illes Balears (II).

L’EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DE LES ILLES BALEARS.

Resultado de imagen de balears poblacio evolucion


Paradoxalment a la seva condició insular, mentre no desaparegué el perill dels corsaris (el 1830 amb la conquista francesa d’Alger) les illes visqueren llargs períodes d’esquena a la mar. La servitud de les ciutats i dels pobles emmurallats, com Palma de Mallorca, Alcúdia o Santanyí, en dificultaren l’evolució normal. Es veu, com fins al segle actual, Mallorca, llevat de Palma i els recents nuclis turístics, els nuclis urbans resten allunyats de la costa i les terres pròximes a la mar no són conreades.
L’evolució de la població abans del segle XIX és un objecte de difícil estudi, per la manca d’estadístiques fidedignes. Des del 1857 la situació millora molt, gràcies als censos.
Se diferencia, en tot cas, entre els estudis d’abans i després de 1857, data del primer cens relativament científic. El primer cens (1857) tenia molts d’errors, i per això se repetí el 1860, ja molt més acurat. Tenim després els censos de 1867, 1877, 1887, 1897 (hi havia una crisi econòmica per la guerra de Cuba, que comportà errors estadístics). Al segle XX tenim els de 1900, 1910..., de decenni en decenni fins 1981, 1986, 1991, etc. Els censos se fan l’1 de març posterior, per a evitar els errors derivats de comptar la població el Nadal. Els padrons intermitjos, cada cinc anys, són menos complets. A Balears tenim el problema afegit de que canvien les dates del cens (març i juny), el que varia força la proporció dels transeunts, ja que en plena temporada estival hi ha més d’1 milió de persones a Mallorca.
Els estudis se classifiquen en cinc grups: 1) Demografia prehistòrica. 2) Població musulmana. 3) Població medieval. 4) Població a l’Edat Moderna.5) Població contemporània.
L’evolució de la població a Europa (i Balears) durant l’Antic Règim presenta un model d’alta natalitat i alta mortalitat, amb un marge d’un 1% de mitja anual de creixement natural, però només creix realment a un 1 per mil, degut a la mortalitat extraordinària (fams, epidèmies). Els canvis de propietat rústica eren grossos després d’aquestes pestes. La primera peste coneguda fou el 1230 quan la mortaldat i la fam just després de la conquista provocaren una epidèmia. El 1348 arribà la famosa Pesta Negra (bubónica), provinent de Sicília, en la qual en 15 dies es feren 15.000 baixes (moria un 80% dels atacats); l’estudi del morabatí, seguint el mètode emprat per Sevillano Colom conclou que el màxim de població fou abans de la crisi de 1348 i que ja no es recuperà aquest màxim fins al segle XVIII.
La pesta es repetí sobretot el 1375 (el notari Salcet, parla d’una pesta amb 30.000 morts), 1383, 1402 (Eivissa), 1439-1440, 1467 (pesta de Sóller), 1475 (Sineu i Muro), 1493 (Inca i Muro), 1522 a Muro, 1552 amb 22.000 baixes, fins la final, el 1820 a Artà, Sant Llorenç i Son Servera, morint llavors la meitat de la població, però el cordó sanitari evità que s’estengués per Mallorca. Continuaren però altres epidèmies: el 1831 la pigota, rosa i escarlatina; el 1865 el còlera, terrible; el 1868 la rosa, pigota; el 1870 pesta groga; el 1918-1919 el grip, la darrera gran epidèmia moderna.
Aquesta mortalitat extraordinària es redueix amb els avenços de la medicina contra la pesta, el còlera, la febre groga, la malària, el tifus, la pigota (viruela), rosa (rubéola), etc. I així el creixement s’acosta a l’1% de mitja. A més disminueixen les causes de mortalitat ordinària (malalties normals, falta d’higiene i aliments). Les causes de la millora són els vestits de cotó (que són més fàcils de rentar que els de llana), els nous conreus (patata, maís), les vacunes de la pigota i altres malalties, etc. El 1880 l’esperança de vida era només de 27 anys a Mallorca i el 1900 ja era de 35, per fregar el 1997 els 80 anys. Al segle XX les malalties exògenes quasi desapareixen i resten les endògenes (càncer, cor, pulmons).
Des de la segona meitat del segle XIX l’esperança de vida augmenta molt. Disminueix la mortalitat infantil, el que augmenta la taxa de fecunditat quan arriben a la joventut i la taxa de natalitat tan alta perd la seva funció. Tot això provocà un augment fins al 15% del marge de creixement natural, lo que és inesperat, el que conlleva una migració forçosa cap les ciutats industrials i l’exterior. A la segona meitat del segle XIX, fins 1880, se va a Ciutat, i altres emigrants van a Algèria i l’estranger. Comença a practicar-se el control de naixements per a evitar l’excés, el que comporta un canvi en la piràmide d’edats, amb l’envelliment progressiu de la població insular. L’economia és una variable fonamental en aquests canvis demogràfics. La migració és de gent jove sense feina, amb alta fecunditat natural. Això té el seu contrast quan vingueren els immigrants del turisme als anys 1960, que rejoveniren la població.
Per a conèixer la població medieval i moderna, el morabatí és una font estadística molt apreciada: cada quatre anys pagaven una taxa els pares de família, però molt estaven exempts (sacerdots, militars, indigents). Tenim quatre dades, de 1329 a 1364, en les que se constata que perdia proporció la Ciutat, i hi havia una ruralització de Mallorca. Hi ha dues tesis:
1) Se perden funcions com la comercial (el privilegi papal de comerç amb els musulmans, amb esclaus, teixits, or...) al segle XIV.
2) La primera onada de pobladors es quedà a Ciutat, fins que al segle XIV passaren a la Part Forana, més higiènica (fins 1940 se naixia més i se vivia més anys a la Part Forana), que patia menys les pestes.
La Ciutat tenia molts d’anys més morts que naixements i se mantenia amb la immigració. Això no canviaria fins a l’extensió de l’aigua corrent a Palma (1932) i les reformes dels serveis urbans dels anys 1940-60.
El cens d’Aranda és de 1768. La primera estimació realmente fiable és de 1787, del cens de Floridablanca. 176.000 persones a Balears. 134.000 a Mallorca. 27.000 a Menorca. 13.000 a Eivissa. 1.000 o 2.000 a Formentera. Hi ha grans diferències entre les illes. Era una majoria rural. Palma tenia un poc més de 30.000 habitants, 1/4 del total. El sector primari a Mallorca era el 53% dels actius. El 80% de la Part Forana, el 5% de Ciutat. Els actius terciaris eren militars (34%), funcionaris (14%) i servei domèstic (14%), religiosos, comerciants. A Menorca el sector secundari, artesanal, té el 32% del total. A Eivissa el primari té el 91%, el terciari el 6% i el secundari només el 2% del total.
El segle XIX viu un continu creixement. El 1834 hi ha 216.000 habitants a Balears. A la dècada de 1870 no tenim xifres, però sabem que la prosperitat era notable. En els anys 1890 hi ha la crisi de la fil·loxera, que s’encadena amb la crisi de 1898.En tot cas, l’evolució és distinta a Palma i Part Forana.
La població de Mallorca ha crescut considerablement del 1900 ença, un augment que s’ha efectuat fonamentalment en funció del de Palma de Mallorca, la qual ha triplicat gairebé el nombre d’habitants, cosa que ha donat lloc a un fenomen de concentració. La població d’Eivissa, que després d’un notable increment s’havia estabilitzat des del 1940, ha experimentat des del 1960 un augment lligat fortament amb l’activitat turística. Menorca, bé que en proporcions menors, ha tingut també un ritme de creixement major des del 1960 que en anys anteriors.

Grans etapes contemporànies.
Després del llarg període (al menos desde l’Edat Mitjana fins 1870 aproximadament) d’un règim demogràfic antic, se distingeixen desde 1870 dues etapes, la preturística (1870-1955) i la turística (1955-fins avui).
L’evolució de la població a les illes Balears segueix de prop la dels canvis estructurals de les seves economies. Per tant, podríem distingir dues grans etapes: 1) la precapitalista o preturística, que va des del començament de la ruptura de l’autarquia o l’obertura dels mercats fins al 1955, 2) la turística, que dura des del 1955 fins a l’actualitat. Si a la primera etapa cada una de les illes va conservar els seus trets diferencials, a la segona el desenvolupament econòmic i social derivat del turisme ha tendit a unificar estructures i comportaments.

1. L’etapa preturística (1870-1955).
El règim demogràfic preturístic se caracteritzà per l’emigració, iniciada per motius econòmics, coincidint amb l’explosió demogràfica que suposà el descens de la mortalitat a partir del 1870 i la disminució de les mortalitats extraordinàries. Inclús la població insular baixà (un poc menys de 1.000 habitants) entre el 1887 i el 1900, degut a aquella forta emigració, de 28.000 persones, que superà un creixement natural de 27.000.
Podríem situar l’origen de la primera etapa en el començament de les línies regulars de vapors entre les illes i la Península (Barcelona), fet que s’esdevingué a Mallorca el 1837, a Menorca el 1854 i a Eivissa el 1885. Aquestes línies començaren a trencar definitivament l’autarquia de les illes i possibilitaren llur apertura exterior. A aquestes diferències cronològiques s’afegeixen unes diferències estructurals importants entre les illes, ja ben clares a finals del segle XVIII, que coneixem a través del cens de Floridablanca (1786-1787).
A Mallorca, durant la major part del segle XIX, les diferències entre la Ciutat de Palma (el 25% de la població de Mallorca) i la Part Forana (el 75%), eren clares: mentre que a Ciutat els actius terciaris (fonamentalmente militars i personal de servei) eren els 81% dels actius, a la Part Forana el 81% eren actius del sector primari. Menorca, que s’havia obert al comerç exterior durant la dominació britànica, heredà d’aquesta unes activitats industrials i artesanals que ocupaven el 32% de la població, mentre que a Mallorca ocupaven només el 13% i a les Pitiüses tan sols el 2% del total. A les Pitiüses dominava força una economia primària, en que aquest sector ocupava el 91% dels actius.
En aquesta etapa es produí la transició d’un règim demogràfic antic (amb altes natalitats i mortalitats, amb l’existència de mortalitats extraordinàries i amb un creixement natural lent) al de la modernitat, que culminà el 1940, en que es va produir un trencament d’aquest procés demogràfic, per entrar en un estancament del qual la població de les illes no va sortir fins 1955 (amb el començament de la segona etapa, gràcies al turisme). Aquesta etapa preturística està caracteritzada per una disminució progressiva de la natalitat i la mortalitat, i per l’emigració; com a conseqüència, la població de fet estava per davall de la població de dret.
A Mallorca contrasta l’evolució de la població de la Ciutat i la de la Part Forana, malgrat que totes dues formen una part d’un procés únic, en que tenen papers diferents.
A la Part Forana l’evolució de la població va ser lenta i fluctuant, malgrat que el seu creixement natural solia ser elevat, com a conseqüència d’una natalitat alta i una mortalitat baixa. Fins al 1940, a la Part Forana es neix més i es mor menys que a la Ciutat, però una emigració forta i continuada reduí el creixement real. Especialment important va ser l’emigració que es produí entre el 1887 i el 1910, com també la de l’etapa 1950-1955, que van fer disminuir la xifra absoluta d’efectius. Si bé aquestes grans emigracions es dirigien, en bona part, cap fora de Mallorca, hi hagué un flux permanent cap a la Ciutat. La Ciutat va ser així la que augmentà a un ritme més elevat, malgrat el seu molt feble creixement natural, degut a les desfavorables condicions de vida urbanes. Es neixia menys i es moria més que a la Part Forana, però venia gent de fora, tant de la Part Forana com de la Península, així esdevingué entre el 1930 i el 1950. D’aquesta manera, hi hagué un doble procés d’envelliment de la població forana i de rejoveniment de la ciutadana, fins al punt que, a partir de 1940, a la Ciutat es va néixer més i es va morir menys que a la Part Forana i aquesta entrà en una decadència de la qual no sortí fins després del 1960, amb el desenvolupament del turisme.
Menorca, en aquesta etapa preturística sofrí un creixement moderat entre el 1877 i 1910 (passà de 34.173 a 42.082 habitants), i llavors s’estabilitzà fins al 1965. El creixement fou molt petit entre el 1930 i el 1960. Menorca era l’illa amb un règim demogràfic més modern: tenia les més baixes taxes de natalitat i mortalitat. Sofria una forta i permanent emigració.
A les Pitiüses, la població va augmentar de manera irregular entre el 1860 i el 1950 (de 23.492 a 38.154 habitants). Un creixement molt petit entre el 1877 i el 1900, molt gran al 1900-1930 i gran al 1930-1960. Aquest augment va ser degut a un fort creixement natural, basat en una natalitat alta (la major de les illes), que compensava la forta emigració. Aquesta era prou important i es va mantenir fins al 1960, excepte entre el 1920 i el 1940.
En suma, la població de les Balears s’incrementa progressivament al període 1877-1960, amb tres etapes. Però els creixements foren prou diferenciats entre les illes, més gran a a Mallorca que a Menorca i les Pitiüses:
1877-1900: un creixement notable, del 7,8 per mil. Total 1900: 316.303, amb densitat de 63,4 hab/km2, superior als 37,2% d’Espanya.
1900-1930: un creixement del 17,8 per mil. Total 1930: 375.199.
1930-1960: un augment encara més gran, del 24,2 per mil. Total 1960: 441,732.
1960-2008: el creixement natural ha baixat, però el real s’ha incrementat per la immigració. Total 2008: 1.072.844.
L’emigració contribuí a la disminució de la natalitat i al procés d’envelliment de la població insular i, a més, mantingué la població de fet per sota de la població de dret, fins 1930 a Menorca, 1940 a Mallorca i 1960 a les Pitiüses.
El 1900, a les illes, la natalitat estava per sobre el 30%. i la mortalitat per sobre el 20% de mitja, per a baixar el 1950 la natalitat al 15-16% (la meitat) i la mortalitat al 11%. (també la meitat), amb un règim demogràfic de transició.

2. L’etapa turística.
El gran canvi del procés demogràfic es produí a partir del 1955 i definitivament després del 1960, relacionat amb la immigració generada per l’oferta de treball de les activitats lligades al turisme. Un règim d’emigració fou substituït de sobte per un d’immigració. Entre el 1955 i el 1975, la immigració protagonitzà el creixement demogràfic, no sols pels seus efectius, sinó també perquè va contribuir a un redreçament de la natalitat (per sobre del 20%.), a un increment important del creixement natural, que se dobla (sobre el 10%.) i un rejoveniment. La Ciutat va ser la beneficiària principal d’aquesta immigració, que en va accelerar el creixement, fins al punt que ultrapassà els 200.000 habitants entre 1965 i 1970, quan arribà a superar el 50% de la població mallorquina (fins a un màxim del 54% el 1981). Peró també la Part Forana es beneficià d’aquest procés, mitjançant el desenvolupament dels nuclis turístics de la costa i la terciarització generalitzada de la seva economia.
La crisi econòmica del 1973 va alentir el ritme de creixement demogràfic, tant pel que fa al creixement natural, que disminuí a causa de la natalitat, com pel que fa a la immigració. Però l’aspecte més important és la redistribució territorial d’aquest creixement alentit. Mentre que els saldos migratoris positius es van donar a la Part Forana, i en feren augmentar els efectius, el creixement de la població a Ciutat es frenà, fins al punt que, a partir del 1981, la població de Palma, per primera vegada en llur història recent, va donar saldos migratoris negatius, a la vegada que disminuïa (molt lleugerament) el seu pes relatiu en el conjunt de Mallorca (el 53,32% el 1991, el 52% el 1996). En realitat, el que ha passat és que, a partir de 1981, han desaparegut les diferències funcionals que distingien la Ciutat de la Part Forana, i totes dues es fonen en un sol tipus d’espai, fins al punt de que la població urbana, abans limitada a Palma, passa els seus límits municipals i s’estén a la resta de l’illa, tant per la costa com cap a l’interior, sobretot als municipis veïns, en un procés general de rururbanització.


Per la seva banda, la població de Menorca, després de 1965, inicià la lenta superació de llur anterior estancament, amb un creixement semblant al de les altres illes, però amb unes taxes lleugerament més baixes. El fet que es tracta d’una població relativament petita -que acull una població militar variable- i que l’economia menorquina depèn d’una indústria que ha passat per moments bons i crítics, alternativament, pot explicar aquesta particular ecolució demogràfica, en la qual cal destacar la precocitat en els comportaments i l’escassa importància de les mortaldats extraordinàries.
A les Pitiüses, a partir de 1960 la població inicià un procés espectacular de creixement, basat en la immigració i l’augment de la natalitat. Això fou degut a l’immens creixement turístic. La població arribà el 1991 als 76.547 habitants (el doble que el 1960). Cal destacar que el creixement màxim es produí entre el 1975 i el 1980, en que s’arribà a una taxa anual del 42% i el 30% corresponia al saldo migratori. A partir del 1981 el creixement es frenà, tot i que va continuar essent elevat.

Factors i elements: la natalitat, la mortalitat i el creixement natural.
En demografia els factors positius són la immigració i els naixements, i els factors negatius són l’emigració i les morts. Les estadístiques de migracions estan devaluades per la mala mesura dels migrants. Creixement natural i saldo migratori conformen el creixement real, de manera que la diferència entre el natural i el real permet descobrir el saldo migratori.
La natalitat a Mallorca: a Palma, el 1870 ja era inferior al 30% mentre que a la Part Forana va ser superior a aquesta xifra fins al 1890. A Menorca, la taxa baixà del 30% després del 1880. A les Pitiüses tardà en baixar del 30% fins al 1910.
Els naixements renoven la piràmide d’edats. Les societats d’alta natalitat i alta mortalitat tenen piràmides triangulars. Les de baixa mortalitat són més amples.
Les malalties infeccioses afecten a totes les edats, mentre que les endògenes afecten sobretot a les edats majors.
A Palma, l’Eixample i el dic de l’Oest donen molta feina i això explica la immigració a Ciutat, sobretot després de 1939, àdhuc en la situació de pobresa de la posguerra. La sobremortalitat s’explica en part per la comptabilització dels morts en la guerra civil, amb expedients de mort dels desapareguts. Fins 1980 Palma (i en part els nuclis turístics de la costa) rep casi tota la immigració. Des del 1981 és molt forta la reducció del creixement natural, igual que el saldo migratori inclús canvia a negatiu. A Palma també es redueix la distància entre natalitat i mortalitat, reduint-se el creixement natural, fins 1940, que augmenta enormement la natalitat i creix naturalment, fins reduir-se de nou als anys 80. Palma té unes piràmides semblants. Hi ha un fluxe de dones cap a Palma, pel treball domèstic. Des del 1930 hi ha una forta baixada de la natalitat, fins el 1955. Entre 1960 i 1990 s’adverteix com la natalitat, comença al 20%, passa al 28% el 1971, per baixar al 12% el 1990. La mortalitat ha estat, amb petits altibaixos, molt prop del 10% de mitja tot el període.
A la Part Forana, el creixement absolut és negatiu en 1887-1900 (per la crisi de la fil·loxera) i 1940-1955 (la difícil posguerra). Els saldos migratoris expliquen el baix creixement absolut, perquè el creixement natural era important fins 1930. El 1930 era un any de crisi econòmica, però d’òptim moment agrari pels nous conreus d’ametllers i patates, els regadius que de 5.000 hectàrees el 1860 passaren a 12.000 hectàrees el 1960, i les millores tècniques. La Guerra Civil trasbalsà tota la situació econòmica i la població rural emigra els anys 40. Les recollidores d’ametlles desapareixen cap el 1950-1955 i les substitueixen els gitanos i els temporers peninsulars, i la mecanització eliminà molts de llocs de feina agrària. El 1955-1960 hi ha un petit augment de la població, i ja des dels anys 60 hi ha grans creixements absoluts, deguts a la immigració. Té un comportament molt diferent al de Palma fins 1981, com a efecte del turisme i la decadència de l’agricultura. Des d’ençà els comportaments s’aproximen per la rururbanització. Marratxí, Llucmajor i Calvià reben contingents de ciutadans. La natalitat i mortalitat tenen canvis molt acusats a la Part Forana, pero segueixen una semblant evolució, cap a la disminució. Al segle XIX té més natalitat i menos mortalitat que a Palma, fins la crisi del 1940. Hi ha grans talls, importants com la guerra civil, per lo que el creixement natural no és gran. Els anys 60 i 70 tenen un gran increment, pel turisme.
Hi ha una gran transformació de la població activa, de la primària al terciari. Augmenta la població activa mentre augmentava la productivitat, fins a la mecanització, que no és general, doncs no és eficaç en zones de pendents superiors al 12%, per lo qual no podríen entrar els tractors. S’abandonen les antigues marjades del segle XIX i anteriors que es conreaven gràcies a la mà d’obra manual. En suma, Palma i Part Forana convergeixen en la seva conducta demogràfica. A Mallorca, destaca Calvià amb la formidable immigració i una alta natalitat relativa (junt a Son Servera). Calvià té un augment extraordinari de la població i un rejoveniment, per la immigració, el que li converteix en un model de nucli turístic. La mortalitat és molt elevada al Pla, en una línia de nord-sud. El saldo migratori negatiu és a uns pocs municipis marginals. La major part del creixement absolut és per la immigració, que a més se concentra a alguns municipis (Calvià i altres destins turístics i en torn de Palma). A Pollença baixa per causes naturals pero es recupera per la immigració. Creix més la Part Forana que Palma, però sobretot a la costa turística.
Menorca és molt distinta, s’aproxima al de Part Forana. El període 1887-1900 fou de crisi demogràfica (i emigració). La indústria era molt forta relativament i pateix la crisi (una empresa textil, la del teixit “maó”, tancà amb 500 obrers). Altres crisis són als períodes 1920-1930, 1940-1950 i 1955-1960. Des del 1960 hi ha un fort augment natural (menor des del 1975) i del saldo migratori. L’evolució és deu a la indústria i el turisme. Menorca té una natalitat i mortalitat en descens, amb un creixement natural moderat, fins a la crisi dels 40 i 50, i l’augment dels 60 i 70. És una illa culta i industrial. A Menorca el saldo migratori és positiu, excepte a Ciutadella. Creix molt Mercadal i Es Castell (en realitat com un barri de Maó). Darrerament la natalitat ha baixat i la mortalitat s’ha mantingut. Una petita onada d’immigració comença als anys 60. Menorca i Eivissa, al 1965, i al tenir menos població absoluta evidencien més bots, per la immigració del turisme.
Les Pitiüses tenen enormes diferències temporals. Hi ha, fins 1940, una gran emigració que redueix casi al mínim el creixement absolut. El període 1930-1950 té el guany de la guarnició militar. Hi ha una enorme baixada el 1950-1955. Des del 1960 creix de forma increïblement alta, per a moderar-se des del 1981. A les Pitiüses hi ha una gran natalitat, el que provoca un creixement doble del de Menorca, fins la crisi del 1940, per a tornar a pujar amb el boom del turisme i la millora sanitària de l’hospital de Can Mises.
És una illa agrícola i se sembla més a la Part Forana de Mallorca.A les Pitiüses, Vila baixa llur població (per l’emigració al extraradi, malgrat l’alta natalitat), però la seva àrea puja molt al vesar-se als municipis veïns, en un continuum urbà. Sant Josep (sud) i Santa Eulàlia (nord) pujen molt per la migració. Eivissa sempre ha tingut molt baixa mortalitat. El balanç demogràfic de les Pitiüses, amb forta immigració als anys 60 i posterior (després del 1980) reducció, com la de la natalitat. Inclús el major augment de la immigració és del 1975-1980 (a no ser un error estadístic). Hi ha una forta immigració, el que provoca problemes d’integració social.

Les migracions.
Les illes han viscut dues grans èpoques migratòries, una d’emigració, fins la meitat del segle XX, i una d’immigració, desde llavors.
El corrent migratori fou particularmente intens al període 1880-1910, amb dos grans fluxes propers a l’inici (de Sóller a França, de Menorca a Algèria) i un gran fluxe llunyà, més tardà: Amèrica. Fou la gran crisi rural del món mediterrani a finals del segle XIX la que forçà l’emigració. Els roters conreaven les pitjors terres de la serra, fins arribar a la sobreexplotació i com ja no hi havia possibilitats de seguir creixent el proletariat rural, era forçós emigrar. Amèrica serà el destí generalitzat; molta gent mai guanyà allà el que pensava i tornà pobre o es va quedar per sempre. Tan sols els menos d’emigrants feren diners i quedaren rics allà o tornaren a les illes.
Hi havia un descens de la mortalitat, el que donava una sobrepoblació: Llucmajor, cap 1870-80, ja tenia control de la natalitat. La mortalitat infantil era encara molt greu, per les malalties infeccioses (1865, el còlera; 1888, altre epidèmies). Però aquestes es redueixen desde llavors i la grip de 1919 és una excepció.
En sentit contrari, la immigració comença el 1955, a Mallorca i les Pitiüses, més tard a Menorca, poc a poc, fins ser esclatant des del 1965. El turisme puja el 18% anual durant tretze anys i això comporta una necessitat de mà d’obra, que ve del camp mallorquí -la meitat del actius agraris amb menos de 50 anys- i sobretot de la Península. La disminució de la població agrària es deu a que a mesura que es jubilen no són subsituïts per noves generacions. De la Península vénen sobretot murcians i andalusos, que se localitzen a Palma i a les ciutats costeres. És una població immigrant jove, amb costums d’alta natalitat (que s’atura algo des del 1973) i la majoria se casa entre ells, i altres en matrimonis mixtes. Hi havia un evident xoc de classes socials, de cultures i llengües, entre mallorquins i forasters, en un procés del que falten més estudis sociològics i culturals. Més de la meitat del creixement absolut de la població insular es deu a la immigració.

Resultado de imagen de illes balears sector primari

El 1973 arriba l’atur, sense possibilitat d’emigrar. És sobretot un atur estacional, en l’hivern, i minvat per l’economia submergida. Els saldos migratoris es redueixen. Mallorca baixa a un saldo migratori de 2.000 persones al quinqueni 1985-1990. No vénen immigrants pobres, sinó gent més preparada, més major, sense una natalitat superior, amb baixa nupcialitat i fecunditat. Ara n’hi ha un creixement natural 0. Mentre que a Palma la població baixa, al Pla hi ha saldos migratoris positius. La Part Forana és rururbanitzada amb gent de Palma, o inclús gent que va a treballar a la costa i després, quan millora llur situació torna al poble (gràcies en part a l’herència de les cases i els solars).
Últimament la direcció de les migracions ha experimentat un canvi molt important. A Mallorca augmenta extraordinariament la immigració, i les altres illes, que tradicionalment foren terres d’emigrants, s’han convertit en receptores d’una immigració que prové del sud de la Península Ibèrica. Les migracions interinsulars són escasses, i es produeixen entre Mallorca i les altres illes. La immigració peninsular i de l’estranger és en relació directa amb les activitats turístiques, i destaquen Mallorca i Eivissa per sobre Menorca.

Resultado de imagen de illes balears sector primari

La localització del creixement demogràfic.
El major creixement demogràfic se concentra a les costes, aprop dels nuclis turístics.

Evolució de la proporció de població concentrada.
A les illes, el creixement de població es produeix als nuclis urbans, on se concentra en xifres absolutes i relatives. Formentera
1887. Mallorca 81,6% Menorca 82,6% Eivissa 27,1% Formentera 7,1%.
1930. Mallorca 83,6% Menorca 79,2% Eivissa 32,9% Formentera10,5%.
1991. Mallorca 95,3% Menorca 86,6% Eivissa 80,3% Formentera50,1%.

Resultado de imagen de balears poblacio evolucion
Evolució de la població de Palma (1900-2011).

El gran boom urbà és entre 1930 i 1991, sobretot des del creixement turístic, especialment a Eivissa.S’ha de diferenciar població concentrada i dispersa (a la ruralia), gràcies als transports i el treball urbà. Inclús la població dispersa ha canviat la seva naturalesa, amb molts d’habitants que tenen treballs urbans o són jubilats, gràcies a la rururbanització. Se diu que la població agrària real (la que treballa i viu només del sector primari) de Mallorca és menor dels 2.000 habitants.
Augmenta el nombre de nuclis diferenciats; hi ha una major xarxa urbana, sobretot a la costa (més de 50.000 habitants).


No hay comentarios: