Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

sábado, 28 de enero de 2017

Geografia humana de les Illes Balears (III): composició i estructura de la població.

COMPOSICIÓ I ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ BALEAR:
Aquest capítol estudia l’estructura per sexes, edats, orígens i sectors d’activitats.

L’estructura per sexes i edats: les piràmides.
Les estadístiques balears són encara incompletes. Les estadístiques des del 1860 donen les piràmides de les Balears, però estan molt marcades per les dades de Mallorca, mentre que són molt distintes entre si les de Menorca i Eivissa, perquè corresponen a societats distintes. 1860 i 1887 estan a nivell municipal, però la següent és la de 1965. La de 1970 és la de Mallorca, a partir dels estudis de Barceló (1965) i Quintana (1970). En canvi, 1981, 1986 i 1991 tenen xifres ja oficials.
Els segments joves i vells tenen demandes específiques. El 1991 n’hi ha molts de vells (>14%, el doble de 1900) i s’ha reduït la proporció de joves, baixant del 30% el 1900 al 19% el 1991 a Balears. Hi havia el 1900 quatre joves per cada vell, i el 1991 només 2,4 joves per vells, el que posa en perill el sistema financer de pensions. L’emigració redueix el nombre de joves i de naixements des de la crisi de la fil·loxera (1887 i ss.). La presència d’una guarnició militar ha augmentat molt d’anys la proporció de joves de 20-25 anys. Els censos estaven mancats d’exactitud. Els homes sabien l’any (la quinta militar), les dones redondejaven a anys acabats en 0. Des dels 1930 ja es veu que la piràmide ja no és triangular: baixa la natalitat per la guerra civil (una generació buida), a més de la guarnició militar. Des del 1950 l’aplicació d’antibiòtics (descoberts en la II Guerra Mundial) redueix la mortalitat. Augmenten els grups a partir de 20 anys per la immigració vinguda pel turisme. Això dóna un augment posterior de la natalitat. El 1973 la crisi aturarà després la gran natalitat, que se denota el 1981 i continua, en un procés d’envelliment.
Fins al començament del fenomen turístic, la població experimentà un procés d’envelliment, pel descens de la natalitat i per l’emigració dels més joves. Però, amb el turisme, els importants contingents d’immigrants i la recuperació de la natalitat van rejovenir la població, fins a la crisi del 1973. Aleshores s’inicià una altra davallada de la natalitat, que no fou compensada per la immigració i que provocà un nou procés d’envelliment. L’estrangulament a la base de les piràmides del 1991 ho posa de manifest. Aquest procés va ser especialment intens a la Part Forana de Mallorca, i menys a les Pitiüses, que van conservar un cert grau de rejoveniment.
La relació d’homes-dones en la població activa, cap 1996, és aproximadament de dos terços d’homes i un terç de dones, el que és un percentatge prou equivalent al de les societats avençades i representa una gran millora respecte al passat.

L’origen dels habitants. El creixement absolut i les migracions.
Un dels esdeveniments demogràfics més importants, per la seva trascendència social i cultural, és el canvi en la composició de la població segons el seu origen. La immigració ha fet augmentar el pes relatiu dels nascuts fora de les illes Balears, que és especialment elevat a les Pitiüses i molt menys important a Menorca. A causa de l’edat dels immigrants, aquests tenen un pes relatiu molt important en determinats grups d’edat, com ara els compresos entre els 25 i els 50 anys. Però el que és difícil de comptabilitzar és el pes demogràfic dels fills d’aquests immigrants nascuts a les illes, els primers dels quals ja han fet 35 anys, i per tant han ingressat en la vida econòmica i social insulars. Una estimació aproximada dóna que els fills de pares immigrants són el 40% dels joves i els fills d’insulars el 32%, mentre que el 28% serien fills de matrimonis mixtos.

Els residents estrangers.
Els residents estrangers a Balears el 1996 eran 31.068 (30.079 segons l’Anuario Estadístico de Extranjeros, un 4,3% del total de residents, quan la mitja espanyola és el 1,3%). D’Europa hi ha 24.337, Amèrica 3.240, Àfrica 2.218, Asia 1.202, Oceania 59, apàtrides 12. Per països destaquen: Gran Bretanya 8.299, Alemanya 7.450, Itàlia 1.181, Holanda 1.154. De fora d’Europa estan: Marroc 1.688 i Algèria només 175. Argentina 905, EUA 406. La presència de grans grups d’estrangers, fonamentalmente alemanys i anglesos, està provocant als anys 90 una forta polèmica, sobretot a la Part Forana, doncs s’acusa als estrangers se canviar l’ús del sòl d’agrari a residencial, de tancar el lliu pas tradicional per les finques i d’ignorar la llengua i costums autòctones. A alguns municipis ocupen una part significativa del sòl rústic. El 15% del territori insular està en mans estrangeres, sobretot alemanyes. Hi havia 50.000 propietats estrangeres a Mallorca, amb Artà amb més del 25% del sòl rústic en màns estrangeres, la majoria de jubilats i professionals d’alta capacitat econòmica. Per contra, és evident que el turisme residencial manté unes despeses més continues al llarg del temps, sense l’estacionalitat i les crisis del turisme d’hotel. En quant al problema de la integració, cal distingir entre els vells que no s’integren per dificultat idiomàtica i els joves que sí ho fan en una gran majoria.

La població segons la seva activitat. Composició sectorial de la població activa.
L’immens canvi sectorial se produí entre 1970 i 1991 a les illes, per la terciarització de l’economia. L’estructura de la població activa ha experimentat canvis profunds a causa del turisme, que ha provocat una hipertròfia del sector terciari a costa sobretot del primari i de la immigració procedent de la Península Ibèrica. Hi ha una gran pèrdua absoluta i relativa de població primària i un relatiu descens de la industrial. La causa principal d’aquesta disminució ha estat la manca de reposició, per part dels joves, de les generacions que s’estingeixen per motius d’edat (jubilació o mort). La terciarització de l’ocupació afecta a tots els municipis de les illes, inclosos els del Pla de Mallorca, que han mantingut fins fa poc el seu caràcter rural.
El 1981 un 11,7 de la població activa realitzava activitats primàries (un 37,8% el 1960), un 30,5% a les secundàries (un 32,6% el 1960), i un 57,8% a les terciàries (un 29,6% el 1960). L’evolució posterior ha marcat la baixa del primari i l’augment del terciari, baixant el 1996 del 5% el primari i pujant el terciari del 70%.
L’atur havia estat gairebé inexistent, abans per l’emigració i després del 1960 pel boom turístic, però aparegué desde la crisi del 1973, arribant el 1987 al 14,1% de la població activa, amb una forta estacionalitat turística.
L’atur espanyol erael febrer de 1997 del 14,1% i Balears destacava per ser la segona amb més baix percentatge, un 10,69%, darrera de Catalunya (10,25%), afectant a 33.910 persones, que baixen força per sota dels 30.000 en l’estiu.

Piràmides de Balears desde 1965 de població activa i no activa, i les sectorials.
El turisme i les activitats associades augmentaren el nombre de llocs de treball a les illes, de 197.000 el 1960 a 311.000 el 1987, un increment del 67,8% (dos terços).
Un estudi sobre una mostra del 5% del cens del 1965 ens exposa una població de fet, en la que no hi havia d’atur, amb molts més homes que dones. Moltes de les dones fadrines feien feina, i sobre els 30-40 anys hi havia menos dones ocupades, degut a les responsabilitats familiars, per a augmentar als 50 anys, quan ja no tenien família, fins a la jubilació. Hi havia molt de treball subterrani (treball domèstic sobretot). Pollença era un cas als anys 50-60 d’augment fort de població activa, al passar elles de dir que eren amas de casa a ser pageses, quan en realitat feien el mateix (el motiu era l’avantatge de la cotització i la pensió de la Seguretat Social).
El 1991, amb xifres oficials, distingim no actius, actius, ocupats i aturats. Hi ha molts d’aturats que realment treballen en l’economia submergida, així com jubilats que continúen treballant. Apareixen molts d’aturats, molt d’ells conjunturals, doncs l’1 de març té un alt atur hivernal. La majoria són joves (20-35 anys), amb 50% dels aturats, molts en recerca de la primera feina. Hi ha més dones aturades que homes aturats, malgrat que augmenta el nombre de dones actives -sobre tot al terciari-. La gran majoria de les dones no abandonen la feina al casar-se.
El sector primari des del 1965 al 1991 va disminuir notablement. Veiem al cens agricultors i pescadors, que poden ser actius (amb aturats) i actius-ocupats. Des del 1955 disminueix el sector primari, i sobretot des del 1965. És molt important a Eivissa i envelleix constantment, perquè els joves treballen al turisme. El 1991 no hi havia gairebé de joves al sector primari.
El sector secundari és més simple i té menos canvis aparents, perquè els canvis són interns: se passa d’una activitat a altra, però el pes del sector es manté. El tèxtil, sabates i mobles disminueixen en favor de la construcció, energia... Menorca es manté molt bé entre el 1965 i 1991: orfebreria, bijuteria, sabates, formatge, construcció... Moltes dones fan feina a Menorca, i molt poques a Eivissa (construcció, desalinitzadora). A Palma es manté la indústria, amb molt poques dones, mentre que hi ha més dones a la Part Forana. Són fàbriques de materials de construcció, fusta, elements metàl·lics, sabates, energia...
El sector terciari és el de major augment, fins a ser predominant a tot arreu. Passa del 1/3 del 1965 a més del 70% el 1991. Hi ha moltes dones al terciari.

MALLORCA.
Poblament i població.
La seva situació estratègica n’ha fet un lloc de poblament molt reculat. Les primeres restes de l’home mallorquí són datades de 6.000 anys. Hom calcula que fins la romanització (123 aC), l’illa tingué una població d’uns 10.000 habitants. Els emplaçaments humans defugien sempre la costa, molt poc segura, i foren les talaies naturals de la serra de Tramuntana els primers u més duradors fogars de poblament. Amb la pau romana aparegueren els primers emplaçaments costaners (Palma i Pollentia), els quals, especialment el primer, perduraren per influència de la civilització urbana dels àrabs i la mercantil del catalans. Al començament del segle XIV Mallorca tenia uns 60.000 habitants, un 40% dels quals era concentrat a Palma, però d’aleshores ençà s’inicià una davallada per causa de les epidèmies periòdiques (1348, 1375, 1384, 1467, 1475, 1504, 1600, 1648, etc.) i de la crisi econòmica i política general de la corona, que posaren fi al comerç mediterrani. Fins a la fi del segle XVI no fou superada aquella xifra de població, i fins ben entrat el segle XX no tornà a assolir-se aquella proporció urbana a Palma. A la dependència comercial i l’abandonament de les costes seguí la migradesa agrícola, que produí fams cícliques, que no aturaren, però, el creixement demogràfic: així, de 58.000 habitants el 1573 hom passà a 99.191 el 1668 i a 119.620 el 1750. D’aleshores ençà, al creixement demogràfic se suma l’econòmic, interromput només per les pauses polítiques, i fou més notable a partir del segon terç del segle XIX. El 1857 hi havia 203.993 habitants,i el 1900 ja eren 248.259 habitants,en plena crisi econòmica per causa de la fil·loxera i de la fi del comerç amb les Antilles, motius que provocaren una forta emigració. Des del principi del segle XX la població ha crescut amb un ritme irregular, especialment elevat entre 1920-1940 i 1960-1970. Durant el període 1970-1981 augmentà el 21,9%. El ritme decreixement es mantingué fins 1974, i d’aleshores ençà, i a causa de la crisi econòmica disminuí la immigració i la natalitat. El 1986 hi havia 620.890 habitants.
La densitat de la població el 1986 era de 170 hab/km², però, sense comptar Palma, aquesta xifra baixa a la meitat (87 hab/km²) i la seva distribució és irregular. Superen aquesta xifra mitjana només 17 municipis, que representen el 24,9% de la població total; se situen al llarg de l’eix viari Palma-Alcúdia, a l’enclavament de Sóller i a l’E i NE de l’illa. Per contra, 7 municipis de la serra de Tramuntana, que sumen el 0,7% de la població total, posseïen les densitats més baixes, per sota de 35 hab/km², i menys dens és Escorca, amb 2 hab/km². El fet més important en la distribució de la població és el pes creixent de Palma dins el conjunt de l’illa; Palma, que el 1900 representava el 25,7% de la població total, el 1981 ja aplegava el 54,2%, tot i que el 1986 (321.112 habitants) havia baixat al 51,7%. Més que d’un forta urbanització cal parlar de macrocefàlia de la capital, ja que Manacor és la segona població, amb 25.646 habitants. El creixement de la població, molt localitzat a la capital i als municipis turístics, puix que una bona part dels municipis mallorquins són en regressió demogràfica, és degut especialment al corrent immigratori i a l’increment del creixement natural a conseqüència de l’augment de la natalitat. En el període 1960-1975 la immigració ha suposat les dues terceres parts del creixement absolut. Però la crisi del 1973 ha incidit negativament en el procés demogràfic en frenar notablement aquesta immigració i reduir espectacularment la natalitat, tendència que segueix el 1986. La població immigrada procedeix majoritàriament d’Andalusia, Castella-La Manxa, Catalunya, Múrcia i País Valencià, i és situada sobretot al sector turístic, de serveis i de la construcció, especialment a Palma. Les conseqüències socials del problema immigratori s’agreugen a l’estiu, amb la immigració provocada pel treball estacional i pel corrent turístic. El 1970 la població activa era del 38,8% i es distribuïa de la següent manera: el 16,58% al sector primari, el 32,55% al secundari i el 50,87% al terciari. La tendència actual, com a conseqüència d’una economia basada en el turisme, és la disminució de l’agricultura i l’augment dels serveis i de grups del sector secundari relacionats amb la dinàmica turística, com és ara la construcció.
Bartomeu Barceló adverteix en l’evolució demogràfica de Mallorca des del 1860 una sèrie d’etapes:
1) 1860-1887. La persistència del règim demogràfic antic.
2) 1887-1910. La crisi demogràfica i la gran emigració.
3) 1910-1930. La recuperació del creixement.
4) 1930-1940. La ruptura del règim de transició.
5) 1940-1955. La intensificació de la vida urbana i la decadència del món rural.
6) 1960-1975. L’acceleració del creixement i del turisme.

7) 1975-1991. La crisi demogràfica actual. 

No hay comentarios: