Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

lunes, 2 de enero de 2017

Geomorfologia: Apunts.

APUNTS DE GEOMORFOLOGIA.

TEMA 0. GEOMORFOLOGIA.
A. GEOMORFOLOGIA, CONCEPTES I DEFINICIONS.
B. BREU EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
C. GEOMORFOLOGIA I GEOLOGIA.
D. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL, CLIMÀTICA, DE PROCESSOS I QUANTITATIVA.
E. L’ESCALA TEMPORAL: ESCALA GEOLÒGICA I ESCALA GEOMORFOLÒGICA.

TEMA 0. GEOMORFOLOGIA.
A. GEOMORFOLOGIA, CONCEPTES I DEFINICIONS.
La Geomorfologia és la part de la geodinàmica que s’ocupa de l’estudi de les formes de la superfície terrestre, de les forces que l’originen i de llur evolució.
La Geografia es divideix en Física y Humana.
La Geografia Física es subdivideix en quatre branques:
1) Climatologia.
2) Geomorfologia (la més antiga i amb més publicacions).
3) Hidrogeografia.
4) Biogeografia.
Cohesionen la Geografia Física els conceptes de Paisatge i Sistema, perquè la Geografia Física es determinista (no possibilista).
1) Un exemple: un geògraf descriptiu pot estudiar un paisatge de muntanya, i descriurà una sèrie d’elements, com un pic, estany, morrena, avall en forma de U, baciot, llom d’un chot, roca tavellosa, etc. Després pot descobrir que hi ha lligams en les formes descrites del Pirineus i dels Andes i entre altres coses, que els animals són tavellosos (llanuts). Doncs així descriu un paisatge, en un clima determinat, que en aquest cas és el paisatge glaciar.
Per tant, un geomorfòleg francès descriptiu intenta descriure formes, integrant-les dins de paisatges i esbrina la seva genètica per trovar lleis universals. Però pot tenir el problema de ser massa descriptiu, perquè cada fenomen haurà de tenir els mateixos trets que descrivia el primer descobridor o se criticarà l’adscripció.
2) Un altre exemple: un geògraf experimental pot estudiar un sistema, i així descriure la plutja que corre per un coster, per a estudiar la dinàmica fluvial. Trova que hi ha materials i processos, dels quals posar el nom és la darrera conseqüència: salts, catarates, falls (en anglès), però que coincideixen en ser fenomens descrits amb unes característiques comunes. En el sistema depen de quan plou, on, quant, en quina periodicitat.
Per tant, un geomorfòleg anglosaxò estudiarà el procès dinàmic i experimentarà distintes possibilitats. Però pot tenir el problema de ser massa experimentador, de repetir el mateix experiment en infinites variants, fins caure en l’absurd.
La geomorfologia és una disciplina de síntesi. El relleu és fet de políedres amb vessants, que tenen un sistema de pendents mesurable, amb unes formes del relleu que tenen una terminologia i uns processos que poden ser negatius (erosió) i positius (sedimentació).

B. BREU EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
La geomorfologia té les seves arrels en els naturalistes del segle XVIII. El fluvialista Hutton, el sistematitzador Lyell. Hi havia dos corrents encontrats: el neptunisme (la mar com responsable del dipòsits i moltes formes), el plutonisme (el granit i les roques volcàniques com responsables del relleu). El catastrofisme era el motor del canvi per ambdos corrents.
Humboldt va ser dels primers en estudiar les regions, començant així la corologia. Fa moltes descripcions fisiogràfiques, com a Amèrica les isolínies, i inventa el terme de Meseta ibèrica. Altres geògrafs que influencien en el naixement de la geomorfologia son Richtofen sobre el loess de la Xina (format pel vent), Margerie i La Noë sobre el muntayam del Jura.
Però els principals van ser els americans: Powell (erosió fluvial, estructura), Gilbert (erosió lateral i els llacs) i, sobre tots, Davis.

William Morris Davis (1850-1934). Geomorfòleg format a Harvard (deixeble dels geòlegs Gilbert y Shaler). Accepta la teoria de l’evolució orgànica de les formes del relleu. Utilitza el mètode deductiu y positivista per arribar a conclusions deterministes. Separa la Geografia Física de l’estudi de les formes de vida amb relació amb el medi físic.
Desenvolupa la “teoria del cicle de erosió diferencial”, per la qual hi ha un cicle amb fases de joventud, maduresa y senectud de las formas del relieve, que així són relleus joves, madurs i senils. Aquestes formes estarian determinades per les forces erosives, sobre tot la fluvial, en un procés de peneplanarització en la maduresa, fins que un aixacament tectònic pugui restablir el cicle des de la seva joventud altra vegada.
Davis troba elements diferèncials en el relleu, pels agents erosius, en tres fases d’un cicle evolutiu.
Hi ha una seqüència:
1) Sorgeixen relleus joves per causa d’un desequilibri geològic. Son formes erosives.
2) Apareixen agents atmosfèrics: la plutja (és el agent determinant per Davis), que es concentra en els cursos fluvials, que erosiona i també porta materials i els deposita, fent un relleu madur, amb més formes que en la primera fase, perquè hi ha formes erosives i deposicionals.
3) Peneplana (penillanura): amb relleus molt baixos, erosionats, amb fenomens deposicionals.
La tendència general del sistema és l’equilibri. Però llavors pot començar de nou, amb un rejoveniment, si hi ha un nou aixacament del materials sedimentaris.
Crítica de les tesis d’en Davis. Hem de tenir cura dels conceptes “organicistes”: no cal dir “naixement d’un riu”, perquè no hem d’usar termes humans pels fenomens naturals. L’altre pecat d’en Davis és l’uniformisme, l’intentar trovar una sola explicació a tots els fenomens. Les crítiques a Davis es fonamenten en que oblida una sèrie de casos. Per exemple de quan no plou, sinó que neva i això pot rejovenir el relleu al arrastrar els materials en massa i no poc a poc com en la plutja. Això desmenteix el cicle de Davis, perquè conviuen elements de distintos processos. És l’exemple de Sierra Nevada a Granada, de muntanyes desgastades però amb circos glaciars molt acusats, per la força erosionadora del gel, que no actua homogeniament en el territori sinó que es concentra en una part.
Altre cas contradictori és quan l’element predominant és el vent, que pot canviar el sentit del procés erosiu, portant materials desde la plana a les muntanyes. És l’exemple de Formentera, amb dues vessants molt diferenciades, als costats de la masa dura central de l’illa. Una vessant té una alta pendent i els cursos fluvials són rectes i curts. Una altra vessant és de baixa pendent, perquè el vent ha portat arena contra la masa central i així els cursos fluvials són meandrosos.
La teoria d’en Davis fou criticada per la Escola alemanya, on Alberth Penck afirma que el cicle estava delimitat temporalment per la geodinàmica de les forces endògenes i exògenes, i a Rússia, on Dokutxaiev avança el concepte de zonalitat.
En suma el determinisme creu que els factors del medi físic influeixen directament sobre l’homo, amb caràcter causal y el seu mètode és un positivisme (deductiu) que atén exclusivament als fets.

C. GEOMORFOLOGIA I GEOLOGIA.
Relació de la Geomorfologia amb la Geologia: el geomorfòleg té problemes acadèmics en comparació amb el geòleg.
Geomorfologia: és l’estudi de les formes de la Terra, més moderna i pitjor vista, per no ser útil econòmicament. Estudia les formes de la superfície en el moment de la descripció o com màxim en el quaternari, fa un milió d’anys.
Geologia: és l’estudi de la composició i estructura de la Terra, més valorada acadèmica i econòmicament, per ser útil per la mineria. Ha d’estudiar mér enrera en el temps, fins mostrar tota l’evolució de la forma física, pot ser milers de milions d’anys enrera.

D. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL, CLIMÀTICA, DE PROCESSOS I QUANTITATIVA.
En els anys 50 comença el corrent morfoclimàtic, per J. Büdel, en la millor tradició alemanya de recerca als deserts, als intertròpics humits i a les regions subpolars. El francès J. Tricart fa tractats sobre formes i processos zonals, azonals i extrazonals, amb l’acció directa o indirecta del clima.
El corrent sistemàtic dels processos, amb una profunda reflexió teòrica i molt poca síntesi sobre les seves investigacions de camp.
El corrent quantitatiu estudià de manera especialitzada i molt matemàtica les vessants, xarxes fluvials, geometria de conques, eolisme, morfometria, cronometria...
El corrent humanista, el darrer moviment teòric, que estudia l’home com a primer agent antròpic (geoarqueologia), dins de la pauta de la reunificació de la geografia com l’estudi de l’estatge dels humans.

El mètodes, tècniques i enfocaments de la geomorfologia són els mateixos que els de les altres ciències, amb les quals comparteix la seva lògica interna, com proclama la Teoria General de Sistemas.
Els fets i processos de la geomorfologia poden ser englobats en sistemes tancats i oberts. Mentre que en Davis preferia un sistema tancat la geomorfologia actual desenvolupa el concepte de sistema obert, amb un ajustament entre forma i procés.
Els mètodes d’investigació:
a) Mètode teorètic. Formula un problema, i dóna hipòtesis abans de recollir dades.
b) Observació de camp. Pot ser quantitativa o qualitativa.
c) Experimentació. A escala real o reduïda, amb una escala temporal que és molt problemàtica, però amb l’avantatge del control de les variables.
d) Empíric quantitatiu. Per a problemes amb moltes variables (com la formació d’ones).
Els mètodes d’anàlisi:
El mètode inductiu: una sèrie de fets s’ordenen lògicament de manera que un condueixi a l’altre fins arribar a la conclusió final. És molt subjectiu, perquè pot eliminar el desfavorable.
El mètode deductiu: formula primer una hipòtesi i cerca després les observacions que ho demostrin (exemple del cicle de Davis). És igualment subjectiu.
El mètode analític: formula diverses hipòtesis i averigua la real amb les observacions posteriors.

La causalitat de la geomorfologia obeix a:
Forces internes: l’estructura actual prové de la litologia i de la tectònica. Així de la sedimentació passem a la diagènesi i d’aquesta al metamorfisme.
Forces externes: l’evolució morfogenètica obeix a a forces còsmiques com la gravetat (sobre tot, com gran impulsora) i els moviments tangencials de l’atmósfera i la hidrosfera (vents i corrents).
Forces tèrmiques: la desigual recepció de l’energia solar redunda en diversos sistemes morfoclimàtics. El climes i els paleoclimes modifiquen el relleu i el paisatge, així com la coberta vegetal i els sòls.

La divisió clàssica de la geomorfologia és:
La geomorfologia estructural: és la de més llarga tradició acadèmica. Les formes responen a les forces internes. L’estructura està determinada per la tectònica (deposició, plegament) i la litologia (naturalesa dels materials).
La geomorfologia dinàmica: estudia els processos azonals, no condicionats pel clima o l’estructura. Són els modelats costaners (condicionats per l’estructura, el vent, les corrents i ones marines), els modelats de les vessants (que segueixen la llei del mínim esforç, anant avall per la força de la gravetat).
La geomorfologia climàtica: estudia els processos de la morfologia zonal condicionats per la divisió climàtica del món. L’exemple és la divisió entre valls amb pluja (en forma de V) i valls amb neu (en forma de U).

E. L’ESCALA TEMPORAL: ESCALA GEOLÒGICA I ESCALA GEOMORFOLÒGICA.
Mentre que l’escala geològica és inabastable i ens porta a milers de milions d’anys, l’escala geomorfològica és molt més curta i només ens interessa realment el que va passar en els darrers milers d’anys i, excepcionalment, el que va passar en el quaternari (fins fa 1,8 milions d’anys). Sens dubte és important sebre els antecedents, però no són la matèria principal de la geomorfologia.

TEMA 1. ELS MATERIALS DE L’ESCORÇA DE LA TERRA.
A. ELS MINERALS I LES ROQUES, DEFINICIÓ.
B. CLASSIFICACIÓ GENÈTICA DE LES ROQUES.
C. ROQUES ÍGNIES, ERUPTIVES O ENDÒGENES.
D. ROQUES SEDIMENTÀRIES.
E. ROQUES METAMÒRFIQUES.
F. PROPIETATS I CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LES ROQUES.

TEMA 1. ELS MATERIALS DE L’ESCORÇA DE LA TERRA.
A. ELS MINERALS I LES ROQUES, DEFINICIÓ.
Els minerals són les substàncies no orgàniques.
Les roques són les matèries minerals que formen part de l’escorça terrestre. En geologia són roques el granit, la sorra, l’argila. Les roques poden ser aluminoses, calcàries, argiloses, silícies, quarsíferes.
La roca mare es la part inferior d’un sòl.
Una roca encaixant és una formació rocosa en que s’ha produït una intrusió de roques ígnies o bñe s’hi han introduït mineralitzacions.
B. CLASSIFICACIÓ GENÈTICA DE LES ROQUES.
C. ROQUES ÍGNIES, ERUPTIVES O ENDÒGENES.
D. ROQUES SEDIMENTÀRIES.
E. ROQUES METAMÒRFIQUES.
F. PROPIETATS I CARACTERÍSTIQUES FÍSIQUES I QUÍMIQUES DE LES ROQUES.

TEMA 2. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
A. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
B. LA LITOSFERA.
C. EL MAGNETISME TERRESTRE.

TEMA 2. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
Tenim, per conèixer l’escorça, l’observació directa mitjançant un pou (el màxim possible és de 5 km) i l’estudi dels materials emesos pels volcans. A més hi ha els meteorits, que ens dónen mostres de com poden ser les matèries més internes de la terr, ja que són la matèria inicial de formació dels planetes i perquè és evident que les roques més denses es concentren en l’interior més fons i les menys denses en l’escorça. I també hi ha l’estudi del geomagnetisme per descobrir més coses.
Un medi de coneixement de l’estructura interna de la terra és l’estudi de les ones internes P i S dels terratrèmols, que volten la terra en 2 h 30’, conduïdes per l’escorça.
1) Les ones P (primeres) o longitudinals (fan oscil·lar el medi en el sentit del raig de la propagació). Són ones de condensació o compressió.
2) Les ones S (segones, després de les P) o transversals (fan oscil·lar el medi en sentit perpendicular a l’avanç). Són ones de distorsió o cisallament.
3) Les ones superficials (externes) són les que segueixen els talls de la superfície i són les més lentes.
Les ones internes (P i S) permeten de localitzar unes importants discontinuïtats físiques, que són com a esferes concèntriques. El nucli les refracta, mostrant un radi d’uns 3.540 km. desde l’interior de la terra. El nucli té un nuclèol interior, d’uns 1.300 km.
Mohorovicic va descobrir una discontinuïtat (denominada moho) a uns 60 km, amb distintes fondàries davall dels continents i sobre tot davall de les gran serralades, mentre que davall dels ocèans és poc fonda.
Conrad va descobrir una altra discontinuïtat, només en els continents, entre les masses basàltiques (davall) i les masses granítiques (damunt).

A. ESTRUCTURA INTERNA DE LA TERRA.
Així doncs l’estructura interna de la terra ens mostra una divisió molt clara:
El radi de la Terra: 6.370 km.
1) Nuclèol sòlid/líquid, amb un radi de 1.300 km.
2) Nucli líquid, amb un radi de 2.240 km. Està format per ferro i sulfur de silici a una temperatura de 5.500ºC. La seva densitat és de prop 13.
3) El mantell2.800 km de gruix i una densitat de 3 a 3,5. És sólid, amb minerals molt pesants en magnesi i ferro. La temperatura oscil·la entre 2.750 i 700ºC. La part superior del mantell és l’astenosfera, que és plàstica i s’acomoda a les pressions exteriors mitjançant fluxos molt lents.
4) L’escorça és la capa més superficial i té un gruix variable dels 5-10 km (oceans) fins els 20-30 de mitja, podent arribar als 60 o 80 davall de les grans serralades. Té una densitat mitja de 2,8. La discontinuïtat de Conrad, que només està daval dels continents, la separa en dues escorces o crostes:
a) L’escorça oceànica, de masses basàltiques, que passa davall dels oceans i dels continents, amb una densitat de L’escorça oceànica es denomina SIMA (silicats de magnesi).
b) L’escorça continental, de masses granítiques, que passa damunt de l’anterior per davall dels continents, amb una densitat de 2,65. L’escorça continental es denomina SIAL (silicats d’alumini).

B. LA LITOSFERA.
La litosfera (l’escorça) abasta la part superior del mantell fins a una fondària de 70 a 100 km. A sota hi ha l’astenosfera plàstica, que en té 120-140.
La litosfera es pot deformar i d’ací provenen bona part dels canvis endògens de la faç de la terra: deformacions o dislocacions, elevació o afonament dels continents, plegaments de serralades i erupcions volcàniques.
El motiu és que si l’escorça continental és bastant rígida, l’escorça oceànica és més plàstica, mentre que la part superior del mantell encara és més plàstica. L’escorça oceànica es forma pel ascens de materials basàltics del mantell quan s’obrin els continents i es separen. En altres punts és al enrevès, quan part de la escorça es fusiona amb el mantell. Tot això pot fer una corrent de materials que pressionen i empitjar els continents amb una força tangencial sinó hi ha una força contrària que equilibri les forces.

C. EL MAGNETISME TERRESTRE.
La Terra és com una gran barra imantada amb un polo Sur i un polo Nord, però aquests polos no segueixen sempre la direcció del polos geogràfics (que estan determinats pel eix de rotació de la Terra), sinó que inclús es poden invertir (no se sap ben bé el perquè). El camp magnètic del globus es deu, segurament, als moviments de convecció en la capa fluïda del nucli. Els minerals ferromagnètics tenen la propietat d’orientar-se segons el camp magnètic ambiental en el que es formaren. Doncs, les roques que es varen consolidar en periodes anteriors tenen una orientació magnètica distinta a l’actual. Per exemple, en un llac els grans dels sediments es van depositant en els fons i els minerals ferromagnètics són com bruixoles microscòpiques que queden atrapades en el material al solidificar-se. Es pot investigar fins i tot en les estalactites i en els excrements animals (perquè tenen sulfurs de ferro).
L’orientació dels polos magnètics vers els polos Sud i Nord ha canviat des dels temps geològics, amb un lent giro que pot durar milers d’anys en acabar-se. Es conèixen inversions magnètiques des de fa almenys 200 milions d’anys i la més propera inversió magnètica esdevé 780.000 anys enrera i des d’ença el magnetisme de la Terra està orientat al Nord, amb petites fluctuacions fa 118.000, 40.000 i 28.000 anys. Així, amb l’estudi del paleomagnetisme del minerals es pot conèixer l’estructura de la Terra de la mateixa manera que de la ceràmica es pot datar l’època de la seva cocció perquè les partícules de ferro s’han disposat en unes línies concretes de l’època.

TEMA 3. DINÀMICA DE L’ESCORÇA TERRESTRE.
A. L’ENERGIA INTERNA DEL PLANETA.
B. LA DERIVA CONTINENTAL DE WEGENER.
C. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES.
D. PLAQUES TECTÒNIQUES: CARACTERÍSTIQUES I CONTACTES.
E. ÀREES OROGÈNIQUES.
F. MOVIMENTS EPIROGÈNICS.

TEMA 3. DINÀMICA DE L’ESCORÇA TERRESTRE.
A. L’ENERGIA INTERNA DEL PLANETA.
B. LA DERIVA CONTINENTAL DE WEGENER.
L’alemany Wegener estableix (1912-1922) la teoria de la deriva continental, d’uns continents (blocs de sial) que suraven sobre un sima. Aquesta teoria ja estava insinuada en el segle XVIII, quan es va veure que’ls escuts de Brasil i África (con els d’Amèrica del Nord i Europa) tenien uns llindars amb un dibuix molt semblant per encaixar i a més eran coincidents en latitud. És va desenvolupar la tesi de que hi havia fa 3.500 milions d’anys un continent, Pangea, com única terra, mentre que Panthalassa apareixia com mar únic. Proves d’això eren: 1) la paleontologia, amb fòsils de flores i faunes semblants en èpoques llunyanes en continents ara separats, com Madagascar, India i Insulindia. Altre exemple és l’Antàrtida, on hi havia habut vegetació càlida en el passat, quan estava més al nord. 2) La segona prova és el paleomagnetisme, mostrant com estavan les terres girades llavors.
Així doncs, l’evolució de la Terra dels continents de la Terra és: 1) Formació del planeta fa 4.500 milions d’anys. 2) Formació de l’escorça sòlida en la era primaria, fa 3.500 milions d’anys, en un sol conjunt, Pangea. 3) En la era Secundària, fa 180 milions d’anys, es separen dos grans continents: Euroasiàtic al Nord i Gondwana al Sud. 4) En la era Terciària, fa 65 milions, es trenquen els vells continents i apareixen els actuals, separats per gran oceans.

C. LA TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES.
La teoria de la deriva dels continents es va completar amb l’expansió dels oceans per arribar a la teoria de les plaques litosfèriques, que no suren ni coincideixen exactamente amb els continents.
Se considera que l’escorça continental és molt antiga (més estàtica, més distinta del mantell), mentre que l’escorça oceànica és molt moderna (més dinàmica i regenerable, més semblant al mantell). Això explica les dorsals mesoceàniques i els rifts. Les dorsals són unes serralades en el fons del mar (amb illes que sobresurten com Ascensió o Santa Helena).
L’explicació és que per entre els crulls puja material del mantell, que obliga a separar-se els costats, que a més es fracturen en falles. Se comprova que en l’Atlàntic hi ha una doble alineació, el rift. Els continents s’allunyen perquè en el centre del oceà surt un rift, a un ritme de 10 cm a l’any. Mentre, el Pacífic es redueix. L’altra gran dorsal és en l’Índic (amb les illes Seychelles sortint en el mig), mentre que l’Índia (que en el xoc produeix l’Himalaya) i Australia es mouen a l’Est. A més s’estan obrint nous rifts, en África, separant dos blocs (els grans llacs de l’Est) dins del continent, així com la Mar Roja. El Mar Mort s’està obrint ara, llindant amb el Golf d’Aqaba, també obrint-se. A Califòrnia passa el mateix, amb la falla de San Andrés: dins de milions d’anys Califòrnia serà una gran illa. L’oceà Atlàntic potser arribarà qualcún dia a ser un altre Panthalassa, mentre que els continents s’arribaran a juntar en un nou Pangea.

D. PLAQUES TECTÒNIQUES: CARACTERÍSTIQUES I CONTACTES.

Les plaques litosfèriques són els blocs en què es divideix la litosfera i que lliscan sobre el magma. Hi ha set plaques: nordamericana, sudamericana, pacífica, indoaustraliana, africana, antàrtica i euroasiàtica.
Hi ha dos tipus de zones:
1) Zones d’expansió, on el moviment de les plaques es realitza a partir de les dorsals oceàniques, on “creix” l’escorça per la sortida o barbollament del magma a través de les escletxes o fissures.
2) Zones de compressió o convergència, en altres indrets, les zones de subducció, els llindars de les plaques són absorbits llentament cap l’interior de la Terra.
Es destrueix l’escorça en el Pacífic, en les vores de les plaques oceàniques. El procés és que en la placa sudamericana hi ha pressió cap a l’Oest i la del Pacífic l’espera immòbil, xocant en els Andes, on el basalt de la placa del Pacífic, més dens, passarà per davall en una fossa de subducció i empijarà adalt l’altra placa, mentre que el granit de la placa sudamericana surarà. L’escorça de basalt, al mateix temps, es sumergirà i guanyarà pressió (es calenta doncs) i tornarà adalt com magma en volcans a través de les fractures. El mantell és sòlid perquè són materials més durs, però els de l’escorça són més febles (basalt) i suporten menys la pressió abans de fondrer-se així que es licquen en bosses de magma, que pot pujar per les fractures en la vora de l’escut. Altra part del materials retornarà a l’astenosfera. Una prova d’això és que junt a les plaques és on el mar és més profund, perquè al endinsar-se l’escorça al xocar es crea un angle molt pronunciat cap davall.
Altre procès és que dues masses continentals topin: en els casos de l’Euroasiàtic (el monts Urals) i de l’Índia i Euroasia (Himalaia), creant una sutura continental. La conca del Mediterrani, per exemple, desapareixerà en una sutura al xocar África i Europa, amb l’efecte d’unes fractures i un encorbament. Al desapareixer l’escorça es produeix magma que surt en forma de magma (els vulcans mediterranis i terratrèmols, que periòdicament succeixen al incrementar-se l’energia potencial).
En aquesta teoria, l’escorça continental seria una peneplanura i quedaria fallada, al trencarse l’escut en falles, quedant els sediments en la mar (no tendrien altre lloc on anar). Però això no és vera. I és que la sedimentació intervé en el procés.

E. ÀREES OROGÈNIQUES.
Tant en les dorsals com en les fosses de subducció es registra una gran activitat sísmica i volcànica. Crean el relleu i després el destrueixen (erosió).

F. MOVIMENTS EPIROGÈNICS.
Els moviments epirogènics són els d’alçament o enfonsament del bloc cortical i tenen l’efecte de rejovenir el relleu.

TEMA 4. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
A. TECTÒNICA.
B. PLECS I FALLES.
C. ESTILS TECTÒNICS.
D. RELLEUS ESTRUCTURALS.
E. GRANS CONJUNTS ESTRUCTURALS.

TEMA 4. GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL.
A. TECTÒNICA.
La tectònica, com suma dels fenomens de mobilitat cortical, crea el relleu.
B. PLECS I FALLES.
El plec és una deformació continua que resulta de la flexió d’un material rocós que què hi ha una referència anterior a aquesta deformació, com és la superfície d’un estrat.
La falla és una fractura o escletxa de l’escorça terrestre al llarg de la qual s’ha produït un desplaçament i que en un terreny sedimentari i metamòrfic interromp una estratificació. La falla de transformació és una falla de desplaçament horitzontal que constitueix el límit on una placa litosfèrica es desplaça al costat d’una altra sense formació ni destrucció de litosfera.

C. ESTILS TECTÒNICS.
D. RELLEUS ESTRUCTURALS.
El relleu es la conformació de la superfície sòlida terrestre sota l’aire o sota l’aigua, com a resultat de l’erosió, de l’acumulació sedimentària, de les deformacions estructurals i de l’activitat volcànica.
El relleu tabular és el relleu estructural constituït per una capa de roca resistent i horitzontal. És el contrari dels paisatges muntanyosos.

E. GRANS CONJUNTS ESTRUCTURALS.

TEMA 5. LITOLOGIA I MODELAT: RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES
A. RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES.
B. ESCUTS.
C. SÒCOLS.
D. BATÒLITS.

TEMA 5. LITOLOGIA I MODELAT: RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES
A. RELLEUS A ROQUES CRISTAL·LINES.
B. ESCUTS.
L’escut és una massa continental rígida, no té coberta i quan és entapissat de sediments li denominen sòcol. Els escuts es varen formar per abombaments de l’escorça precambriana i es troben agrupats en dos conjunts: 1) Al Nord, provinents del continent euroasiàtic, estan els escuts canadenc, grenlandès, fennoscàndic, d’Angara. 2) Al Sud, provinents del continent Gondwana, estan els escuts guaiano-brasiler, africà, de Dècan, australià i antàrtic. Els solen separar entre si grans espais de sòcols coberts, és a dir, cubetes sedimentàries.

C. SÒCOLS.
El sòcol (“plataforma” per alguns autors) està recobert de sediments. És el substrat de roques, més antic i menys plàstic que la cobertora, amb roques més diagentitzades o metamorfitzades, i que molt sovint han sofert plegaments i fractures en fases diverses, amb l’injecció de roques intrusives.

D. BATÒLITS.
El batòlit és una massa de roca intrusiva de forma irregular consolidada sota capes potents i d’una extensió de centenars o de milers de km.

TEMA 6. LITOLOGIA I MODELAT: MORFOLOGIA CÀRSTICA.
A. MORFOLOGIA CÀRSTICA: DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
El carst és una regió de roca calcària o dolomítica i d’altres roques solubles (com el guix i la sal) on s’ha produït el desenvolupament de formes específiques causades pels processos de corrosió i d’erosió superficial i subterrània (avencs), cavernes, rasclers, dolines, et.), amb un drenatge dominantment subterrani.
Un avenc és una cavitat subterrània d’accés i eix verticals o molr inclinats.
Un rascler és un conjunt de solcs (arrugues), d’estries i de canals profunds separats per arestes tallants irregulars d’ 1 cm a 1 milions de profonditat, que s’originen a la superfície de les roques calcàries per l’acció corrosiva de les aigües salvatges.
Una dolina és una depressió circular en forma d’embut, de dimensions molt variables, formada per dissolució de roques, generalment calcàries.

B. PROCESSOS DE DISOLUCIÓ I PRECIPITACIÓ DE LES CALCÀRIES.
C. CIRCULACIÓ DE LES AIGÜES I CARST.
D. EL MASSÍS CÀRSTIC.
E. FORMES CÀRSTIQUES EN SUPERFÍCIE.
F. FORMES CÀRSTIQUES SUBTERRÀNIES.
G. EL PAISATGE CÀRSTIC.

TEMA 6. LITOLOGIA I MODELAT: MORFOLOGIA CÀRSTICA.
A. MORFOLOGIA CÀRSTICA: DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES.
El relleu càrstic es el relleu propi de les regions de massissos calcaris on l’acció erosiva de l’aigua s’exerceix fonamentalment mitjançant fenomens de dissolució superficial i subterrània de les calcàries.
B. PROCESSOS DE DISOLUCIÓ I PRECIPITACIÓ DE LES CALCÀRIES.
C. CIRCULACIÓ DE LES AIGÜES I CARST.
D. EL MASSÍS CÀRSTIC.
E. FORMES CÀRSTIQUES EN SUPERFÍCIE.
F. FORMES CÀRSTIQUES SUBTERRÀNIES.
G. EL PAISATGE CÀRSTIC.

TEMA 7. VULCANISME. FORMES DE RELLEU ASSOCIADES.
El vulcanisme és el conjunt de les manifestacions volcàniques i de tots el fenomens associats a l’expulsió dels magmes i dels gasos a la superfície de la Terra i a l’atmósfera. S’asocia a la paraula “plutonisme”.
A. VOLCANS, TIPUS I PARTS.
El volcà és el lloc on les laves i altres productes magmàtics (gasos, vapors, etc.) atenyen la superfície terrestre, a l’aire lliure o sota l’aigua, i que, per refredament, construeixen un relleu al voltant de la boca o de la fissura eruptiva, el qual sol tenir una forma cònica i una depressió o un cràter al cim.
B. TIPUS D’ERUPCIONS.
C. PRODUCTES EMESOS PER LES ERUPCIONS VOLCÀNIQUES.
D. FORMES DE RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC.
E. LOCALITZACIÓ DEL VULCANISME.
F. VULCANISME I SISMICITAT.

TEMA 7. VULCANISME. FORMES DE RELLEU ASSOCIADES.
A. VOLCANS, TIPUS I PARTS.
B. TIPUS D’ERUPCIONS.
C. PRODUCTES EMESOS PER LES ERUPCIONS VOLCÀNIQUES.
D. FORMES DE RELLEU D’ORIGEN VOLCÀNIC.
E. LOCALITZACIÓ DEL VULCANISME.
F. VULCANISME I SISMICITAT.

TEMA 8. AMBIENTS SEDIMENTARIS. ESTRATIGRAFIA I SEDIMENTACIÓ. ELS RELLEUS DE LES CONQUES SEDIMENTÀRIES.
A. LA COLUMNA ESTRATIGRÀFICA.
B. PROCESSOS SEDIMENTARIS.
C. MEDIS SEDIMENTARIS I CONQUES DE SEDIMENTACIÓ. RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES I PRINCIPIS DE SEDIMENTACIÓ.
D. CONCEPTE DE FÀCIES.
E. LES ESTRUCTURES TABULARS. PLATAFORMES ESTRUCTURALS, MESES O MOLES.
F. LES ESTRUCTURES SUBTABULARS. MONOCLINALS.
G. ELS RELLEUS DE “CUESTA”.
Les formes monoclinals o cuestas tenen cabussaments inferiors a 10 o 12º i alternança litològica. Si hi ha majors inclinacions es denominen hogbacks o “esquena de porc”, amb exemples en la Serra de Tramuntana.

TEMA 8. AMBIENTS SEDIMENTARIS. ESTRATIGRAFIA I SEDIMENTACIÓ. ELS RELLEUS DE LES CONQUES SEDIMENTÀRIES.
A. LA COLUMNA ESTRATIGRÀFICA.
B. PROCESSOS SEDIMENTARIS.
C. MEDIS SEDIMENTARIS I CONQUES DE SEDIMENTACIÓ. RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES I PRINCIPIS DE SEDIMENTACIÓ.
D. CONCEPTE DE FÀCIES.
La fàcies estratigràfica és el conjunt de caràcters físics i paleontològics que presenten els estrats d’una unitat estratigràfica.
E. LES ESTRUCTURES TABULARS. PLATAFORMES ESTRUCTURALS, MESES O MOLES.
F. LES ESTRUCTURES SUBTABULARS. MONOCLINALS.
G. ELS RELLEUS DE “CUESTA”.

TEMA 9. ELS RELLEUS A ESTRUCTURES PLEGADES I A ESTRUCTURES FALLADES.
A. ELS PLECS DE COBERTURA.
B. CARACTERÍSTIQUES I FORMES DEL RELLEU JURÀSSIC.
C. RELLEUS INVERTITS.
D. CARACTERÍSTIQUES DELS RELLEUS A ESTRUCTURES FALLADES.
E. HORSTS I FOSSES TECTÒNIQUES.
F. ESCARPES DE LÍNIES DE FALLA.

TEMA 9. ELS RELLEUS A ESTRUCTURES PLEGADES I A ESTRUCTURES FALLADES.
A. ELS PLECS DE COBERTURA.
B. CARACTERÍSTIQUES I FORMES DEL RELLEU JURÀSSIC.
C. RELLEUS INVERTITS.
D. CARACTERÍSTIQUES DELS RELLEUS A ESTRUCTURES FALLADES.
E. HORSTS I FOSSES TECTÒNIQUES.
F. ESCARPES DE LÍNIES DE FALLA.

TEMA 10. LA METEORITZACIÓ.
A. EL CONCEPTE DE METEORITZACIÓ.
B. METEORITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES LITOLÒGIQUES.
C. LA METEORITZACIÓ FÍSICA.
D. LA METEORITZACIÓ QUÍMICA.
E. METEORITZACIÓ PER ACCIONS DE TIPUS BIOLÒGIC.
F. ACTUACIÓ CONJUNTA DELS DIVERSOS TIPUS DE METEORITZACIÓ.
G. METEORITZACIÓ I EROSIÓ.
H. SISTEMA MORFOGENÈTIC.
I. AGENTS EROSIUS.

TEMA 10. LA METEORITZACIÓ.
A. EL CONCEPTE DE METEORITZACIÓ.
B. METEORITZACIÓ I CARACTERÍSTIQUES LITOLÒGIQUES.
C. LA METEORITZACIÓ FÍSICA.
D. LA METEORITZACIÓ QUÍMICA.
E. METEORITZACIÓ PER ACCIONS DE TIPUS BIOLÒGIC.
F. ACTUACIÓ CONJUNTA DELS DIVERSOS TIPUS DE METEORITZACIÓ.
G. METEORITZACIÓ I EROSIÓ.
H. SISTEMA MORFOGENÈTIC.
I. AGENTS EROSIUS.

TEMA 11. ELS VESSANTS. PROCESSOS DE VESSANTS.
A. ELS VESSANTS. DEFINICIÓ I CONCEPTES BÀSICS.
B. ANÀLISI DEL PERFIL DELS VESSANTS: FORMA I ANGLE.
C. LITOLOGIA I DESENVOLUPAMENT DELS VESSANTS.
D. EVOLUCIÓ DELS VESSANTS: HIPÒTESIS I MODELS. CLASSIFICACIÓ.
E. COMPONENTS GRAVITATORIS ALS COSTERS.
F. MOVIMENTS ALS VESSANTS.
G. TÈCNIQUES PER ANÀLISI DEL TRANSPORT ALS VESSANTS.

TEMA 11. ELS VESSANTS. PROCESSOS DE VESSANTS.
ELS VESSANTS. DEFINICIÓ I CONCEPTES BÀSICS.
El vessant és el coster que uneix el tàlveg i la carena o la base amb el cim d’una muntanya.
B. ANÀLISI DEL PERFIL DELS VESSANTS: FORMA I ANGLE.
C. LITOLOGIA I DESENVOLUPAMENT DELS VESSANTS.
D. EVOLUCIÓ DELS VESSANTS: HIPÒTESIS I MODELS. CLASSIFICACIÓ.
E. COMPONENTS GRAVITATORIS ALS COSTERS.
F. MOVIMENTS ALS VESSANTS.
G. TÈCNIQUES PER A ANÀLISI DEL TRANSPORT ALS VESSANTS.

TEMA 12. CURSOS FLUVIALS: GEOMETRIA I PROCESSOS.
A. GEOMETRIA DEL LLIT FLUVIAL I VARIABLES HIDRÀULIQUES.
B. PROCESSOS DE TRANSPORT I SEDIMENTACIÓ FLUVIALS.
C. EVOLUCIÓ DEL LLIT FLUVIAL.
D. EL PERFIL LONGITUDINAL D’UN CORRENT FLUVIAL.
E. MEANDRES.

TEMA 12. CURSOS FLUVIALS: GEOMETRIA I PROCESSOS.
A. GEOMETRIA DEL LLIT FLUVIAL I VARIABLES HIDRÀULIQUES.
B. PROCESSOS DE TRANSPORT I SEDIMENTACIÓ FLUVIALS.
C. EVOLUCIÓ DEL LLIT FLUVIAL.
D. EL PERFIL LONGITUDINAL D’UN CORRENT FLUVIAL.
E. MEANDRES.
El meandre és la volta sinuosa que fa un curs d’aigua o un riu.

TEMA 13. LES XARXES DE DRENATGE. LA CONCA DE DRENATGE COM A SISTEMA.
A. MODELS DE DRENATGE.
B. ELEMENTS DE ORDENACIÓ DELS CURSOS.
C. PROCEDIMENTS D’ORDENACIÓ DELS CURSOS.
D. LA LONGITUD DE LA XARXA I LA DENSITAT DE DRENATGE.
E. LES LLEIS D’HORTON.
F. TIPUS DE XARXA FLUVIAL I ENTORN FÍSIC.

TEMA 13. LES XARXES DE DRENATGE. LA CONCA DE DRENATGE COM A SISTEMA.
A. MODELS DE DRENATGE.
B. ELEMENTS DE ORDENACIÓ DELS CURSOS.
C. PROCEDIMENTS D’ORDENACIÓ DELS CURSOS.
D. LA LONGITUD DE LA XARXA I LA DENSITAT DE DRENATGE.
E. LES LLEIS D’HORTON.
F. TIPUS DE XARXA FLUVIAL I ENTORN FÍSIC.

TEMA 14. MORFOLOGIA FLUVIAL.
A. L’EROSIÓ FLUVIAL.
B. ELS TORRENTS.
C. EL LLIT FLUVIAL: TIPUS I FORMES.
D. LES VALLS FLUVIALS.
E. TERRASSES FLUVIALS.
F. DEPÒSITS AL·LUVIALS: PLANES D’INUNDACIÓ I DELTES.

TEMA 14. MORFOLOGIA FLUVIAL.
A. L’EROSIÓ FLUVIAL.
B. ELS TORRENTS.
C. EL LLIT FLUVIAL: TIPUS I FORMES.
D. LES VALLS FLUVIALS.
E. TERRASSES FLUVIALS.
F. DEPÒSITS AL·LUVIALS: PLANES D’INUNDACIÓ I DELTES.

TEMA 15. PROCESSOS I MORFOLOGIES GLACIALS I PERIGLACIALS.
A. PROPIETATS FÍSIQUES DEL GEL.
B. ELS GLACIARS: DEFINICIÓ I GÈNESI.
C. CLASSIFICACIÓ MORFOLÒGICA DELS GLACIARS.
D. EXCAVACIÓ I MODELAT GLACIAL.
E. DEPÒSITS D’ORIGEN GLACIAL.
F. PROCESSOS PERIGLACIALS, DEFINICIÓ, GÈNESI I CONDICIONATS CLIMÀTICS.
G. TIPUS DE PROCESSOS PERIGLACIALS.
H. FORMES PERIGLACIALS ASSOCIADES AL PERMAFROST I ALS MOVIMENTS DE MASSES.

TEMA 15. PROCESSOS I MORFOLOGIES GLACIALS I PERIGLACIALS.
A. PROPIETATS FÍSIQUES DEL GEL.
B. ELS GLACIARS: DEFINICIÓ I GÈNESI.
C. CLASSIFICACIÓ MORFOLÒGICA DELS GLACIARS.
D. EXCAVACIÓ I MODELAT GLACIAL.
E. DEPÒSITS D’ORIGEN GLACIAL.
F. PROCESSOS PERIGLACIALS, DEFINICIÓ, GÈNESI I CONDICIONATS CLIMÀTICS.
G. TIPUS DE PROCESSOS PERIGLACIALS.
H. FORMES PERIGLACIALS ASSOCIADES AL PERMAFROST I ALS MOVIMENTS DE MASSES.

TEMA 16. PROCESSOS I MODELATS DE LES REGIONS ÀRIDES I TROPICALS.
A. DESERTIFICACIÓ.
B. EROSIÓ.
C. MODELATS I PROCESSOS LLIGATS A AMBIENTS HUMITS.

TEMA 16. PROCESSOS I MODELATS DE LES REGIONS ÀRIDES I TROPICALS.
A. DESERTIFICACIÓ.
B. EROSIÓ.
C. MODELATS I PROCESSOS LLIGATS A AMBIENTS HUMITS.

TEMA 17. PROCESSOS I MORFOLOGIA EÒLICS.
A. EL VENT COM AGENT EROSIU.
B. MODELAT EÒLIC.
C. EL TRANSPORT I LA DEPOSICIÓ EÒLICS.
D. ELS DEPÒSITS EÒLICS: DUNES I LOESS.

TEMA 17. PROCESSOS I MORFOLOGIA EÒLICS.
A. EL VENT COM AGENT EROSIU.
B. MODELAT EÒLIC.
C. EL TRANSPORT I LA DEPOSICIÓ EÒLICS.
D. ELS DEPÒSITS EÒLICS: DUNES I LOESS.

TEMA 18. PROCESSOS I MORFOLOGIA LITORALS.
A. PROCESSOS LITORALS: DERIVES DE LITORAL I REFRACCIÓ D’ONADES.
B. EL PERFIL DE LA ZONA LITORAL.
C. FORMES LITORALS EROSIVES.
D. DEPÒSITS COSTANERS: PLATGES.
E. TIPUS DE COSTA.
F. EVOLUCIÓ DE LA LÍNIA LITORAL I LES SEVES FORMES.

TEMA 18. PROCESSOS I MORFOLOGIA LITORALS.
A. PROCESSOS LITORALS: DERIVES DE LITORAL I REFRACCIÓ D’ONADES.
B. EL PERFIL DE LA ZONA LITORAL.
C. FORMES LITORALS EROSIVES.
D. DEPÒSITS COSTANERS: PLATGES.
E. TIPUS DE COSTA.
F. EVOLUCIÓ DE LA LÍNIA LITORAL I LES SEVES FORMES.

TEMA 19. L’HOME COM AGENT GEOMORFOLÒGIC.
A. FACTORS DE LA GEOMORFOLOGIA ANTRÒPICA.
B. DEFORESTACIÓ I PASTURATGE. CONSEQÜÈNCIES MORFOLÒGIQUES.
C. GEOMORFOLOGIA ASSOCIADA A L’AGRICULTURA.
D. MINERIA I FORMES ASSOCIADES.
E. MODIFICACIONS INDUÏDES PER LA REGULACIÓ I APROFITAMENT DE CURSOS FLUVIALS.

TEMA 19. L’HOME COM AGENT GEOMORFOLÒGIC.
A. FACTORS DE LA GEOMORFOLOGIA ANTRÒPICA.
B. DEFORESTACIÓ I PASTURATGE. CONSEQÜÈNCIES MORFOLÒGIQUES.
C. GEOMORFOLOGIA ASSOCIADA A L’AGRICULTURA.
D. MINERIA I FORMES ASSOCIADES.
E. MODIFICACIONS INDUÏDES PER LA REGULACIÓ I APROFITAMENT DE CURSOS FLUVIALS.

TEMA 20. RISCS NATURALS D’ORIGEN GEOMORFOLÒGIC.
A. MOVIMENTS EN MASSA I ESLLAVISSAMENTS.
B. COL·LAPSES.
C. RISCS LLIGATS A L’ACCIÓ FLUVIAL.
D. RISCS LLIGATS A LA DINÀMICA FLUVIAL.

TEMA 20. RISCS NATURALS D’ORIGEN GEOMORFOLÒGIC.
A. MOVIMENTS EN MASSA I ESLLAVISSAMENTS.
B. COL·LAPSES.
C. RISCS LLIGATS A L’ACCIÓ FLUVIAL.
D. RISCS LLIGATS A LA DINÀMICA FLUVIAL.

PROGRAMA PRÀCTIC
Reconeixement de les formes de relleu a partir de la interpretació de la topografia.
Reconeixement de les formes de relleu sobre imatge aèria.
Reconeixement de les formes de relleu sobre el terreny.
Seguiment de pràctiques a traves de quadern de camp.

Introducció a la cartografia geomorfològica.