Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

lunes, 2 de enero de 2017

Geomorfologia: planes i ventalls al·luvials, periglacial i fluvial, periglacial i modelat de vessants.

APUNTS DE GEOMORFOLOGIA.

I)   PLANES I VENTALLS AL·LUVIALS.
II) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I FLUVIAL.
III) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I MODELAT DE VESSANTS.

GLOSSARI
ALLAU. Massa de neu que es desprèn i es precipita sobtadament muntanya avall.
AL·LUVIAL. Del terreny format per al·luvions i dels fenòmens relacionats amb l’al·luvionament.
AL·LUVIÓ. Conjunt de sediments transportats i sedimentats per les aigües corrents. Així, és parla de cons al·luvials, plana al·luvial, canal al·luvial, dipòsits al·luvials, sòls al·luvials, terrasses al·luvials...
ESLLAVISSADA. Acció d’esllavissar-se o de desprendre’s i caure una massa de terra, de roca, etc., d’un marge, d’un cingle...
INUNDACIÓ. Desbordament d’un riu o corrent d’aigua en sortir del llit aparent, a causa d’una forta crescuda.
PENEPLANA. Superfície d’erosió baixa i extensa, estabelrta en funció d’un nivell de base determinat, feblement ondulosa, amb interfluvis suaument convexos i talvegs amplis, recoberts en part per sediments i sòls residuals.

BIBLIOGRAFÍA CONSULTADA.
Coque, Roger. Geomorfología. Alianza. Madrid. 1984 (1977 en francés). 475 pp.
Rosselló, V.M.; Panareda, J.M.; Pérez Cueva, A. Manual de geografía física. Universitat de València. València. 1994. 438 pp.

I) PLANES I VENTALLS AL·LUVIALS.
PLANA AL·LUVIAL. Es defineix [Rosselló et al, 284-290] el pla d’inundació com aquell «que es deu a la deposició de canal o desbordaments». En les planes d’inundació els materials es dipositen horitzontalment, cobrint tot el terreny. En cada avinguda es fa un llit per a evacuar l’aigua, però quan puja més enllà d’un límit es cobreix tota la plana. «Als rius no molt grans pot assolir uns 100 milions d’amplària i encara que vagin plens fins a les vores, no solen sobreeixir. L’extrem oposat són rius com el Nil, el Ganges o l’Huang Ho (o riu Groc), els quals, en estat natural, provoquen inundacions d’uns quants mesos.»
Hi ha moltes variants, com la variant amb un sol curs (envoltat de levées) amb molls naturals o articials als costats, o la variant amb molts de cursos. En totes aquestes planes no hi ha subsidència (ruptura de pendent), i és dóna a vegades una coalescència de ventalls (al unir-se dos cons al·luvials) formant una sola plana. Per a Rosselló bàsicament «es contraposen dos tipus de plans, els meandritzants i els braided (trenats, anastomosats, entrellaçats).» «Els canals simples i rectes són més aviat rars, però no cal entendre una oposició total dicotòmica entre meandritzant i braided: gairebé totes les transicions són possibles.»
1) «Un riu meandritzant recorre el pla traçant una línia sinuosa en una sèrie de raconades més o menys obertes o contorsionades (...). Pot haver-hi illes dins el canal, però el curs és únic i ben definit.»
2) «Un riu braided és fet de canal múltiples que s’entreteixen com a resultat de bifurcacions i convergències.»
Exposant amb més amplitud aquests conceptes, podem fer un estudi específic de cada un d’aquest models:


MEANDRITZACIÓ
1) «Un riu meandritzant recorre el pla traçant una línia sinuosa en una sèrie de raconades més o menys obertes o contorsionades, com podem veure a l’Ebre mitjà o al baix Xúquer. Pot haver-hi illes dins el canal, però el curs és únic i ben definit.»
Així, la meandrització es produeix quan el riu forma curves, meandres, que tenen el llit tombat a un costat, per on passa l’aigua i ataca, grata, aquest costat, mentre que a l’altre costat es depositen els materials. Així es crean dos fronts, un actiu i un passiu, deformant-se la direcció anterior. Inclús l’aigua s’eleva en el costat d’atac. L’efecte de la meandrització és el creixement de les planes, al estendre els fronts d’atac els límits de les parets del vall. Al final els meandres s’estrangulen i el riu s’escurça, obrint-se talls per les parts més estretes del curs, formant llacs elíptics en els meandres abandonats.
BRAIDING.
2) «Un riu braided és fet de canal múltiples que s’entreteixen com a resultat de bifurcacions i convergències.»
Així, el riu braided té un llit molt ample, amb canals efímers de traçats que s’encreuen i en aquest supost el riu crea planes molt amples. Poden ser també les rambles, ueds o uadis (segons la llengua del país) de la zona mediterrania, bastant secs. El recorregut és sempre prou rectilini, per oposició al sinuós del model meandritzant.

PLANES D’INUNDACIÓ CONVEXES I LLISES.
Rosselló presenta una distinció entre els rius de secció convexa i els de secció llisa (o lleugerament còncava).
Els de secció convexa són propis dels trams baixos dels grans rius, en un curs meandritzant.
Els de secció llisa (o lleugerament còncava) són els més abondosos, amb la pràctica totalitat dels rius petits i mitjans i no pocs dels grossos. Tenen planes llises, formades per acreció lateral, una sedimentació de la càrrega de solera a la convexitat dels meandres, combinada amb l’acreció vertical del pla d’inundació estricte.

VENTALL AL·LUVIAL.
Es diferencien els cons i els ventalls. Tenen la mateixa forma d’una acumulació en forma triangular, de manera que s’espandeix als costats. La diferència és la magnitud del fenòmen, i així els cons són petits (metres) i els ventalls són grans (tenen cents o milers de metres).
Rosselló ho explica així: «Un riu o barranc que, sortint de la muntanya, desemboca en una plana, perd de sobte competència i abandona els al·luvions en forma de ventall. Aquests cons també poden formar-se quan un afluent d’alta competència s’ajunta a un riu de baixa. El resultat és una formació al·luvial de perfil convex o còncavo-convex i de deposició radial a partir de la sortida de la muntanya o de la confluència: les dimensions van des de pocs decàmetres quadrats a milers de quilòmetres quadrats.
Els cons més comuns, que arrenquen d’un congost de muntanya, tenenaigües amunt de l’àpex, un curs encaixat de perfil concau que esdevé convex quan arriba al con i que divergeix en una sèrie de canals i regalls; la ruptura de gradient no és a l’àpex. La divergència implica pèrdua de competència i dipòsit de materials gruixuts. Els gradients a la perifèria disminueixen i el perfil s’hi torna lleugerament còncau i els sediments més fins.» [Rosselló et al, 290-291].
D’acord amb això, els cons es formen per una ruptura de pendent (subsidència), doncs en una ruptura de pendent el riu desa materials als costats, podent-se desenvolupar una nova xarxa de cursos fluvials als costats; de fet, a vegades es veuen paleocanals, com els que tant abunden a l’Atlas, demostrant com en tems antics es formaven les xarxes. Els materials dipositats poden fer baixar el bloc pel pes, rejovenint el relleu i recuperant competència.

ALTRES FORMES AL·LUVIALS.
Formes al·luvials són també les terrasses i els deltes.
Terrasses. Són formes poligèniques, provocades per l’alternància de dissecció i al·luvionament. El cas més poderós és la variació en l’altura de la mar, que produeix platges a distintes altures, amb sediments que són erosionats en els rejoveniments del relleu. El riu Duero té fins a 10 terrasses. Però el procés més nombrós és l’expansió lateral en el fenòmens meandritzants. Són processos molt ràpids (uns segles poden bastar per construir varies terrasses). El cas d’Alzira és molt conegut, envoltada en l’Edad Media per un meandre (en el riu Xúquer) i uns murs construits pel home, que ara gairebé han desaparegut pel canvi de posició del llit del riu i per la poderosa sedimentació en les nombroses inundacions que ha patit la zona.
Deltes. Tenen generalmente forma triangular, com la lletra grega Delta, però hi ha molts amb formes ben diferents. Tenen una morfogènesi doble: fluvial i marítima, però la seva situació costanera fa que s’expliquin normalment en els processos de formació litoral. Una de les excepcions és el propi Rosselló, que distingeix una ordenació de formes al·luvials segons la major o menor pendent, on tindríem: a) cons al·luvials, b) plans d’inundació i c) deltes. Però nosaltres no seguim la seva ordenació.

II) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I FLUVIAL.
El modelat climàtic (amb processos lligats al clima) pot ser de distints tipus: modelat glacial, periglacial, de torrents àrids, fluvial, eòlic...
El terme “periglacial” fou introduït el 1909 per Lozinski, significant “prop del gel” o “entorn del gel”, però la geomorfologia moderna li ha otorgat un valor prou diferent, perquè el concepte s’aplica ara a fenòmens que no estan ligats directament amb el gel o que estan pròpiament dins d’una glacera. Per exemple, pot no haver gel perquè no hi ha pluviositat o perquè hi ha un estiu molt calurós, com és el cas de Sibèria.
Alguns autors són partidaris de vincular la presència del fenòmen periclacial a l’existència d’un sòl permafrost i d’altres autors (com Rosselló Verger) consideren que és necessària la glaçada reiterada i la congelació superficial. El terme s’aplicà als pols Nord i Sud, cadenes muntanyoses (Alps, Andes), i altiplans (Tibet).
Coque [208] explica que «Denominado así por su localización en los márgenes del dominio glaciar, el dominio periglaciar se desarrolla hasta el bosque boreal de coníferas de los continentes norteamricano y eurasiático. Junto con la Tierra de Fuego y las islas de los océanos australes, cubre alrededor del 18% de la superficie de las tierras emergidas».
Des dels anys 70 el coneixement d’aquests processos s’aprofondí, perquè s’investigaren les zones periglacials al trobar-se petroli a Alaska i al nord de Sibèria.

PAISATGE PERIGLACIAL EN LES PLANES FLUVIALS.
El relleu és de topografia suau (una morfologia deguda a l’última glaciació wurmiense). El sòl es de permafrost (del Quaternari), continu al N y discontinu al S. Hi ha una absència de drenatge organitzat (degut a la planitud), amb lo qual en estiu l’aigua és abondant, però no corre, sinó que s’atura en llacs, estanys i torberes. La morfogènesi (processos erossius) és molt important en els mesos d’estiu, amb l’escorrentia de l’aigua del desglaç, a més del vent. Els processos periglaciales específics són: la gelifracció (els derrubis estan formats per blocs de roca, de tamany variable segons la força del desglaç), crioturbació (deformacions por barrejament en l’interior del sòl, degut als canvis de temperatura, amb una separació de les fraccions fines -arena, llim, argila- i les grosses -còdols, bretxes-) i solifluxió (esllavissament de l’argila per les pendents al humificar-se).
El permafrost és el sòl que al menys una part de l’any està glaçat. Un 50% és de porus o d’aigua. El sòl es gela fins a 3 milions de profonditat (un exemple de les seves implicacions és el cas dels ossos polars que hivernen a coves per sota de 3 m). Els processos, doncs, afecten a la part superior. Com la terra està saturada d’aigua congelada, és impermeable i es crean capes de turba en la làmina d’aigua superior. Les nevades fan que es geli la capa més superior, quedant una làmina d’aigua (a gran pressió) entre dues capes de gel, i així el sòl apareix molt curvat.
El que ens interessa particularment per a la qüestió demanada és la 4) Formes fluvials en àmbit periglacial: són formes semblants als rius desèrtics, més que als temperats. Només porten aigua en l’estiu, perquè en l’hivern queden glaçats. Quan hi ha desglaç hi ha una punta de màxim de cabal d’aigua. Els materials molt grans poden ser transportats en el gel. Les inundacions són immenses en extensió al passar damunt del gel, i així les valls són distintes de les valls normals.
Per a Coque el sistema morfogenètic del domini periglacial consisteix en el medi del permafrost, els processos dinàmics que sofreix i els agents de transport dels productes d’aquesta meteorització. «Desde el punto de vista morfodinámico, el dominio periglaciar se caracteriza fundamentalmente por la actividad del agua controlada por la alternancia del hielo y del deshielo. En el campo de las acciones meteóricas, esta particularidad se traduce en la primacía de la crioclastia sobre todos los demás procesos de ataque de las rocas, como consecuencia de regímenes térmicos favorables. Actúa principalmente durante las estaciones de transición entre el invierno y el verano, debido al elevado número de las variaciones de temperatura en torno a los 0ºC, cuando existen aguas de fusión o precipitaciones atmosféricas. Pero los inviernos y los veranos no carecen de este tipo de manifestaciones térmicas. Durante el invierno, bruscas elevaciones de temperatura ligadas a un aflujo de aire marítimo provocan, localmente, un deshielo momentáneo. A la inversa, los cortos veranos durante los cuales se produce el deshielo sufren brutales olas de frío con presencia del hielo. El número de alternancias hielo-deshielo es, en suma, elevado. Su frecuencia alcanza el máximo en los climas subpolares oceánicos, bien representados entre los 50 y 60º de latitud Sur, donde las temperaturas del mes más frío descienden pocas veces por debajo de -5ºC.» [Coque, 208]
«Según la naturaleza de las rocas y las modalidades del hielo, la fragmentación de los afloramientos rocosos se realiza mediante dos tipos de procesos. La microgelifracción es característica tanto de los materiales más gelivables por su porosidad o su fisuración previa como de las regiones marítimas donde el hielo es moderado y superficial. Proporciona fragmentos rocosos cuyo calibre no supera el de los limos en los casos más favorables (creta). En las rocas compactas (cuarcita, dolerita) y en las regiones continentales en las que el hielo intenso y prolongado penetra profundamente, la macrogelifracción libera, por el contrario, bloques más o menos voluminosos. En función de estos dos parámetros puede establecerse un escala de resistencia de las rocas en medio periglaciar, necesaria para la comprensión de los fenómenos de erosión diferencial.» [Coque, 208]
«Comparadas con la gelifracción, las restantes acciones meteóricas, las restantes acciones meteóricas no desempeñan más que un papel secundario. La disolución sólo actúa con cierta eficacia sobre las calizas y en medios fríos oceánicos, tanto más cuanto que las aguas de fusión nival son ricas, por sus bajas temperaturas, en anhídrido carbónico. De hecho, los modelados kársticos no son desconocidos en las altas latitudes (Laponia, Spitsberg). Pero el frío, a menudo asociado a la falta de agua, bloqueada durante mucho tiempo en forma de hielo, con la consiguiente ausencia o extrema escaez de vegetación de tundra, impide los procesos químicos y bioquímicos. En este sentido, sólo se producen migraciones limitadas de sales metálicas, seguidas de precipitaciones superficiales debidas a la evaporación y, sobre todo, al hielo, que se traducen en finos barnices ferromanganésicos y en fenómenos de hidromorfismo.» [Coque, 209]
Per a Coque [209], «Un predominio idéntico de la alternancia hielo-deshielo se manifiesta en las combinaciones de procesos morfogenéticos que modelan las vertientes. De hecho, la movilización de los elementos de las rocas deleznables y de los productos de la gelifracción de las rocas coherentes depende fundamentalmente de la crioturbación y de la gelifluxión».
«La crioturbación comprende los desplazamientos de material realizados por efecto del hielo y del deshielo del agua contenidos en las formaciones superficiales. Depende, por tanto, de la penetración de las variaciones estacionales de la temperatura del aire. Estas no afectan más que a la parte superior del suelo, alternativamente compactata por el hielo en invierno, y denominada entonces gelisol, y transformada después en mollisol empapado de agua de fusión durante el verano. Esta capa activa, sede de fenómenos de crioturbación, cubre un subsuelo permanentemente helado, llamado pergelisol, característico del medio periglaciar, debido a un balance térmico muy deficitario, expresado en temperaturas medias anuales del orden de -8ºC, como máximo. En ciertos casos, su espesor puede alcanzar varias centenas de metros (Alaska, Siberia oriental) y corresponde, en buena parte, al enfriamiento ligado a la última glaciación cuaternaria.» [Coque, 209]
«Los efectos de la crioturbación varían mucho de acuerdo con las características del material afectado, el volumen de agua disponible, la intensidad, la duración y la velocidad del hielo. Hay que distinguir las geliestructuras, desarrolladas en profundidad durante la penetración del hielo y que se observan en cortes verticales, y las figuras ligadas a redistribuciones más o menos correlativas de los materiales superficiales. Entre las primeras se sitúan los repliegues o involuciones debidas a la compresión del mollisol entre el pergelisol y el gelisol en formación. Si la congelación es brusca, prolongada y acentuada, la abertura y el desarrollo de las grietas de hielo crean intensas presiones laterales que originan rupturas de esas geliestructuras, cabalgamientos entre ellas e inyecciones en forma de columnas o láminas de cantos levantados. Las figuras constituyen una rica gama de suelos estructurados y diferenciados por la distribución de las piedras y de la vegetación. Sobre espacios aproximadamente horizontales, esas figuras son cerradas y aparecen organizadas en redes con mallas de dimensiones variables. Las más pequeñas, generalmente con diámetros del orden de varios decímetros, constituyen rosas de piedras o círculos de piedras en las regiones denudadas, mientras que un tapiz continuo de tundra presenta múltiples abultamientos que definen céspedes almohadillados o thufurs (islandés). Las mayores figuras alcanzan metros de diámetro, en forma de grandes polígonos de tundra o de tierra, y a veces de piedras cuando sus límites están subrayados por elementos gruesos. La pendiente provoca la apertura y el estiramiento de las figuras. da lugar entonces a suelos estriados, caracterizados por la alternancia de bandas pedregosas o vegetales y bandas denudadas de materiales finos.» [Coque, 209-211]
«Según su intensidad, la gelifluxión perturba en mayor o menor medida estas formaciones del paisaje periglaciar. Gracias a la lenta fusión del manto nival, y después del gelisol, que proporciona el agua de empapamiento, y gracias también a la gelifracción capaz de proporcionar limos, los movimientos masivos desencadenados por el hielo desempeñan un papel tanto más importantes cuanto que el pergelisol puede constituir localmente un plano de deslizamiento. Sus modalidades varían según el espesor y la naturaleza del material movilizable, la pendiente y la importancia de la vegetación. Por eso se distinguen las lenguas fangosas con bloques canalizados en los cauces, los mantos de barro y las coladas de bloques que se deslizan sobre las vertientes, aunque su pendiente sea débil. Cuando la vegetación de tundra retiene la capa superficial del suelo, los desplazamientos afectan, sin embargo, a la masa subyacente. En las vertientes abruptas provocan desgarrones de la cubierta vegetal por los que se escapan rebabas de barro.» [Coque, 211-212]
«Otros procesos de transporte combinan sus efectos con los de las solifluxiones. Hay que citar los desplazamientos de los fragmentos rocosos provocados por la formación de pipkrapes. Más eficaces son las caídas de piedras ligadas a la gelifracción de las cornisas rocosas, que alimentan depósitos de derrubios ordenados, caracterizados por una notable ordenación en lechos de sus elementos angulosos. Tampoco es irrelevante la intervención de la arroyada difusa, que se manifiesta al comienzo de la estación estival, cuando el gelisol dificulta todavía la infiltración del agua liberada por la fusión del manto nival. Pero su actividad se prolonga en los derrubios pedregosos de la base de las vertientes, en forma de lavado en el contacto con el pergelisol impermeable en regresión. Así se asegura el lavado de esos depósitos totalmente desprovistos de matriz fina, y los desplazamientos de partículas susceptibles de provocar reptaciones en cadena.» [Coque, 212-213]
El paisatge periglacial a les planes al·luvials mostra els efectes d’un «drenatge increïblement dificultós amb aiguamolls, eixams d’estanys de termocarst, poligonacions de falques de glaç i dunes, amb uns rius molt amples i braided, que es mostren ben dinàmics en la bona època d’estiuet. D’un mantell al·luvial, detrític, n’emergeixen com a illes tossals residuals o crestes estructurals.» [Rosselló et al. 405]
«Pel que fa a l’acció fluvial, mediatitzada pel glaç, sobretot per la interrupció estacional de l’escolament, el detall més cridaner pertany a les valls asimètriques que tenen un vessant -normalmente el que mira a N o E- més empinat que no l’altre; el mecanisme glaçada-desglaçament hi funciona a diferents ritmes, com va observar García Sainz a la península Ibèrica ja el 1948. Els dells són valletes o barrancades ara sense corrent, de ferfil en con i material angulós, oberts per incisió lineal sobre permafrost.» [Rosselló et al. 404]
Les formes més importants de formació de relleu periglacial són:
1) Els depòsits de vessant.
2) Una plana (o terrassa) de crioplanació.
3) Fulls o lòbuls de solifluxió.
4) Formes fluvials en àmbit periglacial.
5) Predomini del modelat eòlic.
El modelat periglacial té moltes estructures superficials, menys importants que les anteriors: 1) Involucions. 2) Falques de glaç. 3) Classificació de materials. 4) Munts, que en els estuaris es diuen pingos.
Una forma excepcional són les valls asimètriques, per la diferent incidència del sol en la terra, en la solana i en l’obaga (umbría en castellà), així hi ha un costat glacial i altre periglacial.
Coque explica com s’evaqüen els productes de la meteorització, de manera que en el domini periglacial el paper del glaç de les glaceres és substituit per l’escorrentia fluvial i el vent. De l’escorrentia fluvial escriu: «Más original es la sustitución del flujo glaciar por la escorrentia fluvial. Afecta a los ríos locales y a los grandes ríos alógenos del Ártico (Mackenzie, Yukon, Obi, Yena, Yenisei). La originalidad de su actividad morfogenética se debe a su régimen hidrológico, que opone un periodo de altas aguas debido a la fusión de las nieves, apoyado, en ocasiones, por lluvias de verano, a un periodo de retención nival durante el cual la circulación queda paralizada, al menos en parte, por el hielo. En el caso de los grandes ríos siberianos, el fenómeno del deshielo reviste un carácter catastrófico por su circulación de Sur a Norte. Su retraso progresivo hacia la parte baja del río hace que las aguas de hielos flotantes y bloqueadas en su descenso hacia el Océano Ártico provoquen barreras de hielo y se produzcan grandes desbordamientos. Con la desaparición de estos obstáculos enormes descargas de agua barren sus lechos, al tiempo que los hielos flotantes socavan las orillas. Sin embargo, la retención de las aguas de inundación debida a los lagos, a las zonas montañosas y a las turberas, ejerce una acción equilibradora sobre el régimen, más o menos acusada, según los casos (Lago de los Esclavos del Mackenzie).» [Coque, 213]
Coque és també un dels que millor ens explica la relació entre el medi periglacial i el modelat fluvial. En el capítol de “Los modelados del relieve” [213-216] ens explica:
«El conjunto de estas actividades morfogenéticas da lugar a modelados que se pueden agrupar en tres grandes grupos» [modelats de vessants, modelats fluvials i modelats eòlics, dels que el segon grup és el que ens interessa en la present qüestió i el primer grup per a la posterior qüestió].
«Un segundo tipo de modelados procede de la arroyada y de la escorrentía de las aguas de fusión, a veces incrementadas por las lluvias. La morfología de estas formas fluviales varía según la importancia de los aparatos que las generan.» [Coque, 215]


MODELATS FLUVIAL EN EL MEDI PERIGLACIAL:
2.1. Planes periglacials.
2.1.1. Hidrolacòlits.
2.1.2. Pingos.
2.2. Glacis d’acumulació.

2.1. «Las amplias llanuras periglaciares, construidas durante los desbordamientos estivales de los grandes ríos árticos y de sus afluentes, ofrecen modelados de detalle a la vez muy diversos y muy móviles. Son primero excavados por sus lechos desmesuradamente ensanchados por la zapa de los hielos flotantes, y por redes anastomosadas de canales de aguas corrientes inestables liagadas al régimen de deshielo. En los interfluvios, lagos, zonas pantanosas y turberas salpican las áreas recubiertas de arena fina, de limo y de arcilla acumulados durante la actuación de las barreras de hielo. Pero sus formas específicamente periglaciares proceden sobre todo de los efectos de la alternancia del hielo y del deshielo. Durante el invierno, la formación de lentejones de hielo de segregación, en ese material impregnado de agua, ondula las extensiones desecadas por la congelación con pústulas efímeras y colinas duraderas. Estos cerros de tundra se llaman hidrolacolitos y pingos (esquimal). En las turberas se denominan palses (alemán). Mientras que los hidrolacolitos son formas de pequeñas dimensiones y estacionales, los pingos se hinchan todos los inviernos hasta formar colinas de varios metros de altura. Sólo un recalentamiento climático duradero les sustituye, al producirse la fusión del hielo y su hundimiento, por cubetas, inundadas o no, rodeadas por características orlas anulares. Oscilaciones recientes de la temperatura, con periodicidad secular, explican su frecuencia en las llanuras árticas (Bajo Mackenzie, Alaska, Siberia). Estos fenómenos definen el termokarst, nombre justificado por la analogía del modelado en concavidades que crea el originado por la disolución de las rocas solubles. De hecho, contribuyen en gran medida a conferir a las llanuras periglaciares su original aspecto caótico y anfibio.» [Coque, 215]. Rosselló ens refereix que els pingos poden arribar a tenir 70 milions d’alçària i 600 milions de diàmetre i que solen explicar-se per la pressió criostàtica o artesiana.
En quant al termocarst opina que: «és una expressió no gairé feliç, però acceptada (Ermolaieff, 1932), per designar un paisatge originat per la fusió del glaç del subsòl i la consegüent formació de depressions per col·lapse. Abunda a les terres baixes de Sibèria i del N d’Amèrica del nord, on el permafrost és en vies de degradació lateral o vertical. Les depressions que resulten de la desaparició del glaç són ocupades per estanys, envaïts per torberes; es característica la caiguda de coníferes a causa de l’enfonsament, i la presència de falques relictes i, fins i tot, pingos
2.2. «Al pie de los relieves importantes, los glacis de acumulación de piedemonte forman el elemento de enlace con las llanuras. Constituidos por conos detríticos coalescentes, muy aplanados, con generatrices rectilíneas, extienden a lo largo de kilómetros sus elementos subangulosos, en general poco espesos y estratificados. Estos edificios se deben a la arroyada difusa de interfluvio y a los flujos inestables, bien alimentados por la fusión nival, que salen de los valles. Por el contrario, las modestas circulaciones estacionales pierden sus aguas en la masa de los derrubios que descienden de las vertientes. Así se modelan pequeños valles en cuna con fondos de turbera empastados por la colmatación ligada a la escasa competencia del organismo de transporte.» [Coque, 214-215]


III) RELACIÓ ENTRE PERIGLACIAL I MODELAT DE VESSANTS.
Per a l’explicació del medi periglacial, ens referim a la qüestió anterior, on ha estat prou desenvolupat. Primer explicarem breument el modelat de vessants i després el lligarem amb el medi periglacial.
MODELAT DE VESSANTS. Es produeix a favor de la força de gravetat, només en àmbits sense mecanisme de sortida dels materials. No pot haver on hi hagi un mecanisme fluvial, en cara que sigui parcial.
Els vessants reglats o de Richter tenen: un esquerp, un talús i un enllaç basal. L’esquerp, a partir de 50º, de manera que no hi hagi equilibri estàtic dels materials. El talús, amb menos inclinació, entre 30-40º, el que dóna una mena d’equilibri inestable als materials (els materials més petits i planers s’equilibren amb 45º, i els grossos i redons cauen amb 30º, de manera que s’acumulen en el fons, en el centre de les comes o vals, al contrari d’un modelat fluvial). L’enllaç basal, amb 10º, on s’aturen gairebé tots els materials. Hi ha dos punts de ruptura d’esquerp, entre cada una de les tres parts.
Talús, en sentit ample, és un eix longitudinal continuu de vessant. Altre forma és un con de derrubis, localitzat en un punt, sense continuitat longitudinal.
Els tipus de moviment de vessant:
1) Unitats individualitzades, en les que cada peça es mou independentment; és la forma “creep” o reptació.
2) Moviments en massa, de dues formes: a) esllavissada (amb un conjunt poc unit, que es mou alhora), b) solifluxió (moviment en massa, però d’una massa unida i pastosa, com el fang d’argila).
Les dues maneres de caure el materials en aquest moviments serien: 1) Fall: caiguda (vertical). 2) Slide: relliscament (amb component en part horitzontal). Exemples en terminologia anglesa: rokfall, rockslide (el torrent pel que vàrem baixar en els Tossals).
Què sistema hi ha per reconéixer la reptació o creep? Quan trobem una formació en bandera, dels arbres que tomben en la reptació i tornen a girar-se cap adalt.
Per moure en reptació o creep (del verb anglès to creep, reptar) hi ha tres mecanismes:
1) Les pipkrakes (agulletes de gel, de l’idioma norueg), que es formen quan hi ha pedres sobre un talús prou humit, de manera que a la nit, quan hi ha una temperatura < 4º, es formen unes agulletes de gel, que alcen la gravilla i àdhuc pedres alguns cm per damunt del sòl. Al dia seguent, al produir-se el desglaç, la pedra cau i rellisca. La reptació és un fenòmen molt usual en les altes muntanyes tropicals, sobre el límit dels 3.000 m, en vessants moderament inclinades. En canvi, és molt limitada en les regions àrides [Coque, 119].
2) La crioturbació en el si del sòl, humit i casi gelat, quan es formen moviments convectius cap adalt, fent caure els materials que pujen en aquest moviment (inclús es formen polígons en la superfície).
3) El moviment de reptació lenta, pel fluit de la terra.
La solifluxió es produeix quan la part superior és de fang acuós, d’argiles, un moviment en massa unida i pastosa. Es fa sobre un sòl glaçat. El moviment forma unes cordades o “camins de vaca” o lobuls de solifluxió, al encavalcar-se sobre les altres. Al perdre la humitat s’atura la solifluxió i resten les formes. Se dóna en ambients freds i amp poca vegetació. Coque [122] explica que els medis geogràfics més adients per a la solifluxió són les zones periglacials: «en ciertos medios fríos de las altas latitudes, en pendientes muy débiles, gracias a la ausencia de vegetación o a la sola presencia de tundras (Spitsberg). Bien es verdad que esos movimientos en masa se benefician, durante el deshielo, de la lenta fusión de la nieve y del hielo de los intersticios, responsable del desencadenamiento de la gelifluxión».

Altres moviments, més estranys:
Les colades de fang: quan una precipitació molt intensa sobre materials blans, crea una massa amb fins 50% d’aigua. La massa es pot moure a metres per dia. Les colades poden ser induides pels homesl, en costeres de llims o margues, que se sembren de gespa i reguen molt, hipersaturant d’aigua, i també se posen construccions i piscines. Passa a països tropicals molt: amb cents de morts a vegades, quan les cases en els bidonvilles i els pous sèptics han foradat la terra. Hi ha també el cas de les colades de fang en els volcans, quan el cim està nevat i gelat i hi ha erupció que fon la neu i el permafrost, en un allau que pot provocar milers de morts, amb molta rapidesa (Nevado Ruiz, en la ciutat de Armero, amb 20.000 morts). Per aquest darrer supost és perquè podem posar aquest fenòmen en aquesta qüestió.
Les allaus de neu: la neu com a vector, per un excés de neu, que cau junt al reble de pedres. On s’atura l’allau queden materials que semblen com una morrena. Els canals d’allau són les vies per on passen, sovint pels talvegs, creant guirnaldes dels materials.
Entre les formes de procés periglacial destacàvem cinc, i la primera era la formació dels depòsits de vessant: per la diferència de T, hi ha una ruptura dels blocs, i pot haver una elevació de les peces. Creen glaciars rocallosos, que es mouen cap davall.
En el paisatge periglacial els vessants estan entapissats de sòl amb arrugues i lòbuls de solifluxió, de vegades amb trinxes de vegetació o formes poligonals degradades.
Hi ha una relació amb la meteorització mecànica per gelifracció, un fenòmen molt intens en les zones periglacials, que actua amb més eficàcia en les vessants. En la gelifracció: «el glaç és l’agent bàsic. Quan l’aigua es congela, augmenta de volum un 9% i, si està empresonada, pot exercir pressions de 125 kg/cm². Els esforços resultants de la cristal·lització del glaç esqueixen la roca per les juntes o trenquen els vincles minerals. La gelifracció és més eficaç en climes humits i de freqüents alternances glaç-desglaç. Cantals, pedrisses, runars o tarteres són freqüents result de les gelades repetides: per això són més comuns a la muntanya mitjana o alta. Com que els productes de gelifracció són de dimensió molt vària, sol distingir-se la “fragmentació” (esquarterament o clivellament) que separa blocs, lloses o llenques, de la “disgregació” gra a gra, que esmicola les roques en superfície. Les roques més resistents són les massisses, de baixa porositat i sense juntes ni plans d’estratificació.
Quan un sòl humit es congela, l’increment de volum pot provocar-hi una expansió que repercutirà en la regolita no glaçada de sota. En resulta ua mescladissa o revoltim, “circumvolucions”, sobretot en ambients subàrtics. Quan el sòl es desglaça, esdevé moll i altament erosionable per manca de cohesió. Les pedres o els fragments grossos del sòl tendeixen a ser expulsats cap amunt, mentes que el material més fi es desplaça gra a gra.» [Rosselló et al, 250-251]
Coque és un dels que millor ens explica la relació entre el medi periglacial i el modelat de vessants. En el capítol de “Los modelados del relieve” [213-216] ens explica: «El conjunto de estas actividades morfogenéticas da lugar a modelados que se pueden agrupar en tres grandes grupos». [modelats de vessants, modelats fluvials i modelats eòlics, dels que el primer grup és el que ens interessa en la present qüestió i el segon per l’anterior qüestió].
«En primer lugar, los modelados de las vertientes presentan cuatro tipos fundamentales, según su naturaleza litológica y las combinaciones de procesos de las que derivan.»

MODELATS DE VESSANTS EN EL MEDI PERIGLACIAL:
1.1. Vessants de gelifracció.
1.2. Vessants de gelifluxió.
1.3. Vessants amb replans-goletz.
1.4. Vessants amb canals d’allaus.

1.1. «Las vertientes de gelifracción, debidas a la fragmentación por el hielo de una pared de rocas coherentes (caliza, arenisca, granito), constan de un sector rocoso generalmente cincelado, con agujas y pináculos, debido al aprovechamiento de las diaclasas o de los barrancos por la crioclastia. Bajo dicho sector se desarrolla una franja de derrubios ordenados, en forma de conos o de talud continuo, más o menos perturbados por la gelifluxión y la arroyada de fusión. Así se elaboran vertientes regulares o regladas, particularmente en las calizas muy gelivables, cuyo perfil transversal rectilíneo corta la roca, en la prolongación de los derrubios correlativos, según una pendiente de unos 30ºC.» [Coque, 213]
1.2. «Las vertientes de gelifluxión se desarrollan en un material arcilloso-limoso favorable a los desplazamientos masivos. Su modelado, siempre caótico, se diferencia de acuerdo con las modalidades de deslizamiento especialmente controladas por la pendiente y, eventualmente, por la vegetación. Cuando la pendiente es débil, el movimiento laminar se expresa por micromodelados en umbrales y orlas, que abomban la tundra. Cuando se acentúa, aparecen nichos de despegue que dominan lenguas y lóbulos de solifluxión que crean modelados multiconvexos. Numerosos y pequeños escalones interrumpen los perfiles de las vertientes abruptas, afectadas por deslizamientos fraccionados que fragmentan la tundra en bandas. Debajo de las cornisas rocosas, las coladas de bloques pueden caracterizar las morfología de las vertientes. Por todas partes, redes de vivos surcos maniefiestan la intervención secundaria de la arroyada difusa.» [Coque, 214]
1.3. «Las vertientes con rellanos-goletz muestran una organización en escalones aproximadamente horizontales que alcanzan un centenar de metros de anchura, separados por taludes abruptos de varios metros de altura. Esta notable diferenciación topográfica corresponde a una diferenciación igualmente clara de las formaciones superficiales. De hecho, los productos groseros de la gelifracción jalonan los taludes, mientras que los rellanos presentan figuras de crioturbación desarrolladas en un material más fino. Todas estas características implican la intervención de esos dos fenómenos asociados a la gelifluxión, en el marco de una combinación cuyos caracteres y cuya dinámica aún no están bien precisados.» [Coque, 214-215]
1.4. «Hay que señalar, finalmente, la existencia de vertientes con canales de aludes, localizadas en los sectores con más nieve de las altas latitudes (Spitsberg occidental). Son cortadas por surcos profundos y rectilíneos, excavados por los aludes de fondo cargados de bloques, durante los bruscos ascensos térmicos, y retocados después por la gelifracción. En sus extremos, los conos de derrubios reúnen los residuos de fusión de los fondos de avalanchas y los productos desprendidos por la gelifracción.» [Coque, 215]


No hay comentarios: