Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía y Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

lunes, 2 de enero de 2017

Glossari de Geomorfologia.

GEOMORFOLOGIA: GLOSSARI.

GEOMORFOLOGIA: és l’estudi de les formes del relleu en la superfície de la Terra (en el moment actual o com màxim al quaternari).
GEOMORFOLOGIA ESTRUCTURAL: Estudia les formes de la Terra com resultats dels processos d’estructuració de la superfície, relacionats amb processos geològics. Un exemple seria un erm planer amb una erosió fluvial, del que se n’estudiàs l’estructura que el sustenta i els materials (geologia).
GEOMORFOLOGIA CLIMÁTICA: Estudia les formes produïdes com resultats dels climes de la Terra. Un exemple seria un àrea amb un clima diferent, com les glaceres a Groenlàndia, determinades només pel clima glacial.
GEOMORFOLOGIA DINÀMICA: Estudi dels processos que condueixen a l’orogènesi (plegament, fractures). Exemple: l’erosió als camps de conreu del Panadès, amb el moviment vertical i horitzontal dels sediments.
CICLE GEOMORFOLÒGIC: Davis trova elements diferèncials en el relleu, pels agents erosius, en un cicle de tres fases, manifestades en eelleus joves, madurs i senils. La seqüència del cicle evolutiu és: 1) Sorgeixen relleus joves per causa d’un desequilibri geològic. 2) Apareixen agents atmosfèrics: la pluja, que erosiona i també porta materials i els deposita, fent un relleu madur, amb més formes (erosives i deposicionals). 3) peneplana (penillanura): amb relleus molt baixos, erosionats, amb fenòmens deposicionals.
La tendència del sistema és l’equilibri, però llavors pot començar de nou, amb un rejoveniment.
Les crítiques a les idees de Davis són: que n’oblida els casos de quan no plou, sinó que neva, i això pot rejovenir el relleu al arrastrar els materials en massa i no poc a poc com amb la plutja. Això nega el cicle de Davis, perquè conviuen elements de distintos processos. Éxemple: el cas de Sierra Nevada en Granada, que té muntanyes desgastades però amb circos glaciars molt acusats, per la força del gel.
Quan l’element predominant és el vent, pot canviar el sentit del procès erosiu, portant materials desde la plana a les muntanyes. Exemple: Formentera, amb dues vessants molt diferentes, una d’alta pendent i altra de baixa pendent.
ONA SÍSMICA LONGITUDINAL: Les ones longitudinals són les ones internes P (Primeres), de condensació o compressió, en les quals el medi vibra davant i darrere en el sentit del raig de propagació; són les de velocitat superior.
ONA SÍSMICA TRANSVERSAL: Les ones transversals són les ones internes S (Segones), de distorsió o cisallament, en les quals el medi oscil·la en sentit perpedicular a l’avanç. Són enregistrades després de les P, però molt abans que les superficials. Les P i S es distingeixen de les superficials.
LÍNIA DE DISCONTINUÏTAT: Les ones sísmiques internes es reflecteixen en els obstacles i així ens mostren l’estructura interna de la Terra, amb la localització d’unes discontinuïtats físiques, que són com esferes concèntriques. Són les principals les que separen el nucli en intern i extern (Lehman, als 5.070 km), la que separa el nucli del mantell (Gutenberg, que refracta les ones), la que separa el mantell de l’escorça (Mohorovicic). La més propera a la superfície és la de Conrad (dubtosa per a molts científics), a una mitja de 17 km en l’escorça, a la que separa en dues parts.
DISCONTINUÏTAT DE MOHOROVICIC: Separa el mantell de l’escorça. Està a una profonditat variable, entre els 5 i 60 km, essent menor sota els oceans i major sota els continents i les grans serralades. Es diu també discontinuïtat de Moho.
NUCLI: La Terra té 6.370 km de radi. El nucli té 3.540 km de radi. Està compost de ferro i sulfur de silici (se li diu el Nife). Densitat de 13. Temperatures superiors als 5.500º. Es divideix en nuclèol i nucli extern.
NUCLÈOL: És la part més fonda de la Terra. El radi és de 1.300 km. Actua com un sòlid.
NUCLI EXTERN: És la part exterior del nucli. El radi és de 2.240 km. Actua com un líquid.
MANTELL: Té una grandària de 2.800 km, entre els 3540 i els 30 de mitja de l’escorça. Densitat de 3 a 3,5, de minerals rics en magnesi i ferro, en estat sòlid. Temperatures entre 2.500 i 700º. La part superior del mantell és susceptible de deformació plàstica: és l’astenosfera plàstica, que va sota la litosfera fins els 120-140 km i s’acomoda a les pressions exteriors mitjançant fluxos molt lents.
ESCORÇA: Està a una mitja de profonditat de 30 km. Es separa (discontinuïtat de Conrad) en dues parts, continental i oceànica. La densitat mitja és de 2,8. No s’ha de confondre amb la litosfera, que arriba als 70 a 100 km, sumant l’escorça i la part superior del mantell, fins a l’astenosfera plàstica. La litosfera es deforma lentament, essent l’origen dels canvis endògens de la Terra (orogènesi).
ESCORÇA CONTINENTAL: És l’escorça superior de roques granítiques (de silicats d’alumini, el Sial), que coincideix pràcticament sota dels continents i que és més profonda sota les grans serralades. Té una densitat de 2,65.
ESCORÇA OCEÀNICA: És l’escorça inferior de roques basàltiques (de silicats de magnesi, el Sima), sota els continents i els oceans. Té una densitat de 3.
GRADIENT GEOTÈRMIC: És el gradient en que puja la temperatura mitjana al aprofondir en la Terra. És un dels dos mecanismes del metamorfisme de les roques (amb la pressió). El gradient geotèrmic mitjà és de 8,5ºC per km, i àdhuc arriba als 60ºC per km, segons la profonditat. El gradient no és igual a tota la Terra perquè en molts d’indrets s’estabilitza als pocs kms (sembla que per la distinta composició mineral). El factor és la radiactivitat dels minerals, que dóna calor i es transmet per conductivitat.
DERIVA CONTINENTAL: Teoria que explica la formació dels continents per la deriva dels gran blocs continentals des del conjunt únic anomenat Pangea.
PANGEA: En l’era Primària la Pangea era l’única terra (o continent), envoltada de Panthalassa com oceà únic. Es va separar en l’era Secundària (desde fa 185 milions d’anys), en dos continents.
GONDWANA: És el continent al Sud, format per Africa, Amèrica del Sud, Índia, Insulíndia i Austràlia.
LAURÀSIA: És el continent al Nord, format per Asia, Europa i Amèrica del Nord (el bloc que es va separar primer després). També se li diu Euroasiàtic.
RIFT: Els rifts (fosses) estan en les dorsals, en forma de serralades en el fons del mar (amb illes que sobresurten com Ascensió o Santa Helena). Per entre els crulls de les dorsals passa material del mantell, que obliga a separar-se els costats, que se fracturen en falles i s’aixequen. En mig de l’Atlàntic els blocs dels continents s’allunyen perquè en el centre del oceà surt un rift, a un ritme de 10 cm a l’any. Mentre, el Pacífic es redueix. L’altra gran dorsal és en l’Índic (en les illes Seychelles), mentre que l’Índia (l’Himalaya) i Australia es mouen a l’Est. S’estan obrint nous rifts, en África, separant dos blocs (els llacs de l’Est) dins del continent, així com la Mar Rotja. El Mar Mort s’està obrint ara llindant amb el Golf d’Akaba. A Califòrnia passa el mateix.
DORSAL MESOCEÀNICA: Les dorsals oceàniques són les línies que separen els blocs (o plaques), en el moviment de deriva continental. En les dorsals creix l’escorça per la sortida del magma, soldant les vores esqueixades de cada placa.
ZONA D’EXPANSIÓ: És on s’espandeixen o separen els blocs, pujant material (basalt) del mantell, enfredant-se i reparant l’escorça. La separació pot donar pas a un rift o inclús a un nou oceà.
ZONA DE COMPRESSIÓ: És on xoquen els blocs per convergència dels seus moviments .
VORA DE SUBDUCCIÓ: És on les vores de la placa són cabussades i absortes lentament cap a l’interior de la Terra, degut a un procés de compressió entre dues plaques. Hi ha una gran activitat volcànica i sísmica, al fusionar-se els materials a gran profonditat (150-200 km) i sortir amb gasos a l’exterior.
SUTURA CONTINENTAL: És on finalment, després del procés de compressió es barregen les crostes dels continents que xoquen, de manera que ja no hi ha crosta oceànica i es produeix un orogen, amb plegaments i metamorfisme dels sediments i de la crosta oceànica aïllada sobre la crosta continental.
MARGE CONTINENTAL ACTIU: És el marge continental és on s’ajunten la litosfera oceànica i la continental. L’actiu és quan hi ha subducció entre dues plaques convergents. És el tipus pacífic (Andes). Aleshores es formen serralades i arcs insulars (Insulíndia), amb vulcanisme i sísmica.
MARGE CONTINENTAL PASSIU: És on es separa les plaques i creix la litosfera oceànica. És el tipus atlàntic (cadena central).
CRATÓ: El conformen les masses d’escorça continental antigues. Poden ser de tres tipus: 1) escuts. 2) sòcols coberts. 3) massissos.
ESCUT: Són les parts més antigues, amb poc relleu, perquè ha habut orogènies molt antigues (pre-càmbric, entre 3.000 i 600 milions d’anys), amb plegaments o falles que després han quedat arrasats per l’erosió. Té roques cristal·lines i metamòrfiques, que són les constitutives de l’escorça continental originària. Tenen molts de minerals. No està cobert de roques sedimentàries.
SÒCOL COBERT: Són les masses (zócalos) de roques cristal·lines, coberts per roques sedimentàries (és un escut cobert).
MASSÍS: És un segment continental, dins dels escuts, i està format per les orogènies més recents (caledoniana, herciniana, de menos de 600 milions d’anys). Els escuts i massissos antics (aquests només a Lauràsia) poden rejovenir-se mitjançant l’epirogènia posterior.
ISOSTÀSIA: És l’equilibri aconseguit pels continents, que s’ha conservat perquè la seva densitat és més baixa i suren, como un vaixell en el mar i si li lleven part dels materials de sobre ho compensen en la major part, pujant desde sota. El fons oceànic, si aplega sediments, s’enfonça en una part quasi equivalent.
EPIROGÈNIA: Són els moviments verticals, en sentit ascendent o descendent, que afecten als grans blocs o parts continentals.
OROGÈNIA: És el conjunt de moviments horitzontals de plegament i fractura per compressió que han format les grans serralades i muntanyes.
RELLEU ESTRUCTURAL: Un dels tres camps d’estudi de la Geomorfologia estructural són les formes monoclinars (d’una sola inclinació). La superfície pot ser estructural, monoclinar, amb una pendent paral·lela de totes les capes (no deformades).
RELLEU SUBESTRUCTURAL: La superfície subestructural té capes no paral·leles (deformades).
MOLASSA: La formació sedimentària formada per sèries rítmiques molt potents (fins i tot pot atenyer 8 kms), de gresos i margues dipositats en ambients continentals, deltaics o marins d’aigües somes.
MESETA: El relleu monoclinal (poc inclinat), té una meseta (taula) damunt de la cuesta. Pot ser afectada per rius que poden deixar relleus testimoni (testigos), al erosionar-se la cuesta.
REVÉS DE CUESTA: El replà, la part sense pendent, en l’alt de la cuesta.
FRONT DE CUESTA: La part de pendent més empinada, en sentit contrari al cabussament.
RIU CATACLINAL: El que va a favor de pendent, erosionant cap a davall.
RIU ANACLINAL: El que va en contra de pendent, remuntant en la seva erosió.
DEPRESSIÓ ORTOCLINAL: Està entre dos vessants (‘cuestas’), fent angle recte amb la vall. És ortoclinal per la seva regularitat.
MUNT TESTIMONI: El que es manté com reste d’una fàcies anterior, encara no del tot erosionada. També se li diu tossal testimoni. Un tossal residual és quan perd el capell superior.
PENEPLANA: Una planura formada per la sedimentació.
FALLA: Fractura d’un paquet rocós acompanyada d’un moviment relatiu dels dos compartiments així determinats. Pot ser horitzontal i vertical. Hi ha distints tipus de falles, d’acord al pla de falla i la inclinació: A) Normal. B) Inversa. C) Transcurrent. D) Oblíqua.
PLA DE FALLA: La superfície de ruptura de la falla (pot ser un gruix de material triturat o metamorfitzat).
LÍNIA DE FALLA: La línia de ruptura, amb la intersecció del pla de falla amb la superfície.
SALT DE FALLA: El moviment o desplaçament relatiu (vertical u horitzontal) dels dos blocs o compartiments. Es mesura per la distància entre la part alta i la baixa, fins a la línia de falla.
LLAVI DE FALLA: Els compartiments definits per la falla.
BLOC ALÇAT: El llavi que s’alça sobre l’altre.
BLOC REBAIXAT: El que s’ha enfonçat.
ESCARPA DE FALLA: Els talussos o pendents abruptes del terreny, per la falla. Pot ser original (coincideix amb el pla de falla) o derivada (desplaçada, amb variacions pel rebliment de sediments o materials de l’altre llavi superior).
MIRALL DE FALLA: La superfície exposada a la visió, sovint metamorfoseada pel moviment de la falla.
FALLA DE TENSIÓ: Per la pressió en sentit contrari amb una mínima fricció de dues masses contigües.
FALLA DE COMPRESSIÓ: Per la pressió convergent, amb una màxima fricció de dues masses contigües.
FALLA DE CISALLA: És el resultat d’esforços no equilibrats, en direccions distintes.
FALLA NORMAL: Pel moviment vertical dels dos llavis, deixant un angle de falla superior als 90º. Amb un esforç mínim en posició horitzontal. Les capes o estrats del llavi enfonçat romanen en part sobre el pla de falla. Són falles que no cavalquen.
FALLA INVERSA: Pel moviment vertical dels dos llavis, deixant un angle de fall superior als 90º (un llavi passa en part per davall de l’altre llavi. Amb un esforç màxim en posició horitzontal. Les capes o estrats del llavi enfonçat romanen en part sota el pla de falla i els materials del llavi elevat. Són falles que cavalquen.
FALLA TRANSCURRENT: Pel moviment horitzontal dels dos llavis. Serà oblíqua si combina moviment horitzontal i vertical.
HORST: Un pilar tectònic, quan les falles limiten una zona realçada. Les falles són paral·leles, amb plans oposats i escarpes sovint esglaonades.
HORST BASCULAT: Quan el salt de les falles que el voregen és considerablement divers (un més alt que el altre).
GRABEN: Una fosa tectònica, quan les falles limiten una zona enfonçada, formada per un bloc rígid. Conforma una depressió allargassada. Són més freqüents que els horsts.
RIFT: És l’exemple del Rift Valley africà, per un encadenament de graben gegants, de dimensió molt superior als graben.
FILÓ: En una falla pot haver un filó (té altres significats), que aquí és un dipòsit de roca metamòrfica en el mirall, per ascens del magma. És com una làmina mineral. La trituració de la roca facilita la carstificació i la meteorització.
PLEC: Ondulació de les capes estratificades. Poden ser anticlinals i sinclinals. El pla axial és el pla de simetria del plec. La xarnera és la intersecció d’una capa amb el pla axial. L’eix del plec és la intersecció del pla axial amb un pla horitzontal. Els flancs del plec són les dues bandes situades a banda i banda del pla axial.
ANTICLINAL: Plec simple que té la part exterior convexa. El seu nucli conté capes més antigues que les dels flancs. Els cabussaments són divergents, a partir de la xarnera o frontissa del plec.
SINCLINAL: És la forma inversa de l’anticlinal. És un plec simple que té la part externa còncava. El seu nucli conté capes més modernes que les dels flancs. Els cabussaments són convergents.
DIÀPIR: El diàpir o “domo” és un cas excepcional amb roques evaporítiques (guix, sal, carnal·lita a Cardona), que a sota té tendència epirogènica a ascendir, formant un plec que té un origen no orogènic. Pot arribar a sortir totalment.
PLEC AUTÒNOM: El que és propi del lloc, no transportat.
PLEC AL·LÒCTON: El que esdevé d’un lloc exterior, allunyat del seu lloc de formació, transportat per esllavissament o efectes de tipus mecànic.
PLEC AJAGUT: El tombat totalment.
PLEC INCLINAT: El que té un angle un poc tombat.
MANTELL DE CORRIMENT: És la unitat de grans dimensions correguda al damunt d’altres formacions, sia pel desenvolupament d’un plec ajagut, sia per un encavalgament empés a gran distància.
FINESTRA TECTÒNICA: És una fàcies distinta del reste, on el material descobert ha emigrat desde fora.
ESTIL JURÀSSIC: El propi de la regió del Jura. Format fa 195-141 milions d’anys, en la era Secundària, entre el Triàsic i el Cretaci. El caracteritzen els anticlinals i sinclinals.
VAL: En el relleu juràssic hi ha una val en el sinclinal.
MONT: És una elevació sobre una cresta anticlinal.
COMBA (COMA): Depressió en una zona muntanyosa. L’erosió arrasa la part superior del anticlinal i fins i tot pot fer en el anticlinal una forma com la de la vall, una “comba” (coma en català), amb crestes als costats. Té dimensions en km, i se les diu “polié”.
CLUSA: És un vall perpendicular a la línia principal de la vall, en una captura de riu per un altre
SINCLINAL PENJAT: Pot passar que les parts més altes siguin sinclinals, per l’erosió dels anticlinals del costat.
ANTICLINAL ESVENTRAT: Al erosionar-se la cresta queden els anticlinals esventrats, com si fossin veritables sinclinals.
GEOSINCLINAL: Geosinclinal és un macro-sinclinal (són més abondosos que els anticlinoris o macro-anticlinals), format per l’acumulació en un llarg solc marí, fossa o conca, de potents sediments (8 kms), amb superfícies de cents o milers de km². Es formen perquè el sòl s’enfonça al mateix temps que es reble amb els sediments, provenents d’un geoanticlinal (un massís muntanyenc contigu). La darrera teoria modifica això un poc: és qualsevol acumulació gruixada de sediments.
ROCA ÍGNIA: És la formada a partir d’un material fos o semifós (un magma). Poden ser intrusives, filonianes o extrusives (efusives).
MAGMA: És una mescla fosa de silicats, rica en gasos. La massa està en estat de fusió per l’elevada temperatura generada a l’interior de la Terra, a partir de la qual hom considera que les roques ígnies o magmàtiques han estat derivades per cristal·lització i altres processos de consolidació. Les laves són magmes vessats a la superfície de la terra pels fenòmens de vulcanisme.
DIC: Una formació volcànica tabular vertical, solidificada dins de la terra, formada per magmes injectats en les fractures o diàclasses que travessen roques d’altra composició química. El tamany pot ser de metres o de kms. Es diu filó si és d’acumulació mineral.
LACÒLIT: És el mateix que el dic, però en forma d’extensa colada horitzontal.
CON D’ESCÒRIES: És el format per les bombes i altres materials que cauen tot d’una pel seu gran pes.
ESTRATOVOLCÀ: El format per una successió d’estrats, de successives capes petrificades de piroclastes i colades, de les diferents fases actives. Exemples: Teide, Etna, Vesubio. Poden taponar-se i reventar en una explossió i obrir-se nous cons en l’interior de la caldera.
CALDERA: Una depressió d’origen volcànic, de forma el·líptica o de plat circular, de parets abruptes i de fons gairebé pla, que pot haver estat un cràter o un con gegant, format per explossió o un esfondrament.
COLADA DE LAVA: Són colades basàltiques, molt fluides.
PAHOEHOE: Les colades de lava bàsica crean les capes “pahoehoe”, una darrera de l’altra, formant una rampa llarga. Les laves són “cordades” si la lava és un poc més viscosa, com en anells.
AA: Fluix piroclàstic (Aa) és quan la colada és més àcida i porta lava i a més altres materials en trossos per damunt.
PITÓ: Una muntanya o turó volcànic, de cim agut, que té la forma d’una xemeneia.
BOMBA: Les roques volcàniques poden ser blocs (grans) i bombes (tamany mitjà).
LAPILLI: Greda volcànica, entre la bomba i la cendra.
CENDRA VOLCÀNICA: És la part més minúscula produïda pel volcà.
LAVA ÀCIDA: La lava àcida surt en trossos, més o menys grans.
LAVA BÀSICA: La lava bàsica (basalt) surt en colades.
MALPAÍS: Si la lava encara és més bàsica forma el “malpaís”, un relleu volcànic de sòl molt irregular.
COLADA DE BLOCS: Amb una gran cantidad de roques de grans dimensions en l’interior.
PIROCLASTES: És un material en procés de solidificació quan surt del volcà.
ROCA SEDIMENTÀRIA: Formada per sediments: partícules minerals o orgàniques, transportades i precipitades (dipositades) individualment per processos físics, químics i biològics. Té que haver un procés de litificació.
SEDIMENT: El producte de l’erosió del relleu, transportat i dipositat.
CLAST: Fragments esmicolats de roques preexistents.
DIAGÈNESI: La diagènesi consolida sediments per a formar una roca. És de poca fondària (2.000-3.000 milions com màxim), a baixes temperatures (menys de 200ºC). A més de 200ºC hi ha metamorfosi, amb cristal·lització. En la diagènesi hi ha dues fases: la compactació (pressió que elimina l’aigua i l’aire, reduint la porositat) i la cimentació (gràcies a la matriu, que actua com un ciment que uneix i al temps separa els grans). La diagènesi disminueix la porositat i la permeabilitat.
ROCA SEDIMENTÀRIA DETRÍTICA: Són les clàstiques, formades per agregació mecànica de minerals, en clastes (com el gres).
ROCA SEDIMENTÀRIA QUÍMICA: Formada per processos químics, gràcies a la precipitació de solubles (calcaris, sal).
ROCA SEDIMENTÀRIA BIOGÈNICA: Formada per bioclastes (clastes d’organismes, com són els esquelets o copinyes).
ROCA SEDIMENTÀRIA ORGÀNICA: Formada per matèries orgàniques, que són o no són clastes (excrements, secrecions, etc.).
CARCASSA: És la massa amb els materials més observables.
MATRIU: Una massa de material més fi que uneix (i separa) els grans en la cimentació.
POROSITAT: Qualitat de ser porós. És el volum d’una roca o d’un sòl no ocupat per la fracció sòlida, expressat en % de volum total. Aquesta porositat por ésser ocupada per un fluid: aire, aigua, gas, hidrocarbur, etc. La porositat és efectiva quan els porus estan intercomunicats. Confereix a la roca la permeabilitat.
PERMEABILITAT: La qualitat de deixar infiltrar l’aigua amb facilitat.
COMPACTACIÓ: Pressió que elimina l’aigua i l’aire.
CIMENTACIÓ: Consolidació amb una matriu (un ciment que uneix la roca).
ARGILA: Roca terrosa de gra molt fi, per davall de 0,002 mm (1/256) de diàmetre. Pot omplir les marques digitals. No és res porosa, perquè l’aigua la solidifica en fang.
LLIM: Roca sedimentària, incoherent, de partícules compreses entre 1/16 i 1/256 mm de tamany. No ompleix les marques digitals.
ARENA: Roca sedimentària, incoherent, de partícules compreses entre 2 i 1/16 mm de tamany.
GRAVA: Roca sedimentària, incoherent, de partícules superiors als 2 cm de tamany.
CÒDOL: Pedra arrodonida per l’acció mecànica de l’aigua. Té el tamany per bastir en la mà.
LUTITA: Lutites es diferencien en: derivades de llims (<1/15 > 1/256 mm) i d’argiles <1/256 mm. Són poc abundoses. En les roques sedimentàries poden ser més del 50% de mitja. Si deriven de d’argila són “lutites” i quan es compacten per la pressió se formen pissarres. Un tipus important a Balears són les margues: lutites amb proporció elevada de carbonat.
LIMOLITA: Hi ha lutites derivades del llim: limonites.
MARGA: Roca sedimentària que conté entre un 35 i un 65% d’argila i un percentatge important de carbonat càlcic.
CALCÀRIA: Roca formada fonamentalment per calcita: carbonat càlcic.
DOLOMIA: Si la roca té més del 50% de dolomita, que és una roca en la que l’ió magnesi ha substituit part de l’ió calci, Ca Mg (CO3)2. Les dolomies són resistents als atacs químics, però poc resistents a l’atac de pressió. La major part de les dolomies eran abans calcàries, transformades sota pressió.
DOLOMITZACIÓ: És la substitució dels ions de calci per ions de magnesi, formant la dolomia secundària.
CALCÀRIES DOLOMÍTIQUES: Si una roca calcària té del 10 al 50% de dolomia és una calcària dolomítica.
DOLOMIES CALCÀRIES: Del 50 al 90% de dolomia és una dolomia calcària.
BIOCLAST: Són calcàries formades de restes de éssers vius, com esquelets, copinyes, orgàniques com el petrol.
MICRITA: Micrites (trossos inferiors a 4 micres o fang calcari, de la closca calcària de les algues, dàtils de mar).
OOIDE: Una busca recoberta amb capes de calç, com ho fa la perla. Poden ser de 1 mm.
PELOIDE: No tenen estructura interna, de diametre similar, amb forma cilíndrica o troncocònica, d’origen fecal.
LUMAQUEL·LA: Fetes de closques de moluscs mitjans (concheros atlàntics).
CRETA: Tipus de roca carbonatada. És una roca calcària formada per organismes plactònics, amb closques molt petites.
ESCULL: Són roques a flor d’aigua, com els arrecifes, formació esquelèstica d’organismes vius. Corall, algues, bivalves (copinyes que menjan corall) i els enemics del corall, com els equinodermes.
ESTROMATÒLIT: Són animals com un cedàs, en forma de red. Formen algunes de les restes més antigues de vida en la Terra.
TRAVERTÍ: Es diposita en les fulles i organismes. A Mallorca, en gairebé tots els torrents.
ESTALACTITA: Concreció que penja del pis d’una caverna. La seva forma és cilíndrica o cònica i presenta un canal d’alimentació. Si és recent i estreta es diu fistulosa.
ESTALAGMITA: Concreció que s’aixeca del pis d’una caverna. La seva forma és cilíndrica o cònica formada per l’aigua que degota del sòtil.

METAMORFISME: El metaformisme transforma una roca en una altra sense perdre el seu estat sòlid. La roca pot perdre o canviar l’estructura. Als 200ºC es compacta, però a partir de 200 es metamorfitza. Es fondeixen als 700-750ºC pels més difícils. El límit és de 900-1.200ºC.
METAMORFISME LOCAL I METAMORFISME REGIONAL: Segons l’escala geològica: 1) metamorfisme regional (afecta a milers de km²), 2) local (pocs km²).
METAMORFISME DE CONTACTE: Per la temperatura, com en un volcà.
METAMORFISME DE XOC: Per impactes de meteorits, bombes atomiques.
METAMORFISME DE DISLOCACIÓ: Dit també cataclàstic, per la deformació dels materials, amb pressions molt altes que produeixen altes temperatures, en falles o plegaments al friccionar.
METAMORFISME DINÀMIC: Per la pressió. Segóns la relació de pressió/temperatura, hi ha tres categòries: 1) dinàmic (predomina pressió), tèrmic (temperatura), dinamotèrmic (sobretot regional).
METAMORFISME TÈRMIC: Predomina la temperatura.
METAMORFISME ISOQUÍMIC: Segons la composició química permanent o canviant: 1) isoquímic (composició constant, excepte la composició d’aigua o CO2), 2) al·loquímic (variable).
METAMORFISME AL·LOQUÍMIC: De composició variable, per aportacions o pèrdues de altres elements o minerals, en un metasomatisme (al límit de ser magma).
FÀCIES DE METAMORFISME: La metamorfosi és molt difícil d’esbrinar científicament, el que atreu molt als geòlegs. Pot ser un estudi molt complex, per culpa de que pot haver moltes fàcies en una mateixa contrada. Fàcies de metamorfisme: aspecte, cara, estrat, una capa amb un mateix procés de metamorfisme. Així, en un pou d’investigació pot haver moltes fàcies.
METEORITZACIÓ: La meteorització és el procés de disgregació o descomposició de les roques quan són exposades a l’acció atmosfèrica. Els éssers vius, la vegetació i els sòls poden intervenir (però estan influits pel clima aixímateix).     Les roques es desintegren per l’acció atmosfèrica, de forma física (disgregació en clasts) o química.
REGOLITA: La part del sòl que hi ha sobre la roca mare.
METEORITZACIÓ FÍSICA O MECÀNICA: La gènesi és física i química. La física pot ser per la dilatació i l’expansió tèrmica, provocades per la descompressió i la termoclàstia. A més hi ha la meteorització física per formació de cristalls: la gelifracció (gel) i la haloclàstia (sal). Una mecànico-biològica és la pressió de les arrels de les plantes. La física és més important on no hi ha aigua: àrtic, muntanyes altes, deserts.
METEORITZACIÓ PER DESCOMPRESSIÓ: Al pujar els materials que han estat sotmesos a grans pressions, lliberen la pressió i augmenten el seu volum, amb clivells i crulls.
TERMOCLÀSTIA: pels canvis de la temperatura, que provoquen crulls per la dilatació i contracció de les capes, fatigant els materials. És més actiu en climes de contrasts.
GELIFRACCIÓ: pel gel que té més volum i trenca les roques, amb pressió de fins 125 kg/cm² al creixer un 9% En els porus disgrega els grans.
HALOCLÀSTIA: per precipitació de les sals que augmenten el seu volum, disgregant la superfície, com passa en la Seu de Ciutat i en els tafonis de Menorca pel vent salí del nord.
METEORITZACIÓ QUÍMICA: per variats processos: 1) dissolució, 2) recombinació dels materials, de tres maneres: A) hidratació, B) hidròlisi, C) oxidació. Actuen més profondament, sobretot en climes humits.
DISSOLUCIÓ: elimina materials, en l’aigua, sobretot si aquesta porta àcid carbònic i és freda, creant bicarbonat càlcic, una sal que és molt soluble. La pluja àcida també actua dissolvent minerals.
HIDRATACIÓ: l’agregació de molècules d’aigua augmenta el tamany de les argiles, molt expansives; s’hidraten i deshidraten constantment.
HIDRÒLISI: una descomposició molecular. L’aigua descomposta en ions actua com reactiu, disgregant els materials.
EVAPORITA: són roques precipitades per saturació d’aigües somes en un clima de tendència àrida i en destaquen el guix o algeps, l’anhidrita que, en incorporar aigua augmenta de volum i esdevé guix, l’halita. Són d’un sol mineral (aquí coincideixen gairebé minerals i roques). Es poden passar d’una superfície a l’altra.
SALMORRA: [salmuera] aigua amb molta sal concentrada.
HALITA: clorur dòdic, sal comuna o halita
GUIX: sulfat càlcic hidratat, de vegades se presenta en forma de concrecions molt fines de formes reganyolades.
ANHIDRITA: sulfat càlcic.
PRECIPITACIÓ D’EVAPORITA: formada per la sal.
DIÀPIR (repet.): El diàpir o “domo” és un cas excepcional amb roques evaporítiques (guix, sal, en Cardona), que a sota té tendència epirogènica a ascendir, formant un plec que té un origen no orogènic. Pot arribar a sortir totalment.
ROCA SEDIMENTÀRIA ORGANÒGENA: és la formada per matèries orgàniques.
CARBÓ: la matèria orgànica vegetal es transforma en carbó, després del seu enterrament, amb l’enriquiment en carboni i la pèrdua de l’oxígen en condicions anaeròbies, compactació, pèrdua d’aigua i components volàtils. És un procés de successiva conversió: torba, lignit, hulla, antracita.
TORBA: matèria carbonífera formada per descomposició de residus vegetals dins l’aigua o en sòls xops.
LIGNIT: carbó de color bruna, negrenca o de tons grocs, en el qual es reconeix l’estructura llenyosa del vegetals que el constitueixen. Es feren en les Eres Secondària i Terciària.
HULLA: carbó d’alt contigut en carboni.
ANTRACITA: el carbó de major contigut en carboni.
PETROLI: és una roca organògena, formada per hidrocarburs líquids derivats de la matèria orgànica d’ambients oceànics, sepultada sota potents paquets sedimentaris.
PISSARRA BITUMINOSA: és una roca metamòrfica, de l’argila, amb matèries orgàniques d’hidrocarburs. No és organògena, sinó que ha rebut infiltracions.
ROCA FERRUGINOSA: es forma en indrets tropicals, pel rentat del sòl, que passa els minerals a una capa o crosta on es precipita en forma de laterites, que s’acumulen en cents de metres en aquests climes tropicals, per l’alumini, ferro, etc.    Són tres tipus de roques: l’hematites (Fe2 O3), que rep el nom d’almagre; limonita (2Fe O3); pirites.
CHERT: dipòsit sedimentari silici, en forma de capes o nòduls d’una roca no carbonatada, a partir de sílex o cuarcita. Són depòsits poc potents.
ALMAGRA: aumagra, rovell d’òxids. Així es fan les menes de ferro, bauxita, etc.
SOLIFLUXIÓ: La solifluxió és quan el sòl és glaçat i així té moltes esllavissades, i els esllavissaments (sense sòl glaçat) són quan la masa es liqua i està en una pendent i es mou cap avall.
AIXARAGALLAMENT: l’altre procés és el aixaragallament, per l’acció erosiva de l’aigua de pluja quan s’escorre per un terreny inclinat i forma solcs i xeragalls (que fan d’avenament, “arroyada de surcos en el suelo”).
BADLAND: és un indret amb el sòl molt surcat (com el desert d’Almeria i a Alacant), molt abrupte, amb una xarxa de drenatge molt densa, profundament aixaragallada i amb molts de barrancs, fortament inclinats i establerts, generalment en una formació sedimentària blana (arenes, argiles, margues, guixos) i sota un clima àrid, en condicions d’alta energia fluvial i amb erosió ràpida que no permet l’establiment de vegetació ni la formació de sòls.
DUNA: és una formació d’arena determinada pel vent.
LAPIAZ (RASCLER, RALLAR O ESCATJAR): El “lapiaz” és un paratge amb la superfície atacada, amb formes superficials formades per la corrosió de la roca carstificable: regates, solcs, forats de lapiaz. En llengua catalana es parla de rascler, i a Mallorca es diu esquetjar (a Escorca i a Selva), rallar (Pollença).
KARREN: Hi ha múltiples formes, les karren: “spritz karren” (mogote) en forma de piràmides entre els quals hi ha corredors (bogaz), al Puig Major. Les “fläch karren” són lloses rectangulars, on hi ha sols esquarterats (Puig de Massanella).
RILLENKARREN: quan l’aigua impacta fa canalets (rillen karren).
RINNENKARREN: Comença a haver canals en forma d’embut. Són els rinnen karren (molt més amples en ordre de magnitud respecte als rillen karren)
TRITTKARREN: són graons (en forma de escalons).
KAMENITZA (COCÓ): és el cocó, consistent en un clot o forat a una roca on s’hi diposita aigua i que penetra per dissolució en la terra, amb un cul pla i les parets fent balma.
LAPIAZ DE DIÀCLASI: és un paratge barrat per les diaclasis, de manera que es multipliquen les formes.
CRIPTOLAPIAZ: és el lapiaz subterrani (cripto).
EXOCARST: són formes superficials dels processos kàrstics.
CANÓ CÀRSTIC: El canó càrstic prové d’una gènesi fluvial al·lòctona (exterior) que toca un estrat de roca calcària, fent un forat al fons. Una gènesi fluvial interior, per la creació paulatina del riu dins del crull (el torent de Pareis). A Mallorca els canons del Migjorn, que van a la badia de Palma, o els de Llevant, que acaben en cales, els de la badia de Pollença i els de Tramuntana.
DOLINA: una depressió càrstica en les que l’aigua no pot sortir en superfície. Té dimensions entre una desena de metres i un quilòmetre.
Es forma en el crull de dues diàclasis, que es diu “ponor” (forat petit), en el que s’acumula l’aigua creant una kamenitza o cocó (forat ple d’aigua, de cm fins a uns pocs metres), fins menjar-se tota la roca. La forma és circular o similar (molt més grans que les kamenitzes, fins de decenes de metres). Les dolines solen disposar-se en eixos regulars. Hi ha distints tipus.
DOLINA EN EMBUT: La dolina més simple és la que té forma d’embut.
DOLINA EN CUBETA: La dolina de cubeta, en forma circular d’un mig embut, tallat davall, per un fons reblert (ple) d’impureses (la terra rossa, sobretot d’argiles). No és la terra rossa del sur de Mallorca, que es deu a la pluja de fang del Sahara (les calcàries de Mallorca són molt pures, sense impureses).
DOLINA-POU: La dolina-pou, molt vertical, quan s’enfonça una cova (són les torcas de Teruel i Cuenca). Poden convertirse en llacs, quan la capa freàtica els ompleix. L’avenc d’Escorca.
DOLINA ASIMÈTRICA: Una dolina asimètrica és l’inclinada per una empenta dels estrats a un costat.
POLIÉ (POLJÉ): és una enorme dolina, molt llarga, de kms. Té el fons sovint cobert de sediments argilosos i les parets esquerpes. Poden tenir molts de ponors i inclus un riu. El camp de Torrella, a Santanyí, és el més gran de Mallorca. La Coma de Son Granada, prop de Llucmajor. La Coma de Son Torrella en la Tramuntana, de 1,5 km de llarg.
PONOR: és l’engolidor, un forat format per la conjunció de dues diàclasis. Els ponors poden penjar-se, com en la Coma d’es Morts.
HUMS: A vegades hi petits turons en el polje, com unes parts residuals no erosionades.
ENDOCARST: L’infiltració en els massissos calcàris és molt ràpida. L’endocarst funciona per fisuració (no la porositat del marés).
ZONA D’ABSORCIÓ: En una zona d’exocarsts, generalment hi ha adalt una zona d’absorció.
ZONA SATURADA: i davall una zona saturada, plena d’aigua.
ZONA D’INFILTRACIÓ: Enmig hi ha una franja d’infiltració, amb conductes temporalment ocupats per l’aigua (en època húmida).
NIVELL DE BASE: És el nivell del punt més baix de la circulació hídrica, de manera que l’aigua surt en les fonts en aquest límit. En alguns indrets entra l’aigua de mar.
AQÜÍFER EPICÀRSTIC: Hi ha zones més complexes, en les que els sectors subterranis són de distinta duresa, de manera que en alguns els avencs són prims i en altres més grans, formant on són més prims els aquífers epicàrstics, gairebé superficials (això explica que la més àrida Eivissa tingui més aquífers).
AVENC: L’endocarst té varies formes, entre elles l’avenc (masculí al nord de Mallorca, femení al sud). Són cavernes que comuniquen la superfície amb les gal·leries subterrànies. Són sempre verticals (Massanella), que sovint comuniquen amb galeries horitzontals, que llavors poden comunicar amb altres avencs, però que ara es diuen pous.
AVENC DE DISSOLUCIÓ: de dissolució, amb secció molt vertical i circular, de diàmetre reduit. Sorgeix desde un crull.
AVENC D’ENFONSAMENT: d’enfonçament, per la caiguda del sotil d’una cova. Són més amples que els A). Són circulars, entre l’avenc i la dolina. No sempre són verticals, sinó que poden tenir trams inclinats. Moltes coves de Tramuntana són avencs inclinats (cova de Sa Campana).
POU CÀRSTIC: són ramificacions verticals dels avencs horitzontals.
COVA: Un buit subterrani amb més llargària que altària. Hi ha dos tipus: galeries i sales (més altes i amples). Per ser coves han de tenir sortida a l’exterior.
GALERIA: Les galeries són passatges que poden ser excavats per l’aigua lliure (aquesta no ompleix tota la galeria) o a pressió (hi onpleix tota la galeria, fent pressió). Les de a pressió poden ser paragenètiques o singenètiques, segons la velocitat i pressió. Les d’aigua lliure tenen formes sorprenents, com canons i terrasses interiors.
GALERIA PARAGENÈTICA: Les paragenètiques, de corrents molt ràpides (+10 cm/s) i per tant netes.
GALERIA SINGENÈTICA: Les singenètiques, de corrents més lentes (-10 cm/s), amb dipòsit d’argila i brutó.
ESPELEOTEMA: és tot tipus de concreció. Són formes de construcció i no de destrucció, en la que´l carbonat es reprecipita. Es formen precipitant com calcita o aragonit, en les coves amb poca concentració de CO2.
ESTALACTITA: L’aigua carbonatada perd el CO2 i precipita, formant el degotís les estalactites, amb conducte central en cada branca. Quan són de formes rares es denominen fistoloses.
ESTALAGMITA: En la part inferior es fan les estalagmites, sense conducte central.
COLUMNA: concreció axial formada quan es junten per degotís les estalatites i estalagmites, d’adalt a abaix.
BANDERA: Concreció al sostre d’una caverna en forma ondulada, ampla, com una cortina. Pot ser molt llarga però amb una amplària de pocs cm.
COLADA CÀRSTICA: es disposa en la terra i les parets de la caverna, com una pasta vitrea regalimada (una forma és la mondmilch, una concreció pastosa, amb color especial degut als microorganismes).
GOURS: són un trittkarren (graons), per regaliment en graons, amb aigua estancada en cada graó, però en coves.
EXCÈNTRICA: és una concreció allargassada que presenta una forma aberrant, aparentment sense estar influida per la gravetat. Les teories diuen: 1) és potser perquè hi ha vent en la cova per distintes direccions, 2) ara sembla que és un joc de concentració de calç i CO2 en distintes èpoques de la cova.
ESPELEOTEMA FREÀTIC: per submersió d’una estalactita en una aigua calcificada.
PISÒLIT: concreció esferoidal de calcita entorn d’un nucli no calcàri, com i del tamany d’una perla. Hi ha moltes en el pis de les cavernes.

CALCITA FLOTANT: altre espeleotema és la “calcita flotant”, formada per una fina capa de concreció de la calcita en la superfície de l’aigua.

No hay comentarios: