Blogs de Antonio Boix

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura).

jueves, 28 de mayo de 2015

China. Sociedad: El medio ambiente.

China. Sociedad: El medio ambiente.

El editorial Mazazo medioambiental [“El País” (5-III-2015)] avisa de la extrema gravedad de la situación medioambiental en el país:
‹‹Un documental realizado por una periodista de la televisión china sobre las consecuencias del alto nivel de contaminación ambiental que sufre su país se ha convertido en un enorme aldabonazo social que debería llevar a las autoridades a actuar. El eco que ha tenido muestra hasta qué punto la gente está sensibilizada por algo que se ha presentado a menudo como la cara inevitable del progreso, aunque no sea así: en apenas 48 horas, 100 millones de personas habían visto el reportaje en la página web en la que fue colgado. Un día más tarde, eran ya 156 millones, y había generado 280 millones de comentarios, en su gran mayoría criticando la política oficial y llamando a la acción.
El documental identifica algunas de las causas de la contaminación, entre ellas la dependencia del carbón como principal fuente primaria de energía y la resistencia de las petroleras a mejorar la calidad de las gasolinas, dato esencial en un país en el que el parque móvil crece de forma espectacular. Pero no es solo un problema de estructura energética: en China se incumplen sistemáticamente las normas que obligan a instalar filtros y a tratar los residuos, para mantener la productividad, con los resultados correspondientes en el aire y en el agua.
Afortunadamente, Internet ofrece un nivel de transparencia que dificulta la ocultación de la realidad. En vísperas de una importante reunión política en China, dedicada en parte a las cuestiones climáticas, la difusión de este documental es una prueba de que cada vez resulta más complicado ignorar situaciones que desencadenan graves daños respecto a la salud de la población.
La investigación científica ha dado pruebas abrumadoras sobre los efectos de la contaminación. La Agencia Europea del Medio Ambiente, que vela desde hace años por la calidad del aire, estima que en Europa se producen cada año 430.000 muertes prematuras solo a causa de las partículas finas en suspensión. Y la calidad del aire en China es infinitamente peor que la de Europa.
En los dos últimos años, Pekín se ha comprometido a intensificar las medidas de control ambiental, pero es insuficiente. No se trata solo de su responsabilidad en el calentamiento global del planeta. El progreso económico del país tiene que ser compatible con un nivel adecuado de protección a la salud de la población.››

La contaminación atmosférica.






Vistas de la contaminación en Pekín y otras ciudades chinas.

Reinoso, en La contaminación encierra en casa a los pequineses [“El País” (13-I-2013)] resume la pésima situación del aire en las urbes chinas:
‹‹La calidad del aire en China se encuentra entre las peores del mundo, según diversas organizaciones internacionales –entre ellas Naciones Unidas-, debido al consumo de carbón en sus centrales de energía y las emisiones de los coches. China se erigió en 2009 en el mayor mercado automovilístico del mundo. Se estima que es responsable del 25% del dióxido de carbono generado por el ser humano. La dependencia del carbón y los combustibles fósiles para la electricidad ha convertido a China en el mayor emisor de gases de efecto invernadero, responsables del calentamiento global.
Según la organización medioambiental Greenpeace, Pekín ha más que duplicado el consumo de carbón en la última década. De ahí, que ahora haya más hollín en la atmósfera, que junto con otros contaminantes secundarios como dióxido de azufre y óxido de nitrógeno contribuyen a la niebla tóxica.
La capital hizo frente con decisión al problema de la contaminación de cara a los Juegos Olímpicos de 2008. Fueron retirados de las carreteras taxis obsoletos, jubilados autobuses, y sustituidas miles de calderas de carbón por otras de gas. Además, se restringió el número de coches en las calles. Pero cuatro años después, el efecto de estas medidas ha sido devorado en buena medida por el rápido crecimiento económico y la continua llegada de coches a las calles. Muchos ciudadanos acusan a las autoridades de minimizar el problema.
El rápido desarrollo que ha experimentado el país desde que lanzó el proceso de apertura y reforma en 1978 ha sacado a cientos de millones de personas de la pobreza y ha conseguido que su economía sea la segunda en tamaño del mundo, detrás de Estados Unidos, pero, a cambio, ha generado grandes desigualdades sociales, corrupción y un grave problema medioambiental. Sus cielos y sus ríos están entre los más contaminados del planeta, y el 10% del suelo contiene niveles de metales pesados superiores a los límites gubernamentales. La polución se ha convertido en una de las principales causas de protestas y movilizaciones sociales.
El Gobierno es consciente de que la contaminación amenaza no solo la salud de sus ciudadanos sino también el crecimiento económico. El 12 Plan Quinquenal de Protección Medioambientales (2011-2015) dicta que para 2015 deberán mejorar, entre otros, la calidad del agua en ríos claves como el Amarillo.››

La contaminación del agua y el suelo.



Reinoso, en 300 millones sin agua potable. “El País” (6-III-2007) informa que Zhou Shengxian, ministro de Protección Medioambiental, ha insistido en los riesgos que los efectos de la contaminación sobre la salud suponen para la estabilidad. “La disminución, el deterioro y el agotamiento de los recursos y el empeoramiento del entorno ecológico se han convertido en cuellos de botella y graves impedimentos para el desarrollo económico y social”, ha dicho. Una muestra: hasta el 10% del arroz en China está contaminado con metales pesados dañinos, como el cadmio, debido a la polución de las aguas utilizadas en el riego, según estudios citados por la prensa local.


FUENTES.
Reinoso, José. China está que arde. “El País” (20-III-2007) 46. Sobre los problemas medio ambientales.
Méndez, Rafael. China pone condiciones para un recorte de las emisiones en 2020. “El País” (6-XII-2011) 32-33.
LaFraniere, Sharon. La difícil aventura de respirar en China. “El País / The New York Times” (9-II-2012) 3.
Reinoso, José. La contaminación encierra en casa a los pequineses. “El País” (13-I-2013) 7.
Reinoso, José. China reconoce la existencia de ‘pueblos del cáncer’ debido a la contaminación. “El País” (23-II-2013) 37. Se aplica una nueva política medioambiental.
Wong, Edward. El aire asfixia a los niños chinos. “El País” (24-IV-2013) 42.
Reinoso, José. La protesta popular fuerza al Gobierno chino a cancelar una planta de uranio. “El País” (15-VII-2013) 7.
Reinoso, José; Sevillano, E. G. Pekín reacciona a la contaminación. “El País” (22-II-2014) 32-33.
Reinoso, José. La polución china asfixia el campo chino. “El País” (27-II-2014) 37. Reduce la fotosíntesis y merma la producción agraria.
Sevillano, E. G. Los científicos alertan del peligro del aplanamiento de montañas en China. “El País” (6-VI-2014) 40.
Reinoso, José. China cede a la presión de las protestas. “El País” (14-XI-2012) 5. El Gobierno atiende en varios casos los movimientos sociales que protestan por cuestiones medioambientales.
Tobón, Natalia. Pekín aprende a vivir sin carbón. “El País” (10-VIII-2014) 34. Se pretende prohibir su uso en 2020.
Vidal Liy, M. La contaminación ahoga al régimen chino. “El País” (28-XII-2014) 2-3.
Vidal Liy, M. 156 millones de chinos ven en un vídeo una verdad que incomoda a Pekín. “El País” (4-III-2015) 9. Un documental crítico sobre la contaminación.
Editorial. Mazazo medioambiental. “El País” (5-III-2015) 30.
Vidal Liy, M. China recurre a un rector para la guerra antipolución. “El País” (13-III-2015) 8. El nuevo ministro de Medioambiente es un científico sin experiencia política.

miércoles, 27 de mayo de 2015

CS 1 UD 16. Roma antigua. Julio César (100-44 aC): de la República al Imperio.

Julio César (100-44 aC): de la República al Imperio.

El retrato más fidedigno de César según la mayoría de los estudiosos.

Cayo Julio César (Roma, 12 o 13 julio de 100-15 marzo de 44 aC) fue un militar y político romano cuya dictadura puso fin a la República en Roma. Procedente de una de las más antiguas familias del patriciado romano, los Julios, emparentados según la leyenda con la diosa Venus, Julio César fue educado esmeradamente con maestros griegos aunque tuvo una juventud disipada, en la que empezó muy pronto a acercarse al partido político “popular”, al cual le unía su parentesco con Mario, casado con una mujer de su familia. Se ganó el apoyo de la plebe subvencionando fiestas y obras públicas, con el apoyo económico de político más rico de Roma, el ambicioso Craso. Fue acrecentando su prestigio en los diferentes cargos que ocupó: cuestor (69), edil (65), gran pontífice de la religión romana (desde 63 hasta su fallecimiento), pretor (62) y propretor de la Hispania Ulterior (61-60).
Julio César regreso de Hispania a Roma (60) y pronto consiguió un gran éxito político al reconciliar a los dos líderes rivales, Craso y Pompeyo, a los que unió consigo mismo mediante un acuerdo privado para repartirse el poder formando el llamado Primer Triunvirato y así oponerse a los optimates, esto es los patricios que dominaban el Senado (60).
Al año siguiente, César fue elegido cónsul (59) y fortaleció su posición casando a su hija Julia con Pompeyo. Las medidas que adoptó vinieron a acrecentar su popularidad: repartió lotes de tierra entre veteranos y parados, aumentó los controles sobre los gobernadores provinciales y dio publicidad a las discusiones del Senado. Pero la ambición política de César iba más allá y, buscando la base para obtener un poder personal absoluto, se hizo conceder por cinco años y posteriormente prorrogar, logrando extender su mandato del 58 al 51, el control de las provincias norteñas de la Galia Cisalpina, la Galia Narbonense y la Iliria, probablemente las más importantes entre los dominios de Roma porque protegían a la península italiana de las invasiones de los pueblos bárbaros.

Archivo:Map Gallia Tribes Towns.png

Mapa de la Galia. César tomó las regiones señaladas como Celtica, Aquitania y Belgica.

Archivo:Caesar campaigns gaul-fr.svg

La Conquista de las Galias [Low]

Mapas de las campañas de César en la Galia, así como en Britania y Germania.

Acto seguido, César inició la conquista del resto de la Galia, que narró en su famoso libro Comentarios de la guerra de las Gallias (De Bello Gallico), y aseguró su dominio lanzando dos expediciones a Britania y otras dos a Germania, cruzando incluso el Rin. Finalmente sometió la gran rebelión gala acaudillada por Vercingetórix en la batalla de Alesia (52). Con ello llegó a dominar un vasto territorio comparable al que Pompeyo había conquistado en Oriente, y formar un ejército de fieles generales (Marco Antonio sería el más capaz) y fieros veteranos que serían su mejor baza en las siguientes guerras.
Mientras tanto el triunvirato se consolidó en el Convenio de Lucca (56), que aseguraba ventajas para cada uno de sus componentes; pero respondía a un equilibrio inestable, que pronto habría de evolucionar hacia la concentración del poder en una sola mano, desde que Craso murió durante una expedición contra los partos en la sangrienta derrota de Carrae (53).
Poco después la latente rivalidad entre César y Pompeyo no encontró freno una vez muerta (54) su hija Julia, la mujer de Pompeyo, que contrajo nuevas nupcias con una joven de familia optimate. El prestigio y el poder alcanzados por César preocuparon a Pompeyo, elegido cónsul único en Roma por los optimates en medio de una situación de caos por las luchas entre partidarios de ambos bandos (52).
Conminado por el Senado a licenciar sus tropas, César prefirió enfrentarse a Pompeyo, a quien el Senado había confiado la defensa de la República como última esperanza de salvaguardar el orden oligárquico tradicional.



Campañas de César en la guerra civil.

Julio César marchó con sus legiones hacia Roma y tras pasar el río Rubicón (donde pronunció la famosa frase alea jacta est, la suerte está echada), que marcaba el límite de su jurisdicción, inició una guerra civil de tres años (49-46), narrada por él en Comentarios de la guerra civil (De Bello Civile). César, apoyado en su poderoso ejército de veteranos, resultó victorioso: conquistó primero Roma e Italia; luego ocupó Hispania tras vencer en la batalla de Ilerda (la actual Lérida); y finalmente se dirigió a Grecia, en donde se había refugiado Pompeyo, y le derrotó decisivamente en la batalla de Farsalia. Persiguiendo a Pompeyo, llegó a Egipto, donde supo que su rival había sido asesinado, y aprovechó para intervenir en una disputa sucesoria de la familia faraónica, tomando partido en favor de la princesa Cleopatra, a la que puso en el trono al cabo de la llamada Guerra Alejandrina (48-47); inició una relación amorosa con la reina egipcia, de la que nacería Cesarión, el único hijo varón que tuvo.
Julio César prosiguió la lucha contra los últimos pompeyanos, aglutinados por los hijos de Pompeyo. Aunque primero hubo de vencer en la batalla de Zela (47) al rey del Bósforo, Farnaces, que intentaba recuperar el reino de su padre, el Ponto; definió su fulminante victoria con la famosa sentencia veni, vidi, vici (llegué, vi y vencí); luego derrotó a los pompeyanos que resistían en África, en la batalla de Tapso (46), tras la que suicidó su gran enemigo Catón, y a los propios hijos de Pompeyo en Hispania en la batalla de Munda (Montilla, cerca de Córdoba) (45).
Vencedor en tan larga guerra civil, Julio César acalló a los descontentos repartiendo dádivas y recompensas durante las celebraciones que organizó en Roma por la victoria. En los dos años siguientes estableció una dictadura militar en la que el Senado fue reducido a un mero consejo y en la que acumuló las magistraturas civiles y los honores en su persona: cónsul por diez años, prefecto de las costumbres, jefe supremo del ejército, pontífice máximo (sumo sacerdote), dictador perpetuo, emperador con derecho de transmisión hereditaria…, si bien rechazó la diadema real que le ofreció Marco Antonio.
Su programa de reformas era ambicioso: como el cambio del calendario (que se mantuvo hasta el siglo XVI), una nueva ley municipal que concedía mayor autonomía a las ciudades o el reasentamiento como agricultores de las masas italianas proletarizadas. Todo apuntaba a transformar Roma de la ciudad-estado que había sido en cabeza de un imperio que abarcara la práctica totalidad del mundo conocido en las orillas del Mediterráneo, al tiempo que se transformaba su vieja constitución oligárquica por una monarquía autoritaria de tintes populistas.


Recreación romántica del asesinato de Julio César.

Pero al fin Julio César murió asesinado en una conjura dirigida por los optimates Casio y Bruto. Su obra empero sería completada por su sobrino-nieto y sucesor, Octavio, que tras pactar el llamado Segundo Triunvirato con Marco Antonio y Lépido, finalmente se impuso en una nueva guerra civil, convirtiéndose en Augusto e iniciando el llamado Imperio romano.


Mapa de la expansión de Roma. En color naranja las conquistas de César en la Galia, norte de África y Asia.

FUENTES.
Internet.
[http://www.elmundo.es/magazine/2003/182/1048266978.html] Una teoría más sobre su muerte y un resumen de su vida.

Películas.
Cleopatra (1963). Dirección: Joseph L. Mankiewicz. Una película de referencia.
Antonio y Cleopatra (1972). Dirección: Charlton Heston. Duraciòn: 133 minutos. Una adaptación de la tragedia de Shakespeare, con escasa base histórica.

Series de TV.
Julio César (2002). Dirección: Uli Edel. Dos episodios.
Roma (2005-2007), Serie de TV. 22 episodios sobre los años finales de Julio César y la guerra civil posterior a su muerte. La más realista 

Documentales.
Batallas legendarias. César y el gran asedio. Documental. 44 minutos. También titulado Cayo Julio César. Conquista de la Galia. La lucha entre los romanos de César y los galos de Vercingetorix en el asedio de Alesia (52 aC).

Exposiciones.

Libros.
Goldsworthy, Adrian. Grandes generales del ejército romano: Campañas, estrategias y tácticas. Ariel. Barcelona. 2003. 472 pp.
Goldsworthy, Adrian. César. La Esfera. Madrid. 2007. 760 pp. Reseña de García Gual, Carlos. La huella de Roma. “El País” Babelia 832 (3-XI-2007) 15. Comenta también películas como Cleopatra (1963) —pero no Julio César—, Julius Caesar (2002), las novelas de Colleen Mccullough, Conn Iggulden
Goldsworthy, Adrian. En el nombre de Roma. Trad. de Ignacio Hierro. Ariel. Barcelona. 2010 (2003 inglés). 459 pp. Biografías de varios de los generales que forjaron el imperio romano: Fabio Máximo, Marcelo, Escipión, Mario, Julio César, Tito, Corbulón, Juliano, Belisario…

Artículos.
Altares, Guillermo. ¿Tú también, Décimo? “El País” Domingo (9-III-2015) 6. Una investigación de Barry Strauss, The Death of Caesar, señala a un nuevo personaje clave en el magnicidio de Julio César: Décimo Junio Bruto Albino se une a Bruto y Casio como uno de los principales conspiradores.
Criado, M. Á. Julio César: ¿ictus o epilepsia? “El País” (11-IV-2015) 31. El general romano habría tenido al menos dos derrames cerebrales que explican su comportamiento al final de su vida.

sábado, 23 de mayo de 2015

La desigualdad y la pobreza en el mundo.

La desigualdad y la pobreza en el mundo.

La cuestión de la creciente desigualdad en el reparto de la riqueza entre los habitantes del planeta, tanto en los países ricos como en los pobres, ha despertado el interés de gran parte de la opinión pública de las sociedades desarrolladas o en vías de desarrollo, unos con el temor a no alcanzar el nivel de bienestar de las generaciones anteriores, y otros con el temor ha ser marginados en las sociedades que apenas acaban de emerger desde la miseria, Multitud de economistas han centrado sus estudios sobre el tema, entre ellos el francés Thomas Piketty, y otros como Jeffrey Sachs, Paul Krugman o Joseph E. Stiglitz. Sus estudios iluminan las causas de la desigualdad en las políticas fiscales de los Gobiernos a favor de las élites, la globalización financiera que protege a las grandes fortunas permitiendo su deslocalización en busca de paraísos fiscales, los recortes en el Estado del bienestar en las sociedades occidentales a partir de las propuestas neoconservadoras de Reagan y Thatcher, la corrupción institucional y la violencia, las fatales carencias en educación y sanidad (Sachs es uno de los más atentos a este problema) así como fracasadas políticas económicas de cariz populista (el caso del deterioro  de Venezuela sería uno de los más extremos). 

Uno de los factores más conocidos es el fracaso en procurar educación a los jóvenes.


Un indicador aleccionador es la esperanza de vida, sensiblemente inferior en los países menos desarrollados.

Tabla estadística sobre la desigualdad de ingresos entre los más ricos y los más pobres en los países de la OCDE,, entre 2007 y 2011 [http://economia.elpais.com/economia/2014/12/08/actualidad/1418067378_161589.html]

Un informe de la OCDE, Todos juntos. ¿Por qué reducir la desigualdad nos beneficia?... en España. publicado el 21 de mayo de 2015, alerta de que la desigualdad entre ricos y pobres en los países desarrollados ha alcanzado su récord  al socaire de la crisisCarlos Yárnoz en La crisis dispara la brecha entre ricos y pobres en países avanzados [“El País” (22-V-2015)] resume el informe:
‹‹Las desigualdades entre ricos y pobres se han situado en su máximo nivel desde que la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Econòmico (OCDE) inició su medición hace 30 años. La diferencia se ha disparado durante la crisis en países como España, entre otras razones por los ajustes fiscales, las subidas de impuestos y los recortes sociales. En los 34 países de esa institución, el 10% de los más favorecidos posee el 50% de la riqueza, mientras el 40% de los más pobres solo tiene el 3% de la misma.
En un informe titulado Por qué menos desigualdad beneficia a todos, la OCDE destaca que “nunca fue tan elevada la diferencia entre ricos y pobres”. El pormenorizado análisis se detiene especialmente en lo ocurrido entre 2007 y 2011, los años más duros de la última crisis económica mundial. En ese periodo, los ingresos en los hogares descendieron prácticamente en todos los países de la organización, pero en mucha menor medida en las capas más privilegiadas.
Las pérdidas fueron especialmente elevadas en los países más golpeados por la crisis. En España, por ejemplo, los ingresos en las familias descendieron una media del 3,5% anual en ese periodo. Como en Irlanda o Islandia. En el caso de Grecia, llegó al 8% anual.
Pero el incremento de las desigualdades en esa época es más evidente al comparar las capas sociales más altas y las más bajas.
En España, el 10% de los hogares más desfavorecidos perdieron un 13% anual de sus ingresos entre 2007 y 2011, mientras el 10% de los que más tenían solo perdieron un 1,5% anual de sus ganancias.
En el periodo previo a la crisis, la desigualdad antes de impuestos y beneficios estaba bastante estabilizada, recuerda la OCDE, pero se disparó cuando golpeó de lleno. Y continúa haciéndolo en estos últimos tiempos de leve recuperación. La razón es doble: el elevado desempleo que apenas se reduce y los ajustes fiscales que afectan al seguro de desempleo, al sector educativo y a la escasez de inversiones. Es lo que está ocurriendo en Grecia, Irlanda o España.
En el caso de España, además, se han registrado otras medidas que han incrementado las desigualdades. La consolidación fiscal, señala la OCDE, incluyó aumentos de impuestos sobre los ingresos y el consumo (en 2011 y 2013), a la vez que se producían recortes sociales (2013) para las capas más bajas. El incremento de empleos temporales o las diferencias salariales entre hombres y mujeres también han contribuido. En este caso, los países con peor nota son, por este orden, Alemania, México y España.
Como consecuencia de todo ello, el documento destaca que la pobreza ha aumentado de forma preocupante entre 2007 y 2011. En toda la OCDE, la población por debajo del nivel de pobreza ha pasado del 1% al 9,4%. En España, está en 18%, casi el doble que antes de la crisis. En Grecia, en el 27%. Y un dato alarmante: quienes más caen en esta fosa ya no son ciudadanos de mayor edad, sino los jóvenes.››
.
Amanda Mars en La OCDE alerta del lastre de la desigualdad en el crecimiento [“El País” (22-V-2015)] explica el temor de los expertos de la OCDE a que la desigualdad sea una seria traba al crecimiento económico. Una economía más polarizada, que registra la mayor diferencia en 30 años, pues el 10% de la población más rica en los países de la OCDE gana hoy 9,6 veces lo que obtiene el 10% menos favorecido. Esta misma ratio era de 7 a 1 en los años 80, de 8 a 1 en los 90 y de 9 a 1 en el primer decenio del siglo XXI. Mientras, el trabajo se polariza también en los extremos, puesto que los puestos de trabajo de formación intermedia (por ejemplo, los contables) pierden presencia, y en cambio aumentan los empleos de alta cualificación y baja.
‹‹Desigualdad no equivale a pobreza: la primera puede subir aunque una economía crezca e incluso aunque los más desfavorecidos vean su situación mejorada. Por eso no falta literatura que defiende que el aumento de la brecha social no es un problema en sí y que la política económica solo debe preocuparse de la reducción de la exclusión social. La OCDE, en cambio, defiende que la dispersión de riqueza acaba por lastrar la economía. En concreto, el informe hecho público ayer, señala que el incremento del coeficiente Gini (el más común para medir la desigualdad) entre 1985 y 2005 de dos puntos en 19 países de la OCDE erosionó en 4,7 puntos porcentuales el crecimiento acumulado entre 1990 y 2010.
Ese crecimiento acumulado en ese grupo de países estudiados fue del 28% en esos años, lo que significa que, si no hubiese crecido la brecha social, esta expansión hubiese rozado el 33%.
El motivo es que la mayor desigualdad económica se traslada rápidamente a una peor formación para los más pobres, lo que supone un gran desperdicio de potencial y reduce la movilidad social. Y, al revés, el trabajo de la OCDE apunta a que, por cada punto del coeficiente Gini que se reduce la desigualdad, la economía se acelera en 0,8 puntos porcentuales en los cinco años siguientes.
Al margen de la Gran Recesión, que ha agravado los problemas de desigualdad tanto en países ricos como pobres, hay otros asuntos estructurales detrás de la brecha social, como el cambio tecnológico. El porcentaje empleos rutinarios (como contables) se contrajo del 53% al 41% entre 1995 y 2010, mientras que crecieron los extremos: los altamente cualificados subieron del 28% al 38% y los relativamente poco formados (como los conductores, por ejemplo), subieron del 18% al 21%.››

FUENTES.
Internet.
[http://www.oecd.org/spain/OECD2015-In-It-Together-Highlights-Spain.pdf] Informe de  la OCDE publicado el 21 de mayo de 2015 y titulado Todos juntos. ¿Por qué reducir la desigualdad nos beneficia?... en España.
Artículos.
Bolaños, Alejandro. La OCDE insta a atajar la desigualdad para favorecer el crecimiento. “El País” (9-XII-2014).
Mars, Amanda. La OCDE alerta del lastre de la desigualdad en el crecimiento. “El País” (22-V-2015) 37.
Yárnoz, Carlos. La crisis dispara la brecha entre ricos y pobres en países avanzados. “El País” (22-V-2015) 37.

martes, 19 de mayo de 2015

Las primarias y las elecciones presidenciales de EE UU (2016).

Las primarias y las elecciones presidenciales de EE UU (2016)
En las elecciones presidenciales de noviembre de 2016 los estadounidenses votarán al sucesor del presidente Barack Obama así como un elevado número de senadores, gobernadores y otros cargos electos.
Los dos grandes partidos, demócratas y republicanos, son los únicos con opciones reales de alcanzar la presidencia.

Hillary Clinton, aspirante demócrata.

En el lado demócrata la aspirante más probable es Hillary Clinton, con amplia experiencia como exsenadora (2001-2009) y exsecretaria de Estado (2009-2013, que cuenta con el apoyo de su marido, el expresidente Bill Clinton (tuvo un doble mandato en 1993-2001, en el que ella destacói como influyente Primera Dama) y de un amplísimo grupo de apoyos políticos y económicos. Tendrá contrincantes que desearán emular la gran sorpresa de Obama en 2008.

Jeb Bush, aspirante republicano.

En el lado republicano hay numerosos aspirantes, siendo el más probable Jeb Bush, con experiencia como exgobernador de Florida y con el apoyo familiar de su padre y su hermano, ambos expresidentes. El resto se distinguen por una excesiva radicalidad, pero ello les procura el sostén económico de importantes donantes ultraconservadores, como los hermanos Koch o Adelson, así como de las bases más radicales del Tea Party y algunos importantes grupos evangelistas.

Fuentes.
Bassets, Marc. El republicano Jeb Bush se postula para suceder al presidente Obama. “El País” (17-XII-2014) 8.
Bassets, Marc. Los republicanos enfatizan su perfil conservador pata atraer a las bases. “El País” (28-II-2015) 4.
Bassets, Marc. Clinton y Bush, el regreso de las dinastías. “El País” (8-III-2015) 6.
Bassets, Marc. Cruz lanza la carrera de la derecha dura a la Casa Blanca. “El País” (24-III-2015) 8.
Monge, Yolanda. Rand Paul coloca al conservadurismo libertario en la lucha por la Casa Blanca. “El País” (8-IV-2015) 6.
Monge, Y.; Faus, J. Hillary Clinton vuelve a luchar por la Casa Blanca. “El País” (11-IV-2015) 5.
Monge, Y. J. Clinton busca su segunda oportunidad. “El País” (13-IV-2015) 2.
Bassets, Marc. Cuando Hillary empezó a ser Hillary. “El País” (13-IV-2015) 3.
Ayuso, Silvia; Pereda, C. F. Rubio redobla el tono latino de la lucha por la Casa Blanca. “El País” (14-IV-2015) 6. Otro candidato republicano.
Faus, Joan. Los republicanos sacan la artillería contra Clinton. “El País” (14-IV-2015) 7.
Monge, Y. Clinton se sienta mano a mano con electores en Iowa. “El País” (15-IV-2015) 6.
Pereda, C. F. Clinton se adelanta a los republicanos en la lucha por el voto latino. “El País” (7-V-2015) 8. Respalda regularizar a los sin papeles.

Bassets, Marc. Hillary Clinton apela a las bases progresistas. “El País” (18-V-2015) 5.

domingo, 17 de mayo de 2015

Barbados: la situación actual.

BARBADOS.


Mapas de Barbados.

La capital, Bridgetown.

Capital: Bridgetown. Superficie: 431 km². Población (2014): c. 290.000. Densidad de población (2014): 672 hab/km². Índice de desarrollo humano (IDH 2011; 0 mínimo, 1 máximo): 0,8. PIB/h (2014): c. 16.000 dólares.

Economía.


La economía es muy prospera, con escaso desempleo, aunque con grandes desigualdades. Se basa en el turismo, los servicios náuticos y la banca (es un paraíso fiscal con opacidad y bajos impuestos). Hay además una agricultura de cultivos tropicales, especialmente el azúcar, que sustentó la vida insular hasta mediados del siglo XX, y una pequeña actividad pesquera, reconvertida hacia la pesca deportiva como aliciente turístico.

Sociedad.
El país cuenta con unos 290.000 habitantes, concentrados en su isla principal, pues apenas hay unos islotes colindantes. La capital tiene unos 110.000 habitantes y el resto se disemina en pequeñas localidades, la mayoría vinculadas a la agricultura, la pesca y el turismo.


La lengua es el inglés y la religión mayoritaria es la protestante anglicana.
La etnia predominante es la mulata, por la descendencia cruzada en muchas generaciones entre la minoría de plantadores británicos y los esclavos negros, aunque hay un leve aporte genético de las primitivas poblaciones indias de tainos y caribes. Un ejemplo del tipo racial resultantes es la famosa cantante Rihanna.

Política.
Barbados obtuvo la independencia del Reino Unido en 1966 y desde entonces es una monarquía parlamentaria, cuyo jefe de Estado es la reina Isabel II de Inglaterra, a través de la Comunidad de Naciones (Commonwealth). La democracia está consolidada y la protección exterior está en manos del Reino Unido y EE UU. 


FUENTES.


Economía.

Sociedad.

Sociedad: Cultura / Viajes.
Merino, Isidoro. Jugando a detectives en Barbados. “El País” El Viajero (11-VI-2011).

Política.

domingo, 10 de mayo de 2015

Excursió geogràfica als Tossals Verds (1996).

MEMÒRIA DE TREBALL SOBRE UNA EXCURSIÓ ALS TOSSALS VERDS (1996).
ALUMNES: VIRGINIA BERNALDO MARTORELL. ANTONI BOIX I PONS.  BARTOMEU SASTRE I CANALS.
ASSIGNATURA DE GEOMORFOLOGIA. 4º CURS DE GEOGRAFIA. UIB.
ASESSORAMENT DEL PROFESSOR MIQUEL GRIMALT.

ÍNDEX.
INTRODUCCIÓ.
1. ITINERARI.
2. ASPECTES GEOGRÀFICS:
2.1. GEOLOGIA.
2.2. CLIMATOLOGIA.
2.3. HIDROLOGIA.
2.4. VEGETACIÓ.
3. ASPECTES GEOMORFOLÒGICS:
3.1. ELS ELEMENTS GEOMORFOLÒGICS.
CONCLUSIONS.
BIBLIOGRAFIA.
GLOSSARI.


           Cim dels Tossals Verds.

INTRODUCCIÓ.
Aquest text és un treball individual i les activitats de recerca són grupals.
Participants: en el grup de treball de lloc específic des “Tossals Verds” els membres són Virginia Bernaldo Martorell, Antonio Boix i Pons, Bartomeu Sastre i Canals, alumnes de l’assignatura de Geomorfologia del 4º curs de Geografia de l’UIB, amb l’asessorament del professor Miquel Grimalt.
Objecte: una excursió d’estudi de Geomorfologia, en la localització dels Tossals, del municipi mallorquí d’Escorca, a fi de conèixer un exemple de modelat d’exocarst d’altura en la Serra de Tramuntana de Mallorca, sense dubte no tan interessant geomorfològicament com el del Puig de Massanella, a poca distància, però sí més accesible física (i tal volta conceptualment) pel grup d’alumnes que han fet el present treball.
Duració: tres dies, del diumenge 18 al dimarts 20 de febrer de 1996, amb dues pernoctacions.
Activitats pedagògiques: individuals, de grup petit (dues/tres persones), de gran grup (tot el curs, amb 14 alumnes més el professor). Aportam com a materials complementaris, les fotocòpies de mapes geomorfològics i altres dels Tossals.
Hem habut de fer front a un problema de toponímia, perquè els noms dels accident del terreny no estan ben definits, intercanviant-se en els distints mapes.
1.ITINERARI.
Diumenge, 18.
El grup de treball féu una marxa a peu de tres hores, amb pràctiques d’anar pel camp, desde les 10 a les 13 h., pel camí de Sa Coma, passant per Les Cases Velles des Tossals, Sa Cot i el Prat de Cúber, pujant al Coll des Coloms i així arribar al Puig des Tossals Verds, a 1146 m d’altària. Es desenvolupà un estudi dels accidents i fenòmens de la part baixa de Sa Coma, amb processos d’erosió, de reguiu, etc.
Finalment, férem durant tres hores, de 13 a 16 hores, un treball en la part superior des Tossals, sobre un extens lapiaz, del tipus de diàclasi, juntament amb l’estudi geomorfològic dels cims del voltant, baixant immediatament després durant la major part del temps de l’horabaixa, per un tàlveg duríssim, sobre arrossegueres i entre penyasegats, essent aquesta la part més dura i exhauridora de la jornada, fins arribar el grup al torrent d’Almadrà, el final del nostro terreny, des del que vàrem passar sobre les 19.30 al refugi.
En el refugi continuàrem la feina, mitjançant l’estereoscopi, que ens permeté estudiar les fotografies aèrees sobre l’itinerari del dia, en Sa Coma des Ases.
En quant a descobriments fou un dia esplèndid, en tant trobàrem un roser completíssim de formes senzilles del relleu exocàrstic: lapiazs de diàclasi i karren, superfícies subestructurals, kamenitzes, karren de mitja dotzena de tipus, arrossegueres, avencs, dolines, crestes, pendents, comes, torrents, tossals residuals, penyes, penyasegats, etc. Emperò, no trobàrem les formes més impactants i extraordinàries, com els grans avencs i pous que n’hi ha en altres indrets pròxims.
Dilluns, 19.
El grup de treball, ara de dues persones, féu una marxa a peu de hora i mitja, desde les 9 a les 10.30 h., molt similar al d’ahir, pel camí sud de Sa Coma, passant per Les Cases Velles des Tossals, Sa Cot i pujant al Coll des Coloms i així arribar al Puig des Tossals Verds. Una dura marxa, sota els efectes de la ja duríssima del dia anterior.
Contàrem allà amb la col·laboració del professor Miquel Grimalt, que ens explicà nombroses qüestions sobre la Geomorfologia de la nostra zona, en especial sobre avencs i tàlvegs. Una tempesta de vent i aiguaneu distorbà el treball del dia, juntament amb una baixada brutal de la temperatura.
Malgrat dels inconvenients, el grup continuà la tasca d’investigació, sobre el gran lapiaz desert de les terrasses superiors del Puig des Tossals Verds, localitzant i definint dues gran superfícies subestructurals, i baixant després per descobrir i explorar nombrosos avencs, i uns quants de tàlvegs i dolines, juntament amb el descobriment dels processos locals d’erosió i meteorització, com la diàclasi i d’altres.
Dimarts, 20.
Es va fer una activitat del gran grup. Es féu ben prest una petita marxa de dues hores, desde les 9 fins les 11 h, pel camí nord de Sa Coma, en una altra vessant. S’observaren els processos de interrumpció de l’escorrentia de les aigües i de l’erosió fluvial, amb la construcció de marjades en formes resistents a la pressió de l’aigua, aprofitant les terrasses pel conreu de blat. En aquest sentit va ser prou interessant conèixer com es conreaven els indrets menys agrícoles de l’illa. S’observaren unes parets cabreres (fetes per a impedir que les cabres i ovelles de muntanya puguin passar als cultius).
Durant la marxa succeí un fenomen extraordinari pels participants de l’excursió, quan va començar a nevar, observant-ne la formació d’una capa de neu progressivament profunda, de manera que vàrem haver de refugiar-nos en un soll, sota una balma del penyasegat, i com una hora després no acabava de nevar, retornàrem al refugi, per a continuar la feina, ja en petit grup, sobre la fotografia aèrea, a més de la interpretació dels mapes per definir els darrers punts respecte a l’espai geogràfic corresponent al nostre treball.

2. ASPECTES GEOGRÀFICS:
El Puig des Tossals Verds se situa en el terme municipal d’Escorca. Té una altura de 1.146 metres.
El punt més baix de l’itinerari està a 450 metres d’altura sobre el nivell del mar.
Estudiarem ací quatre aspectes geogràfics, previs a l’exposició dels aspectes geomorfològics: Geologia, Climatologia, Hidrologia i Vegetació.

2.1. GEOLOGIA.

El rocam de lapiaz, amb les evidents fractures.

La geologia dels relleus del Puig des Tossals Verds, com la del Puig de Massanella «està integrada en línies generals per potents masses carbonatades mesozoiques que cabussen en direcció Sudest, i que inclouen materials dolomítics del Trias (Muschelkalk) així com dipòsits de plataforma del Lias inferior representats per calcàries massives finament detrítiques. Els materials carbonatats del Trias apareixen en els costers septentrionals del massís; sobre aquests materials es troben les calcàries del Lias inferior que delimiten les cotes superiors i els vessants meridionals del Puig den Galileu i de la Serra des Teix» [Trías; Ginés, 6].
«La geologia des Tossals Verds no presenta cap complicació; està integrada en línies generals per potents masses de roques carbonatades del Mosozoic que capbussen amb relativa uniformitat cap al SE. Aquestes extensions calcàries han estat sotmeses a intensos processos de carstificació que donen origen morfologies de lapiaz no gaire espectaculars, així com a abundants cavitats subterrànies de tendència vertical.
La lito-estratigrafia del massís inclou bàsicament els dipòsits de caràcter dolomític del Trias, i les calcàries massives finalment detrítiques del Lias inferior. Aquests materials foren afectats per l’orogènia alpina, la qual originà plecs i escames que s’encavalquen en direcció NW.
Un tall des de l’embassament del Gorg Blau cap a les Cases Velles des Tossals ens mostraria a grans trets la següent seqüència estratigràfica. Els dipòsits del Trias apareixen en els costers septentrionals del massís; damunt ells descansen les calcàries liàsiques que constitueixen els penya-segats superiors del Morro de l’Almallutx. Tot seguit es troba un altre potent espessor de materials triàsics, sobre els quals nous bancs calcaris del Lias configuren les prominències rocoses de ses Capelletes, així com un llarg penya-segat que delimita el sector més elevat del massís. Finalmente apareix de bell nou el Trias, que s’esten en direcció a les Cases Velles des Tossals formant una rosta vessant meridional. Com ja hem dit, tot el conjunt capbussa amb bastant regularitat cap al Sus-est» [Ordinas et al.: 13-14].
El sòl, segons el mapa geològic, és en el fonamental del Lias, amb calises i dolomies tableades, margues, arenisques i còdols calcodolomítics en la base. En el gran tàlveg de l’Oest que va cap al torrent tenim dolomies i còdols dolomítics.

2.2. CLIMATOLOGIA.
«Els principals trets climatològics d’aquesta àrea venen determinats bàsicament per l’altura i una predominant exposició sud. D’aquesta forma la temperatura mitjana anual oscil·la entre els 13ºC de les terres altes i els 15ºC de la zona pròxima al Clot d’Almadrà. Aquesta mateixa sistemàtica explica la oscil·lació de la precipitació mitjana anual que es situa entre els 1.300 mm al sector nord del massís i els 1.110 mm al sud. L’emplaçament de la finca, al sector central de la Serra de Tramuntana i envoltada de les màximes altures de l’illa, fa que no sien estranyes ni les precipitacions nivals ni els dies de gelada, que poden arribar fins als 40 anuals» [Ordinas et al.: 14-15].

2.3. HIDROLOGIA.
«Una part de les abundants precipitacions d’infiltra aprofitant la composició calcària del terreny que dóna lloc a nombroses manifestacions endocàrstiques com els avencs, i exocàrstiques com els rellars. La resta són aigües d’escorrentia que són drenades pels dos principals torrents de la zona. La configuració del massís, inclinat cap al SW, obliga a la major part d’aquestes aigües a drenar cap al Torrent de Cúber o el d’Almadrà on hi arriben a través de la Coma dets Ases, s’Entreforc, sa Coma i la coma on es situa s’Olivar Vell. Per altra banda, el Torrent des Prat arreplega l’escorrentia del Prat des Tossals Verds, sa Cot i s’Aranyinar, la qual es pot calcular en una quarta part de la superfície de la finca» [Ordinas et al.: 15-16].
Els Tossals Verds «es troben en la zona de més pluviositat de l’illa, amb precipitacions mitges anuals que passen dels 1.300 ml: quasi la totalitat d’aquestes precipitacions es distribueixen entre els mesos d’Octubre a Abril, essent l’estació estiuenca molt àrida. La neu fa acte de presència de tant en tant en aquestes muntanyes, les quals durant algunes setmanes del hivern veuen els seus cims coberts per una capa de neu de gruixa variable. La temperatura mitja és inferior als 13ºC.
Les precipitacions nivals foren objecte, a Mallorca, d’una activitat comercial molt peculiar. La neu era emmagatzemada en construccions realitzades a tal efecte (cases de neu) per després esser consumida amb finalitats tant terapèutiques com recreatives (elaboración de gelats y refescs). L’època d’utilització d’aquestes construccions es remunta al manco fins al segle XVII, perllongant-se el seu ús fins les primeres dècades del present segle» [Ginés, Borràs, Ginés, 4-6]. A la mateixa vera de la nostra àrea, en el Coll d’es Coloms, es contempla una casa de neu.

2.4. VEGETACIÓ.
«Respecte de la vegetació, es presenta una notable diversitat de comunitats vegetals. L’alzinar de muntanya (Cyclamini balearici-Quercetum ilicis), ocupa una franja en el sector oriental del massís, en el límit amb la finca des Prat. En aquesta zona existeix un bosc dens i ben constituït, mentre que a altres parts de la finca el bosc és fragmentari, i moltes vegades aclarit i mesclat amb altres comunitats. La flora típica d’aquest alzinar humit són: Pteridium aquilinum, Asplenium onopteris, Erica arborea, Rhamnus ludovici-salvatoris, Paeonia cambessedesii, Scutelaria balearica, Teucrium asiaticum... y las diferentes espècies d’orquídees d’alzinar Cephalanthera sps., Epipactis microphylla i Neottia nidus-avis.
La tala abusiva de l’alzinar ha afavorit a una garriga baixa, el Loto tetraphylli-Ericetum multiflora formada per: el xiprell, el càrritx, el trèvol de quatre fulles, diferents espècies d’estepes... garriga que pot anar coberta de pins.
A les zones més termòfiles, que corresponen a les zones més baixes i meridionals hi trobam restes d’una garriga d’ullastre i garrover (Cneoro-Ceratonietum siliquae). La seva composició florística és la següent: ullastre, garrover, olivella, lletrera arbustiva, mata, esparaguera de moix, rapa de frare, gatova, vidalba...
Posteriors processos degradatius, es especial un excés de pasturatge, condueixen al desenvolupament de parts terofítics (Thero-Brachypodion) que ocupen les zones més planes i formats en la seva major part per diferents fenassos i espècies anuals.
A les zones més altes hi ha la garriga de muntanya, comunitat xerocàntica endèmica (Hypericion balearici) constituïda per: estepa joana, romaní de muntanya, col del diable, brutònica, estepa blanera, camamil·la, safrà bord, didalera...
Dins d’aquesta comunitat estan descrites diferents associacions, també endèmiques, que viuun a les zones més ventoses. La primera d’elles és el Teucrietum subspinosi, format principalment per pulvinuvols com: eixorba-rates blanc, eixorba-rates negre, aritja de muntanya... A certs indrets hi ha una associació endèmica força rara i interessant, el Genisteto fasciculatae-Thymelaeetum velutinae format principalment pel peu de milà i la gatova vera.
Entre la garriga de muntanya i l’alzinar s’hi troben restes de boixedes, comunitat més bé termòfila, amb ginebró, aladern de fulla ampla i ginesta borda.
Al torrent d’Almadrà i certes fonts i torrentons es localitza una comunitat hidròfila fragmentària (Molinio-holoschoenion) formada per diferentes espècies de joncs, Potamogeton sps., coa de cavall, creixos, abatzers, rosers... i les endèmiques orval i Solenopsis minuta subsp. balearica.
A nombrosos punts dels torrents i fonts, amb degotissos d’aigua carregada de carbonat càlcic que precipita al entrar en contacte amb l’aire, es constitueix una vegetació particular: l’Eucladioadiadentum amb Adiantum capillus-veneris, Eucladium verticilatum, Samolus valerandi...
A les arrossegueres, a on el sòl és pobre i inestable, hi trobam una comunitat força interessant formada per Linaria aeruginea subsp. pruinosa, Scutelaria balearica, Cymbalaria aequitriloba, Scrophularia canina, Pastinaca lucida, Smilax aspera var. balearica, Dephinium pictum...

Carritx.

Als penyals es forma una de les aliances més importants, singulars i vistoses de la flora balear: la Brassico-Helichrysion rupestris, comunitat formada per tota una sèrie de plantes endèmiques o localitzades, perfectamente adaptades a viure a un medi inhòspit: amb flors grans i vistoses, fulles vellutades, coriàcies i blanquinoses. Als penyals de les zones más baixes fins els 800-900 m hi tenim l’associació Hippocrepidetum balearicae amb: violeta de penyal, col de penya, ginesta, maçanella, col borda, fenàs bord, didalera, cossiada de penyal, lletsó de penyal, clavaller de penyal... Per sobre els 800 m aquesta comunitat és gradualment substituïda per la Potentillo-Pimpinelletum balearicum amb: Potentilla caulescens, Cephalaria balearica, Pimpinella tragium subs. balerica, Laserpitium gallicum, Arenaria grandiflora subsp. glabrescens...
A encletxes i replans orientats al N. dels nivells superiors, en indrets humits i protegits de la forta insolació troben refugi un grup d’arbres i arbusts, principalment caducifolis, de caràcter eurosiberià, entre els quals destaquen: rotaboc, pomera borda, arbre de visc, xuclamel de penyal, roser salvatge...
Als peus de penyal orientats al N., replans humits i ombrívols i petites encletxes, es troba la comunitat endèmica, d’origen molt antic, Sibthorpio africanae-Arenarietum balearicae, formada per petites plantes gespitoses d’origen endèmic o tirrènic com: Arenaria balearica, Sibthorpia africana, Cymbalaria muralis, Carex rorulenta, Bellium bellidioides...» [Ordinas et al.: 16-23].
La vegetació de la zona ampla en la que tot el gran grup del curs treballà, així mateix «es caracteritza per presentar una zona perifèrica, en els flancs de les muntanyes, ocupada per extensos boscs d’alzines que constitueixen un pis vegetal molt representatiu de l’associació climàcica Quercetum ilicis. L’alzinar desapareix per damunt els mil metres d’altitud per donar pas a altres associacions vegetals pròpies dels penyals calcaris, essent la Teucrietum subspinosi la més predominant en les altures deforestades del massís. La proporció d’endemismes és elevada en aquestes agrupacions vegetals instal·lades en el lapiaz i sobre els derrubis i penyals; a més, juntament amb els coixinets (Teucrium subspinosum; Astragalus balearicus) que tant contribueixen a configurar l’aspecte d’aquest pis superior de vegetacio en les muntanyes mallorquines, el romaní (Rosmarinus officinalis) i sobretot el carritx (Ampelodesma mauritanicum) són testimoni de les successives etapes de degradació de l’alzinar probablement relacionades amb l’activitat humana.
També es interessant indicar que substitueixen alguns elements vestigials dels antics boscs caducifolis, distribuits tots ells de modo dispers i trobant-se en franca regressió (rotaboc, Acer granatense; teix, Taxus baccata; boix, Buxus balearicus)» [Ginés, Borràs, Ginés: 6-7].

3. ASPECTES GEOMORFOLÒGICS.
La zona dels Tossals Verds «Presenta, a les seves parts més altes, un relleu no massa abrupte, del que sobresurten diversos cims vorejats d’importants penya-segats, morfologia que concorda amb la definició de tossal. [Ordinas et al.: 13-14].
«Les morfologies exocàrstiques de l’àrea en estudi no arriben a tenir l’espectacularitat que mostren en altres sectors de la Serra de Tramuntana, limitant-se a les calcàries del Lias inferior on es constaten algunes dolines i un lapiaz poc vistós integrat bàsicament per fractures eixamplades per dissolució» [Trías; Ginés, 6].
«El modelatge exocàrstic pareix heredat en part d’unes anteriors condicions climatològiques nivopluvials i fins i tot periglaciars. En aquest context, l’existència de petits avencs de probabla gènesi nivo-càrstica ve a ratificar aqueixa interpretació, citarem com exemples més destacats d’aquest tipus de cavitats l’Avenc de Massanella i el Forat des Gel» [Ginés, Borràs, Ginés, 1982: 12].
Destaca un gran encavalcament de tot el ploc des Tossals, en direcció E-O, que canvia de direcció en el contacte amb el torrent d’Almadrà, de manera que des de aquets indret cabussa en la nova direcció N-S. A més hi ha una falla, de direcció OSO a ENE, que travessa el torrent i que provoca un petit desnivell en el llit.
«Les depressions càrstiques són molt escasses, limitant-se tan sols a unes poques dolines decamètriques de fons pla i sovint pedregós.
El lapiaz (esquetjar) presenta aixó mateix formes poc cridanenques, estant bàsicament integrat per fractures eixamplades per dissolució (kluftkarren), les parets de les quals es troben sovint esculpides per canals verticals de corrossió. Els tipus de lapiaz lligats a l’escorrantada dels aports meteòrics (rillenkarren, rinnenkarren) van guanyant terreny per davall els mil metres sobre el nivell del mar» [Ginés, Borràs, Ginés, 1980: 12].
Sembla que el modelatge exocàrstic és paleoclimàtic, per les grans extensions de lapiaz que per damunt de 900 metres d’altitud hi ha en la Serra de Tramuntana, amb una clara diaclassació (kluftkarren) associada frequentment amb fragments de roca angulosos. Serien la causa més probable unes pretèrites condicions climàtiques nivo-pluvials i inclús periglaciars, atribuibles [Butzer, 1964] al Pleistocé Mitjà o Inferior.

3.1. ELS ELEMENTS GEOMORFOLÒGICS.
Els elements geomorfològics més notables de la nostra zona, així doncs, són:
Els dos cims de relleu subestructural adalt de tot dels Tossals Verds. Són el Puig, pròpiament dit, a 1.118 metres, i un altre cim, més al Sud, de 1.099 metres. La seva naturalesa subestructural es palesa, doncs tenen les capes no paral·leles al sòl, deformades per l’acció dels moviments geològics. A la part més al Nord de la nostra zona, just davall del Puig des Tossals Verds, hi ha dos petits penyals, que es denominarien científicament com tossals residuals, assenyalats en el mapa amb les altàries de 1.047 i 1.035 metres, que han restat després de la continua erosió de les formes superiors més grans.
Les falles. N’hi ha una important falla perpendicular, que estreteja el curs del torrent, que bóta la falla, camí al Sud.
Les crestes es concentren en dos indrets, ambdós denominats el Morro de Sa Vaca en els dos mapes (ja ens hem referit en l’introducció al problema de la toponímia). Són crestes poderoses, especialmente les de l’Oest, d’un tall força dur, que calculàrem que tenia més de 50 metres d’altària en alguns punts.
Les nombroses arrossegueres a l’Oest, tenen una caiguda més aviat important, amb molts de materials, que en la part superior del tàlveg són de blocs d’un tamany notable, mentre que a la part mitjana són de materials molt més fragmentats.
Els derrubis de vessant cobreixen una gran part del centre del petit vall excavat pel gran tàlveg de l’Oest. Son blocs bastant grans, que s’han concentrat en aquest indret, havent caigut de les vessants de l’Est on estan les arrossegueres i de les vessants de l’Oest on estan les crestes. En algun cas els blocs caiguts son enormes.
Un notable canó kàrstic que aleshores ha esdevingut un torrent, el d’Almadrà, que corre entre l’embassament de Cüber i el Pla. El torrent ha estat aprofitat pel home des de temps antics pel reguiu i darrerament per l’abastiment d’aigua potable a les zones urbanes. El torrent supera una important falla perpendicular, que estreteja el curs i el curva durant unes decenes de metres, per a retornar posteriorment al seu curs normal en la direcció NO-SE.
Els tàlvegs creuen la superfície de la nostra zona, en dos indrets, formant dos petits sistemes independents:
1) El més important dels sistemes corre pel petit vall excavat pel tàlveg de l’Oest, en direcció NNE-SSO, passant per la zona anomenada d’Es Replans i rebent les aportacions dels tàlvegs secundaris que baixen de les elevacions costaneres. En la part inferior el tàlveg està interromput per l’acció de l’home mitjançant dues marjades i a més té una canalització lateral. Aquesta antropització ha provocat segurament en el passat una reconducció de part de les aigües, però ara les aigües corren lliurement cap al torrent.
2) L’altre sistema, amb dos tàlvegs que es reuneixen just devora el límit Sudest superior de la nostra zona, és molt menys important, a l’Est, neix també en la zona superior i evacua l’aigua cap al Sud, en direcció al Pou de Sa Coma.
Una forma fluvial prou interessant és una marmita de gegant penjada en la part superior d’ún tàlveg gairebé al extrem Nord de la zona investigada, mentre que n’hi ha d’altres marmites de gegant en el curs del torrent, d’unes dimensions petites i perfectament normals en els cursos dels torrents de la Tramuntana quan passen per zones molt rocoses.
Hi ha una dolina capturada, més a l’Est, en el si del tàlveg principal del sistema de l’Oest, cap a la dreta de la petita plana que corre davall dels dos cims de relleu subestructural. És una depressió càrstica en la que l’aigua no pot sortir en superfície. Té una dimensió petita, sobre els 10 metres de ràdio o un poc més.
El lapiaz és la forma kàrstica més notable dels Tossals Verds, perquè ocupa de molt la major part de la superfície. Per damunt dels 900 metres tenim un lapiaz de diàclasi, molt cruïllat, anomenat kluftkarren, associat amb nombrosos fragments de roca angulosos. Aquest lapiaz ocupa una gran extensió en la petita plana que corre davall dels dos cims dels Tossals. Com dèiem més adalt la causa més probable d’aquest lapiaz superior serien unes pretèrites condicions climàtiques nivo-pluvials i adhuc periglaciars. En canvi, per sota dels 900 metres d’altitud tenim una superfície de lapiaz integrada pels típics karren formats per l’acció de la pluja aprofitant la pluviositat més que notable de la zona.

CONCLUSIONS.
En definitiva, ha estat un experiència molt positiva, tant pels contingut conceptuals, com pels continguts procedimentals i actitudinals. Entre els conceptuals estan la visió directa de tantes formes exocàrstiques com havíem estudiat en els llibres. Entre els procedimentals està l’aprenentatge dels mètodes d’observació directa en el camp i al gabinet (mitjançant estereoscopi, fotos aèrees i mapes), a més de la pràctica del treball científic en grup.

BIBLIOGRAFIA.
Internet.
[http://ealonso1.blogspot.com.es/2012/03/puig-des-tossals-verds-i-puig-de-sa_30.html] Per les imatges és profitós veure el bloc del gran excursionista (i expolític) Emilio Alonso.

Llibres.
Ordinas Garau, Antoni; Ordinas Marcé, Gabriel; Reynés Trias, Antoni. Es Tossals Verds, nom per nom. Consell Insular de Mallorca. Palma de Mallorca. 1995. 100 pp.

Articles.
Trías, Miguel; Payeras, C.; Ginés, Joaquín. Inventari espeleològic de les Balears. “Endins”, nº 5-6. Ciutat de Mallorca (1979) 89-108.
Ginés, Joaquín; Borràs, Lina; Ginés, Angel. Estudi geo-espeleològic del massís del Massanella (Escorca, Mallorca). 3. Les cavitats del Puig de Massanell. “Endins”, nº 9. Ciutat de Mallorca (1982) 3-13.
Trías, Miguel; Ginés, Joaquín. Noves aportacions al coneixement espeleològic del massís del Massanella (Escorca, Mallorca). “Endins”, nº 16, Ciutat de Mallorca (1990) 5-9.

GLOSSARI
VALL: Depressió allargada i relativament ampla, definida per la convergència de dos vessants i que es recorreguda, o ha estat correguda, per un curs d’aigua o una glacera.
MARMITA DE GEGANT: Cavitat circular oberta en el fons rocós d’un curs d’aigua pel moviment arremolinat dels còdols i sorra, que pot assolir una dimensió d’un metre.
RELLEU SUBESTRUCTURAL: La superfície subestructural té capes no paral·leles (deformades).
FALLA: Fractura d’un paquet rocós, acompanyada d’un moviment relatiu dels dos compartiments així determinats. Pot ser horitzontal i vertical. Hi ha distints tipus de falles, d’acord al pla de falla i la inclinació: A) Normal. B) Inversa. C) Transcurrent. D) Oblíqua.
PLEC: Ondulació de les capes estratificades. Poden ser plecs anticlinals i sinclinals. El pla axial és el pla de simetria del plec. La xarnera és la intersecció d’una capa amb el pla axial. L’eix del plec és la intersecció del pla axial amb un pla horitzontal. Els flancs del plec són les dues bandes situades a banda i banda del pla axial.
ANTICLINAL: Plec simple que té la part exterior convexa. El seu nucli conté capes més antigues que als flancs. Els cabussaments són divergents, a partir de la xarnera o frontissa del plec.
SINCLINAL: És la forma inversa de l’anticlinal. És un plec simple que té la part externa còncava. El seu nucli conté capes més modernes que als flancs. Els cabussaments són convergents.
COMBA (COMA): Depressió en una zona muntanyosa. L’erosió arrasa la part superior del anticlinal i fins i tot pot fer en el anticlinal una forma com la de la val, una “comba” (coma en català), amb crestes als costats. Quan té dimensions medibles en kms en aquest cas se la hi diu “polié”.
METEORITZACIÓ: La meteorització és el procés de disgregació o descomposició de les roques quan són exposades a l’acció atmosfèrica. Els éssers vius, la vegetació i els sòls poden intervenir (però estan influits pel clima aixímateix).Les roques es desintegren per l’acció atmosfèrica, de forma física (disgregació en clasts) o química.
REGOLITA: La part del sòl que hi ha sobre la roca mare.
METEORITZACIÓ FÍSICA O MECÀNICA: La gènesi és física i química. La física pot ser per la dilatació i l’expansió tèrmica, provocades per la descompressió i la termoclàstia. A més hi ha la meteorització física per formació de cristalls: la gelifracció (gel) i la haloclàstia (sal). Una mecànico-biològica és la pressió de les arrels de les plantes. La física és més important on no hi ha aigua: àrtic, muntanyes altes, deserts.
METEORITZACIÓ PER DESCOMPRESSIÓ: Al pujar els materials que han estat sotmesos a grans pressions, s’allliberen de la pressió i augmenten el seu volum, formant-se clivells i crulls.
TERMOCLÀSTIA: Produïda pels canvis de la temperatura, que provoquen crulls per la dilatació i contracció de les capes, fatigant els materials. És més actiu en climes de contrasts.
GELIFRACCIÓ: Produïda pel gel que té més volum i trenca les roques, amb pressió de fins 125 kg/cm2 al creixer un 9% de volum. En els porus es disgregen els grans.
METEORITZACIÓ QUÍMICA: Produïda per variats processos: 1) dissolució, 2) recombinació dels materials, de tres maneres: A) hidratació, B) hidròlisi, C) oxidació. Actuen més profondament, sobretot en climes humits.
DISSOLUCIÓ: Elimina materials, en l’aigua, sobretot si aquesta porta àcid carbònic i és freda, creant bicarbonat càlcic, una sal que és molt soluble. La pluja àcida també actua dissolvent minerals.
LAPIAZ (Lapiaz, RALLAR O ESCATJAR): El “lapiaz” és un paratge amb la superfície atacada en formes superficials formades per la corrosió de la roca carstificable: regates, solcs, forats de lapiaz. En llengua catalana es parla de lapiaz, i a Mallorca es diu esquetjar (a Escorca i a Selva), rallar (Pollença).
KARREN: Hi ha múltiples formes, les karren: “spritz karren” (mogote) en forma de piràmides entre els quals hi ha corredors (bogaz), al Puig Major. Les “fläch karren” són lloses rectangulars, on hi ha sols esquarterats (Puig de Massanella).
KAMENITZA (COCÓ): És el cocó, consistent en un clot o forat a una roca on s’hi diposita aigua i que penetra per dissolució en la terra, amb un cul pla i les parets fent balma.
LAPIAZ DE DIÀCLASI: És un paratge barrat per les diaclasis, de manera que es multipliquen les formes.
CRIPTOLAPIAZ: És el lapiaz subterrani (cripto).
XOCARST: Són formes superficials dels processos kàrstics.
CANÓ CÀRSTIC: El canó càrstic prové d’una gènesi fluvial al·lòctona (exterior) que toca un estrat de roca calcària, fent un forat al fons. Una gènesi fluvial interior, per la creació paulatina del riu dins del crull (el torent de Pareis). A Mallorca són exemples els canons del Migjorn, que van a la badia de Palma, o els de Llevant, que acaben en cales, els de la badia de Pollença i els de Tramuntana.
DOLINA: Una depressió càrstica en la qual l’aigua no pot sortir en superfície. Té dimensions entre una desena de metres i un quilòmetre. Es forma en el crull de dues diàclasis, que es diu “ponor” (forat petit), en el que s’acumula l’aigua creant una kamenitza o cocó (forat ple d’aigua, des de cms fins a uns pocs metres), fins menjar-se tota la roca. La forma és circular o similar. Les dolines són molt més grans que les kamenitzes, fins havre-hi de decenes de metres. Les dolines solen disposar-se en eixos regulars. Hi ha distints tipus:
PONOR: És l’engolidor, un forat format per la conjunció de dues diàclasis. Els ponors poden penjar-se, com en la Coma d’es Morts.
HUMS: A vegades hi han petits turons en el polje, a manera d’unes parts residuals no erosionades.
ENDOCARST: L’endocarst funciona per fisuració (no la porositat del marés). L’infiltració en els massissos calcàris és molt ràpida.

AVENC: L’endocarst té varies formes, entre elles l’avenc (mot masculí al nord de Mallorca, femení al sud). Són cavernes que comuniquen la superfície amb les gal·leries subterrànies. Són sempre verticals (exemples de Massanella), que sovint comuniquen amb galeries horitzontals, que llavors poden comunicar amb altres avencs, però que en aquest cas es diuen pous.